Millor tota sola que al geriàtric: “Tothom està sempre pendent de la meva finestra”

CiutadellaAnna Ametller Caules, de 92 anys, viu tota sola. Ja en fa 56 que va perdre el seu marit i mai no ha tornat a tenir parella. Lluitadora, ha tirat endavant amb la seva família i ara, amb dues filles, tres nets i tres besnets, s’estima més viure tota sola que anar al geriàtric o suposar una càrrega per als seus propers. “Però a tothora tothom està pendent de la meva finestra”, diu, mentre dibuixa un somriure. Resideix a uns baixos del carrer de Casilda Caymaris de Ciutadella, des d’on veu la vida passar i on encara surt a comprar a algun comerç de la cantonada. “Però només quan no em cans, perquè a vegades m’agafen arrítmies”, explica.

Bars i botigues que vetllen per la gent gran del barri

A diferència d’altres carrers del nucli antic, on la gentrificació ha acabat amb el veïnat autòcton i ha deixat moltes cases buides o en mans d’estrangers, Annita encara rep la visita constant de veïns i familiars. “Serà perquè don molt la tabarra, però sempre tenc gent. Tothom em ve a veure”, diu. A més de les seves filles, que s’hi aturen una hora i mitja cada dia per escombrar la casa o anar-li a comprar i a la farmàcia, també li telefonen i la visiten altres familiars i dues filles d’una amiga que vivia davant ca seva. L’amiga va morir, però el lligam amb la seva familia es manté.

“L’estiu passat, un vespre es va deixar una aixeta oberta i el veí de dalt se’n va adonar tot d’una i es va encarregar d’avisar els Bombers i la Policia”, comenta la seva filla Paca. “La mare està tota sola, sí, però realment no hi està”.

Annita sempre té pa preparat per a tots els que la visiten. “També per als veïns que un dia em van venir a ajudar a treure aigua de casa”, afegeix. Cada dia s’aixeca a les 6 h del dematí, dona menjar al pardalet que cuida com a mascota, fa el llit i, “encara que ja no veig bé les miques del terra”, passa per primera vegada l’escombra abans que més tard ho facin les seves filles. Després es posa a pastar amb la farina que li compren. Fa panets petits i llonguets. “A vegades se’m cremen”, admet ella, “però és que m’entretenc tant fent passatemps que me n’oblit, que en tenc al forn. El metge m’insisteix que no deixi de posar la ment a prova”.

Sempre ha estat tan activa que li costa acceptar que, a la seva edat, ja no pot fer moltes de les coses més quotidianes. “Quan es troba bé i surt amb jo a comprar a la botiga de devora, li dic que s’assegui un moment al banc i no ho vol. A estones es rebel·la. Li costa assumir la dependència”, explica la filla.

De fet, va costar que acceptàs posar-se la medalla que els Serveis Socials de l’Ajuntament de Ciutadella reparteixen a la gent gran que viu tota sola perquè pugui avisar en cas que ho necessiti. “És clar que no la volia dur, perquè encara em veia prou dona”, argumenta Annita. “Va acceptar-ho fa un any, arran de la mort d’una veïna –explica Paca. La seva filla li ho va dir i per fi la va escoltar”.

Cada mes li telefonen o la visiten de l’Ajuntament per comprovar que dugui la medalla, un voluntari de Creu Roja li duu medicines de Maó i el capellà Antoni Fullana hi va un dia per setmana per donar-li la comunió. “Estic millor que al geriàtric, no hi vull anar. Per sort, encara em puc aixecar i dutxar tota sola, que ja és molt”, comenta satisfeta. “I sí, a vegades se me’n van les coses del cap, però el doctor em demana si tot el que se me’n va després em torna i jo li dic que sí, encara que sigui quan ja som al llit. I ell em comenta que no passa res, que això és un bon senyal. Troba que així arribaré a 100 anys. Però no ho sé jo…”.