Memòria històrica

La nova vida de la mina als Pirineus que va amagar part del patrimoni de la República

La Vajol obre les portes de l'interior del búnquer de la mina Canta o d'en Negrín, que s'ha rehabilitat coincidint amb la publicació d'un llibre que contextualitza els darrers dies de la retirada

Durant la Guerra Civil, sobre la mina Canta de La Vajol, es va construir un gran búnquer per on entrava el patrimoni artístic i econòmic de la República i es baixava a una cambra acuirassada sota terra.
Memòria històrica

La Vajol (Alt Empordà)Enmig d'un dels molts mars d'alzines sureres del Pirineu oriental, a només dos quilòmetres de la frontera amb França, s'alça una catedral contemporània molt poc coneguda pels passavolants i caiguda en l'abandó i l'espoli durant vuitanta anys. Va erigir-se en un temps rècord i en total secretisme, sense escatimar recursos, en una època de grans penalitats. I enmig dels seus grans murs va albergar part del patrimoni artístic i econòmic d'un estat. És la mina Canta o d'en Negrín, el búnquer construït durant la Guerra Civil a poca distància de la Vajol. Ara, després de dècades lluitant per convertir-se en un gran memorial democràtic, finalment se n'ha dut a terme la rehabilitació de l'interior, ja és visitable i s'hi poden concertar visites guiades –només per a grups de mínim 10 persones i almenys amb quinze dies d'antelació– organitzades pel Museu Memorial de l'Exili (MUME).

L'adequació de l'edifici i la valorització de l'espai a través de tot un seguit de fites daurades de llautó per guiar els visitants, així com l'elaboració d'un audiovisual, ha coincidit amb la publicació en paral·lel d'un llibre que contextualitza els darrers dies de la retirada a l'Alt Empordà. A El tresor de la Vajol (Editorial Gavarres), el periodista i escriptor Xavier Febrés vol trencar mites i llegendes al voltant del tresor perdut de la República. I sobretot recalca que a la mina Canta, a la Vajol, més que albergar part de les obres del Museu del Prado, s'hi van amagar lingots d'or i joies confiscades a través de la Caixa General de Reparacions de la República i que havien de servir per finançar l'exili. "El patrimoni artístic no va ser el més important de la mina. Sobretot hi havia confiscat a través de la Caixa General de Reparacions –detalla–. Avui és difícil entendre que un govern democràtic decreti l'expropiació de totes les caixes fortes d'un país".

L'edifici s'ha rehabilitat i s'hi acaben de posar unes fites per a les explicacions que fan els guies del MUME.
El forat d'un dels muntacàrregues que duien fins a la mina, amb unes vagonetes, el patrimoni fins a un gran dipòsit on avui no es pot entrar.

Més enllà del contingut, que ha alimentat tota mena d'especulacions, l'edifici de la mina Canta és una obra d'enginyeria que crida l'atenció, sobretot, pel secretisme amb què es va construir. Per la situació –l'edifici té diferents bancals i contraforts per salvar el fort desnivell– i també perquè va ser una operació meticulosa que es va preparar amb molta antelació. La primavera del 1937, ja en plena Guerra Civil, el llavors ministre d'Hisenda, Juan Negrín López –que acabaria sent president del govern republicà–, va encarregar al seu fill, arquitecte i tinent de l'exèrcit, Juan Negrín Mijailov, la construcció d'un búnquer sobre una mina de talc a la Vajol. Les autoritats republicanes havien detectat un ramal d'accés a la frontera entre muntanyes que permetia albergar amb seguretat part del seu patrimoni, malgrat que el camí acabés en un cul-de-sac per on només es podia creuar a peu. Va ser així com l'espai de la mina Canta –el nom de la família propietària– va ser confiscat i en poc temps s'hi va erigir un edifici bunqueritzat de dues plantes amb funció de refugi i dipòsit del patrimoni de la República. Tot plegat, sense que els veïns se n'assabentessin. L'emplaçament de la mina Canta va ser complementari als dipòsits al castell de Perelada i el de Sant Ferran, que tenien molta més capacitat d'emmagatzematge per al patrimoni artístic de gran format.

Molt a prop de la masia de Can Barris, on el darrer president de la República, Manuel Azaña, va passar les últimes nits abans de travessar la frontera per no tornar mai més a l'Estat, van instal·lar-s'hi un bon dia un grup de carabiners que van tallar la carretera. I a poc a poc van començar a arribar obrers procedents de Cartagena, que havien condicionat els dipòsits del Banc d'Espanya a l'Algameca, situat en un dels polvorins de la base naval. A la Vajol s'ensumaven que alguna cosa hi passava, però els veïns van endur-se una gran sorpresa el 1939 quan van trobar un edifici de murs molt gruixuts sobre la mina de talc. El que cridava més l'atenció eren els dos muntacàrregues que connectaven fins al túnel de la mina. A 200 metres de profunditat, dins la muntanya, hi havia una cambra cuirassada de forma rectangular, una superfície de 150 metres quadrats i uns 4 metres d'alçada, reforçada amb parets d'entre dos i quatre metres de gruix. Segons el catedràtic i professor emèrit d'art i comunicació de la Universidad Complutense de Madrid, Arturo Colorado Castellary, que ha estudiat a fons la gestió del patrimoni de la República i què li va passar durant l'exili, dins la mina d'en Negrín s'hi van dipositar un tresor d'or i joies valorat en 200 milions de dòlars, que més tard seria transportat, el febrer del 1939, al vaixell Vita perquè viatgés fins a Mèxic.

Avui en dia, a causa d'uns quants esfondraments, la cambra cuirassada no és visitable. La mina, propietat durant dècades de l'exalcalde de la Vajol Miquel Giralt i Canta, va estar en funcionament fins el 1993. Després es va tancar i va caure en un estat d'abandó, mentre que Giralt va batallar perquè fos la seu del Museu Memorial de l'Exili, que finalment es va fer a la Jonquera. Quan va morir, Giralt va llegar tota la mina a l'Ajuntament, que el 2012 va passar-ne a ser propietari i el 2016 va aconseguir, després de molts tràmits, que fos declarada pel Consell Comarcal de l'Alt Empordà bé cultural d'interès local. "El principal problema ha estat que aquest edifici històric caigués en mans d'un ajuntament tan petit –lamenta Joaquim Morillo, actual alcalde de la Vajol–. Durant molts anys hem batallat perquè puguem obrir-ne les portes. El següent objectiu és poder visitar la cambra cuirassada". El darrer cop que es va obrir va ser el 2007, durant l'enregistrament de la sèrie documental de TV3 El tresor del setè camió. Un grup de miners van apuntalar la galeria per poder-hi passar les càmeres, gràcies als diners de la producció.

Els darrers set anys, gràcies a una inversió de 110.000 euros a partir de subvencions anuals de la Diputació de Girona, la mina d'en Negrín s'ha pogut anar condicionant per obrir-se al públic amb seguretat. A més, aquesta tardor s'ha posat en pràctica una subvenció del MUME per a un espai de memòria democràtica, dotada amb 6.000 euros, que ha permès fer un audiovisual de 15 minuts per als visitants i també instal·lar-hi les fites de llautó que guien per l'espai. Aquest projecte expositiu de suport a les visites guiades ha estat comissariat per Josep Algans, amb la intervenció de Jordi Pigem, Manel Gràvalos i Xevi Gibert en el disseny de l'espai, gràfic i audiovisual. Algans destaca que es busca sobretot "la participació de la gent" en la visita "d'un espai tan singular i únic". Que les parets nues permetin fixar-se en els detalls i donar una dimensió i interpretació al context històric. "Cal tenir en compte que en una època de moltes turbulències, el propòsit per al qual servia el búnquer es va complir per complet gràcies a fer-lo amb molta previsió", afegeix Algans. N'és un exemple que es cobrís del tot amb una gran malla de camuflatge. Avui encara es poden observar tots els ganxos a la façana per protegir-lo. Alhora, també s'han descobert pintures de camuflatge a la façana amb els mateixos patrons que a l'aeròdrom republicà de Garriguella (Alt Empordà).

Els ganxos que servien per vestir l'edifici amb una gran lona de camuflatge perquè no es pogués reconèixer des de l'aire.
Dibuixos de camuflatge a la façana de tot el búnquer de la mina Canta, a la Vajol. Són els mateixos que els de l'aeròdrom de Garriguella.

Xavier Febrés, en canvi, al seu llibre considera que la creació de la mina Canta va ser un “estratagema” de Negrín per allunyar el seu fill del front de batalla de la Guerra Civil. A més, contraposa l'èxode de mig milió de refugiats travessant la frontera amb la tasca ingent del govern republicà per preservar el patrimoni artístic i econòmic a l'exili. En aquest sentit, recorda una de les cròniques de l'enviat especial del Daily Telegraph, Henry Buckley: "El món sencer estava emocionat pel salvament d'unes sis-centes obres d'art, però no ens importava gens que l'ànima de la gent fos trepitjada".

Un acord redactat sota la llum dels mistos

El trasllat del patrimoni artístic i econòmic del govern republicà es va fer en només quatre dies. El 5 de febrer va sortir el carregament complet de la mina de la Vajol, segons documenta el llibre de Febrés, en vint-i-dos camions. Van passar pel Pertús sense complicacions. Tot i això, va ser possible gràcies a un acord redactat in extremis el 3 de febrer, a tres bandes, amb l'única llum d'uns llumins dins del Castell de Sant Ferran. Era entre el govern de la República, un comitè internacional de caràcter semioficial integrat per directius dels principals museus europeus (el Louvre i la National Gallery, entre altres) i el secretari general de la Societat de Nacions. L'acord de Figueres va permetre que les obres del Prado se n'anessin a Suïssa, on es van exposar. Però, acabada la Guerra Civil i just començada la Segona Guerra Mundial, van tornar a l'Estat. Sobre el tresor de la Caixa de Reparacions, s'han alimentat moltes llegendes. El que sí que és un fet és que el 1974, a la primera planta de la mina Canta, va aparèixer un forat. Un terra fals. Què hi podia haver a dins?

L'edifici de la mina d'en Negrín s'alça enmig del no-res, a només dos quilòmetres de la frontera amb França. Durant la Guerra Civil estava tapada amb lones de camuflatge.
El "petit Madrid d'Agullana" i voltants

Entre gener i febrer del 1939, l'Alt Empordà es va convertir en el centre operatiu del govern de la República en plena retirada. Si bé va ser al castell de Sant Ferran, a Figueres, on es va fer la darrera reunió del govern republicà l'1 de febrer -amb només 62 dels 473 diputats electes tres anys abans-, va ser en un cul-de-sac que surt de la Jonquera en direcció a Maçanet de Cabrenys, passant per Darnius, Agullana i la Vajol, on es van concentrar la majoria d'institucions. "La zona comptava amb una particularitat, detectada i utilitzada pel govern de la República des del 1938: el nombre de cases senyorials construïdes o restaurades gràcies a la prosperitat generada durant el segle XIX per la indústria local de fabricació de taps de suro destinats al xampany francès", escriu Xavier Febrés a El tresor de la Vajol. "Els anys anteriors es va arribar a parlar del 'petit Madrid d'Agullana', malgrat que el municipi amb prou feines assolia el miler d'habitants", afegeix.

Però era i és un fet que el seu nucli urbà és atípic. El 1913 sumava quaranta fàbriques o tallers de l'especialitat surera, amb un total de 600 treballadors. Juan Negrín, llavors cap del govern de la República, va residir a Can Bech de Baix, en direcció a la Vajol. Una altra casa anomenada Can Bech, però situada al nucli del poble, va ser la seu de l'Estat Major Central republicà. El cap de l'estat major va ocupar la residència modernista de Can Parellada. A l'edifici de les escoles republicanes s'hi van instal·lar tres ministeris, enumera Febrés al llibre. I en dues cases del carrer Colom, les ambaixades de Mèxic i la Unió Soviètica, les úniques que quedaven en territori republicà. A pocs quilòmetres de distància, a Can Descals de Darnius, va ser on es va emmagatzemar part del patrimoni artístic de la Generalitat.

Vista general del mas Can Descals, a Darnius, on es va refugiar part del patrimoni artístic de la Generalitat durant la Guerra Civil.
Treballs de salvaguarda del tresor artístic estatal a la masia Can Descals, a Darnius, per protegir-lo de l'avanç de les tropes franquistes.
stats