Miquel Maura, beat només en segons què

PalmaEra germà del cinc vegades primer ministre Antoni Maura i recentment el papa Francesc, durant la seva estada a un hospital de Roma, ha signat el document per encetar-ne el procés de beatificació. Sens dubte, Miquel Maura i Montaner va ser un capellà destacat, preocupat pels pobres, escriptor, periodista, rector del seminari de Mallorca i fundador d’un orde: les Germanes Zeladores del Culte Eucarístic. Però també va tractar de silenciar les protestes dels xuetes per la discriminació que patien i va voler castellanitzar l’Església de Mallorca. En repassam la trajectòria gràcies als estudis de Pere Fullana, Pere Salas-Vives, Lleonard Muntaner, Rosa Planas, Josep Massot, Pere Xamena i Francesc Riera, Laura Miró, María Luisa Sánchez Alonso i Alfonso Pérez-Maura.

Miquel Maura va néixer a Palma el 6 de setembre del 1843, era el segon fill del comerciant Bartomeu Maura i de Margalida Montaner. Arribarien vuit fills més, entre els quals el futur president del govern espanyol. Els dos germans grans, el més tard escriptor Gabriel i el mateix Miquel, varen venir al món a un pis de la plaça de Santa Eulàlia. Però tots passaren la infància a la casa familiar, a l’actual plaça de Llorenç Villalonga, damunt la murada.

No consta que Miquel estudiàs al llavors Institut Balear, actual Institut Ramon Llull, com sí que ho varen fer els seus quatre germans homes. El cas és que el 1858 va entrar al seminari i deu anys més tard fou ordenat capellà. En aquesta època ja va donar proves de la seva versatilitat, escrivint unes peces teatrals que es representaven al local social de la Corte Angélica, una associació religiosa.

Aquell mateix 1868 va tenir lloc la revolució ‘Gloriosa’ que va derrocar Elisabet II: un fet que, segons Fullana, el va marcar per complet, ben igual que al seu amic Josep Maria Quadrado, també molt conservador i molt recelós de tot el que pogués sonar a alteració de l’ordre. Tots dos crearen l’associació de catòlics, com a resposta al liberalisme anticlerical dels revolucionaris.

Maura pertanyia a una Església catòlica aleshores marcadament conservadora: el liberalisme, que ara es considera més aviat cosa de dretes, va ser condemnat per la Santa Seu. Això, per no parlar de l’incipient moviment obrer. A una carta del 1912, fent referència a una vaga de ferroviaris, Miquel Maura la qualifica de “gran depravació dels propòsits que es persegueixen o gran error dels mitjans que s’adopten i en els drets que es reivindiquen”. Per descomptat que això s’ha de situar en la seva època, però, vaja, fa difícil imaginar-se el papa Francesc dient aquestes coses d’uns treballadors en vaga.

La Taronginada

Tot i la seva trajectòria polifacètica, potser l’episodi que va fer més popular Miquel Maura, i no precisament per bé, va ser la seva participació en la Taronginada, una llarga polèmica que no es va limitar a Mallorca, sinó que va tenir ressò a la resta de l’Estat. Així es va conèixer a l’exterior una flagrant injustícia perpetrada al llarg de segles, gairebé fins als nostres dies: la discriminació sistemàtica dels portadors dels quinze ‘llinatges xuetes’, els dels darrers actes de fe del 1691, assenyalats com els únics descendents dels jueus conversos. Quan el cert és, com ha documentat Onofre Vaquer, que hi ha 183 llinatges més que prengueren els jueus mallorquins en fer-se –a la força– cristians.

El detonant va ser la prohibició el 1876 al capellà xueta Josep Tarongí –d’aquí, la Taronginada– de fer una predicació important a la parròquia de Sant Miquel, a Palma, quan ja li havien confiat aquesta tasca. Les despeses, a més, les pagava una família xueta. Tarongí no es va conformar i va publicar a l’Almanaque Balear un text, Libros malos y cosas peores, on protestava enèrgicament contra aquella discriminació que patien els seus.

Qui es va fer càrrec de respondre-li va ser Miquel Maura, amb un segon article, Una buena causa mal defendida. Hi reconeixia que, efectivament, aquella exclusió era “tristíssima”: “Si aquesta prevenció fou en el seu principi justa o iniqua no és de la nostra competència examinar-ho” –com qui diu, alguna cosa haurien fet per ser tractats així. Pitjor encara: molts de xuetes, afegia, s’afiliaven a partits “dels més hostils a l’Església”, la qual cosa no contribuïa a l’apaivagament de les consciències. S’havia de deixar a l’Església, i només a l’Església, resoldre aquesta qüestió. Els xuetes ja podien donar-se per satisfets amb el fet que alguns d’ells haguessin estat ordenats capellans. Amb el pas del temps, aquesta ferida es tancaria.

Què havia de fer Tarongí, segons Maura? “Resignar-se amb la seva sort”, en lloc de suggerir una “rebel·lió contra l’autoritat legítima”. “Potser”, suggeria, els fidels encara no es trobaven “prou preparats” per escoltar la paraula de Déu dels llavis dels capellans xuetes. Mentrestant, aquests s’havien de mostrar “humils” i pujar “modestament”, acontentant-se amb els graons “inferiors” del clergat.

Per descomptat, Tarongí no va tancar la boca. En un tercer text, ‘Una mala causa a todo trance defendida’, denunciava que era dins l’Església mateixa on hi havia individus que practicaven la discriminació, que “ens roben l’herència de Crist”: “Tenc l’obligació de protestar contra els que així obren” per reivindicar que “immediatament” –aquesta paraula anava tota en majúscules– els drets dels xuetes fossin reconeguts.

No va ser només Tarongí qui va respondre a aquella crida de Maura a la resignació i a esperar el pas del temps. Devuit artesans, entre els quals només dos de llinatge xueta, opinaven que se’ls prenia per “idiotes i ignorants”, amb aquell “potser” que el poble no estigués preparat per escoltar un capellà d’origen convers, perquè ells no es fixaven en “qui” parlava, sinó de “què” parlava. Diversos socis del Cercle Catòlic, per la seva banda, es demanaven que, si tant feia l’Església per resoldre la qüestió, com és que encara no es veien els resultats. També afirmaven que s’havia de complir “immediatament” –una altra vegada, tot en majúscules– amb la justícia i la caritat.

En veure la que s’havia armat, Miquel Maura va optar per retirar-se prudentment d’aquella polèmica, si bé aquesta va continuar, fins que el mateix Tarongí la va donar per tancada. La darrera intervenció de Maura fou per aclarir que ell havia votat a favor del capellà xueta per a aquella predicació a Sant Miquel, i que havia fet servir tota la seva “influència” en favor seu, sense èxit. Tarongí hi replicava que, si realment hagués exercit la seva autoritat, el resultat hauria estat un altre.

Castellanització del seminari

Segons Salas-Vives, entre el darrer quart del segle XIX i el primer del XX, Miquel Maura va representar una de les dues tendències en què es dividia l’Església de Mallorca, la que podria definir-se com a centralista. L’altra, la regionalista, més sensible a la cultura i la llengua, estava encapçalada per Pere Joan Campins. Perquè Maura era un nacionalista espanyol que escrivia coses com aquesta: “Si l’ànima de la nació és l’ànima de l’Estat, no creiem que hi hagi ningú, llevat que sigui un fill espuri de la mare pàtria, que no invoqui per a l’estat espanyol l’ànima gloriosa de la raça espanyola, aquesta ànima que es va revelar en tota la seva esplendor quan Espanya era l’avantguarda de l’Església, quan els nostres savis, els nostres literats, els nostres artistes, els nostres guerrers, eren (...) l’admiració del món”. De fet, va rebre el nomenament, de caràcter honorífic, de capellà del Palau Reial de Madrid.

Maura signava sempre com ‘Miguel’, no ‘Miquel’, i tota la seva correspondència entre 1863 i 1915 és en castellà, llevat de dues cartes en francès. També són en castellà aquelles adreçades al seu germà Antoni i a la resta de la família. Això fins a temps recents era molt més freqüent del que podríem pensar: com que l’alfabetització era en castellà, els mateixos familiars que parlaven entre ells en català es comunicaven per escrit en castellà, perquè no sabien fer-ho en català. Ningú no els havia ensenyat a escriure en la seva llengua.

En el cas de Miquel Maura potser hauríem de parlar –com el seu germà Antoni– d’un castellanitzador entusiasta. El 1893 es convertí en rector del seminari de Mallorca, al qual, segons narra Sánchez Alonso, “era notòria la sol·licitud que posava en familiaritzar els seminaristes amb la llengua castellana. Ell sempre els parlava en castellà. I no era per aversió a la llengua nativa, la qual parlava amb perfecció i feia servir sempre als seus sermons i conferències al poble, sinó per evitar als capellans mallorquins el rubor de tot just saber expressar-se correctament en castellà, que era la llengua oficial”. Home, sí... però, llevat el cas que se n’anassin a viure fora de Mallorca, o a missions a Iberoamèrica, el castellà no els servia per a res, que no fos ampliar la seva cultura. Perquè, efectivament, els sermons eren en català –el poble no entenia una altra llengua–, el catecisme en català també i la missa, en llatí.

Els seus darrers anys, a Miquel Maura li va pertocar com a bisbe aquell Campins, de la facció rival. Tots dos moririen el mateix any, 1915. En una carta al seu superior, el rector li demanava si “s’ha de tolerar” –quin horror!– que els seminaristes parlassin en mallorquí. Si tenim en compte que Campins va crear al seminari una càtedra de Llengua i Literatura mallorquines, que va designar com a vicari general Antoni Maria Alcover, ‘l’apòstol del català’, i que va protestar enèrgicament quan, el 1902, des de Madrid, es va tractar d’imposar –sense èxit– que el catecisme s’ensenyàs en castellà a tot l’Estat, la resposta ens la podem imaginar. Aquesta altra batalla l’ara futur beat també l’havia perduda.