Miquel dels Sants Oliver: L’inventor del turisme i l’autonomia a les Illes
Aquest 2020 es commemora un segle de la mort del polifacètic i visionari director de ‘La Almudaina’, el ‘Diari de Barcelona’ i ‘La Vanguardia’
PalmaPodem imaginar les Balears sense turisme, la seva activitat econòmica essencial, gairebé absoluta, i sense el seu sistema d’autogovern, restablert fa quaranta anys? Sens dubte. Però serien unes altres illes. Com ho eren quan Miquel dels Sants Oliver -aquest 9 de gener ha fet un segle que va morir- reivindicava la indústria dels viatgers com a alternativa econòmica i cultural, i l’autonomia com a solució tan històrica com raonable i científica, enfront del centralisme vigent.
No és que Oliver fos un cas aïllat: eren temps de transformació, enmig de la Segona Revolució Industrial, de regeneracionisme a Espanya i de Renaixença a Catalunya, i ell mateix s’envoltà de contemporanis amb propostes modernitzadores (que es deien “els insensats” a si mateixos). Però els deu articles de la sèrie Des de la terrassa (1890) reunits a Collita periodística i el volum La qüestió regional (1899) són els textos fundacionals del turisme a les Balears i de l’anomenat mallorquinisme polític.
Oliver i Tolrà neix a Campanet el 1864, i és fill d’un periodista. Va viure a Ciutadella i va viatjar a les Pitiüses. Era llicenciat en Dret, director de banc, poeta, narrador, historiador i articulista. A Mallorca fundà La Roqueta i fou successor del seu pare al capdavant del diari La Almudaina. El 1903 es traslladà a Barcelona, on va dirigir el Diari de Barcelona i La Vanguardia. També va ser fundador de l’Institut d’Estudis Catalans i president de l’Ateneu Barcelonès. Va morir a Barcelona quan només tenia 54 anys.
El 2020 s’ha presentat l’onzè volum de les seves Obres completes, editat per Lleonard Muntaner i l’Institut d’Estudis Catalans, que es varen començar a publicar el 1999. El Consell de Mallorca i els ajuntaments de Palma i Campanet tenen previst de dedicar-li activitats commemoratives al llarg d’enguany.
La sèrie Des de la terrassa la va publicar a La Almudaina (en castellà) d’agost a setembre del 1890, amb vint-i-sis anys. Tot i que toca altres qüestions, en particular una crítica agra a la immobilitat dels illencs, se centra a dur a terme el que avui anomenaríem un anàlisi DAFO (un estudi de les Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats d’una entitat) de màrqueting, sobre els avantatges i les mancances de Mallorca, amb vista a atreure allò que encara era una activitat incipient, reservada a les classes acomodades: viatjar pel plaer de fer-ho.
Oliver es recrea en l’escriptura i sovint, en els seus textos periodístics, hi ha paràgrafs de marcat lirisme que semblen talment poemes en prosa. Però el seu temps era de genuí culte a la ciència, de positivisme, i es preocupa d’avalar les seves propostes amb dades racionals. En els seus articles Oliver elogia les belleses naturals de les Balears, la seva varietat i l’espectacularitat de les coves. Al paisatge s’hi afegeix la proximitat geogràfica als països europeus i el clima, “immillorable”. Nega que la humitat que es respira a Palma sigui un problema, perquè “es deu, segons el vot de persones perítissimes, al deplorable estat del subsol de la ciutat, sense clavegueram impermeable”.
Tot i que reconeix la seva antipatia cap a l’estadística, Oliver fa un esforç per comparar les temperatures mitjanes de Palma amb els destins més cobejats del moment: París, Niça, Gènova, Pisa, Roma, Nàpols, Madeira i el Caire, un anàlisi de la qual la capital balear surt guanyadora.
‘La qüestió regional’
Amb tants d’encants a favor de les Balears, què mancava, llavors, per convertir l’Arxipèlag en una potència turística? “Manca confort, en tot (...)”. Les “sis o set fondes” que hi havia, es queixava Oliver, eren com les de Madrid que Larra criticà agrament, mig segle enrere. Habitacions sense bany i un servei poc eficaç. Restaurants sense “varietat i perfecció en els plats”. Un transport marítim que donava preferència a les mercaderies i on les cabines eren “estrets amagatalls disposats en prestatgeries”.
Necessitàvem, afirmava Oliver, un “gran hotel” (es va inaugurar el 1903, ara és el CaixaFòrum de Palma), millors restaurants, vaixells més còmodes i ràpids, un bon transport interior, personal qualificat i una població més ben educada. No confiava gaire en els empresaris illencs per embarcar-se en aquesta aventura (“per què tenim els mallorquins aquest tarannà tan acomodatici?”) i afegia que, a totes aquestes innovacions, calia sumar-hi “quelcom essencial i imprescindible, quelcom que és l’ànima de tota especulació moderna (...): la publicitat”.
Si convertir Mallorca i les Balears en destacadíssim destí turístic fou una quimera d’Oliver que tornà realitat (tal vegada no com ell ho hauria concebut, però), una altra de les seves causes fou la descentralització de l’Espanya de la seva època, amb autonomia per a les Illes. No debades, el 9 de gener, a l’homenatge que se li va dedicar al saló de plens del Consell de Mallorca, la vicepresidenta Bel Busquets el reconeixia com a “pare de la teoria de l’autogovern”.
Als textos de La qüestió regional, el de Campanet posava el dit, amb sòlids arguments, en el lamentable sistema que aleshores governava Espanya, l’anomenat tornisme entre conservadors i liberals. D’obsessiu esperit centralista, aquest sistema es basava en la falsificació del vot: una xarxa clientelar formada per cacics distribuïa els escons segons les conveniències del Ministeri de l’Interior (”encasellat”, deia), per després tornar els favors als “amics” corresponents. “Pitjor que la màfia”, diagnosticava.
Oliver assegurava que la solució passava per una política més propera als governats, més d’acord amb la història del mosaic hispànic i amb la natura mateixa, que és variada. És més: recordava que l’etapa més gloriosa d’Espanya anava dels Reis Catòlics a Felip II, quan els diversos regnes tenien en comú un mateix monarca i poca cosa més, i cadascú mantenia el seu autogovern. En canvi, segons havien avançat el centralisme borbònic i el jacobinisme, deia, Espanya anava entrant en decadència.
No era factible, reconeixia Oliver, tornar a les velles institucions que foren abolides pels decrets de Nova Planta, a començament del XVIII. Des del seu punt de vista la solució més raonable seria un estat federal. I posava com a exemples els Estats Units (que acabaven de derrotar ignominiosament Espanya, el 1898, i ja eren pràcticament la primera potència mundial), Suïssa o l’Imperi Alemany, reunificat el 1870.
“La indignació de Don Pelayo”
Sense voler resultar massa específic, Oliver avançà que, al nou estat, a les regions els correspondria el “poder d’iniciativa legal” i “el conveni econòmic amb l’Estat per al pagament d’impostos, revisable en temps determinat i amb la facultat d’aplicar lliurement el sobrant a fins de cultura”. És a dir: el mateix sistema fiscal que aleshores (i avui dia) només feien servir Navarra i el País Basc -i amb el detall de poder gastar el superàvit en cultura!.
A la futura autonomia, preveia Oliver, se suprimiria “la incompatibilitat per a jutges i magistrats”, que els prohibia exercir a la seva província natal, i s’establiria “el precepte contrari als països d’idioma especial, a fi de fer efectius els resultats de l’oralitat del judici”. És a dir, els jutges haurien de saber català. I es modificaria “el mètode d’ensenyança primària” amb la “creació d’ensenyances d’interès regional”, una innovació en la qual ja havia estat pioner el Bisbat de Mallorca.
Els comentaris que Oliver dedicà a la política i la premsa del seu temps, exageradament concentrades en Madrid, resulten d’una actualitat esfereïdora. “No sé veure el perill que algun actor doctrinari troba en la formació de partits polítics territorials, és a dir, agrupats en virtut de raons geogràfiques”, comentava. “Exposeu aquestes raons [les del regionalisme] (...) i us escoltaran o bé amb menyspreu o bé amb la indignació patriòtica de Don Pelayo”, afegia. “Es diria que el centralisme oligàrquic va acordar que no hi havia altre món que el seu”, ironitzava. “S’ha erigit en norma del patriotisme l’adulació i la fanfarronada; s’ha ofegat la veu dels discrepants amb l’estúpida conspiració del silenci, amb el dicteri, amb l’insult, amb el terror periodístic”, denunciava.
Oliver s’indignava quan Cànovas, el pare del tornisme, afirmava que “el fi justifica els mitjans i tots els mitjans són lícits per a la vida de l’Estat”. No admetia que “dues mil persones, entre polítics i periodistes de Madrid, (...) suplantin i segrestin la opinió pública nacional” i assenyalava que “el poder judicial està, de fet, en íntima dependència del Ministeri (...) en virtut de la subordinació jeràrquica del ministeri públic respecte del fiscal suprem, funcionari amovible de caràcter polític”. Convé recordar que totes aquestes duríssimes crítiques les feia públiques un home de línia moderada, director de banca, admirador del també mallorquí Antoni Maura (que seria líder del Partit Conservador i primer ministre, també regeneracionista), i tot això a final del segle XIX.
Els deu articles de la sèrie Des de la terrassa inclouen alguna curiositat digna de Jules Verne, del qual Oliver fou lector (com tothom, a final del segle XIX). En el tercer article el periodista mallorquí es trobava (o això contava), passejant per la murada de Palma, un amic que fantasiejava que Mallorca es convertís en la nova seu papal. Després d’uns mil anys d’història la unificació italiana havia destruït, just el 1870, els Estats Pontificis, i havia fet de Roma la seva nova capital. El papa s’havia declarat a si mateix “presoner al Vaticà”.
Així les coses, afirmava l’amic, “Lleó XIII haurà de sortir d’Itàlia, tard o d’hora. No ho creu vostè?”. I quina millor alternativa, per al successor de Sant Pere, que Mallorca, per tots els seus atractius? Així s’imaginava aquest contertulià com seria l’illa vint anys més tard (1910): “La catedral ha estat objecte d’una restauració intel·ligentíssima (…). Oberts tots els finestrals (...) L’antic palau del bisbe s’ha annexionat a poc a poc totes les residències contigües (...) Tot ha desaparegut, la casa del marquès de la Torre, la de Formiguera, la dels España (…). Ha sorgit la fàbrica portentosa del Nou Vaticà (...) Les murades han estat esbucades [com així va ser]. S’ha guanyat a la mar (...) una esplanada dilatadíssima i encisadora [el parc de la Mar?]. Part d’ella l’ocupen els jardins pontificis (...) Han desaparegut les restes de l’Almudaina (...) en la direcció de l’antic Born, un magnífic bulevard entre els edificis del qual comptam ja tres hotels de primera classe”.
No acabava aquí la fantasia de l’amic: “A la plaça de la Marina, s’aixeca l’estàtua superba de Ramon Llull [l’actual no es va instal·lar fins al 1967] (…). El tramvia ens condueix fins als jardins Pecci , que escalonen tot el turó de Bellver (…). Ha vengut també el concurs dels turistes, segurs de trobar ara totes les comoditats (…). La Almudaina (...) reparteix per tot Europa els seixanta mil exemplars de les seves tres edicions en espanyol, en francès i en italià”. El papa, però, es va estimar més restar ‘presoner’.
