La mirada turística dels guies
Ja als anys cinquanta els illencs amb més facilitat per les llengües no dubtaren a fer de cicerones als turistes, un ofici molt ben remunerat, en el qual també treballà el cantautor manacorí Guillem D’Efak
PalmaCiceró, el pare de l’oratòria del segle I aC, mai s’hauria imaginat que, a Itàlia, el seu nom serviria per batiar els primers guies turístics del segle XIX. La Mallorca del boom turístic també tingué bons cicerones de verbositat portentosa com la del famós cònsol romà. Un d’ells va ser Catalina Flexes, de 75 anys, natural de s’Arracó (Andratx). Es jubilà el 2004 després d’haver estat 32 anys mostrant tots els racons d’una illa irrecognoscible.
El 1952 la mare de Flexes ja formà part de les primeres promocions de guies turístics que aprovà l’examen d’habilitació de Foment de Turisme de Mallorca. Al cap de pocs anys, però, tota la família partí a viure a França. En tornaren el 1965. “Llavors –diu la filla– ma mare reprengué la feina de guia turística i jo em vaig posar a fer de comptable a un hotel. El 1972 ella ens animà el meu germà i a mi a seguir les seves passes. Ens insistia que ens hi guanyaríem molt bé la vida. I no ho vaig dubtar. Em vaig posar a estudiar per a l’examen de Foment i el vaig aprovar en la modalitat de francès, que era la llengua que dominava. No va ser fàcil. A part d’idiomes, ens demanaven moltes coses sobre història i cultura de les Illes”.
En l’època en què començà Flexes, a l’ofici, hi havia el mateix nombre d’homes que de dones: “Mai em vaig sentir discriminada. Tots cobràvem el mateix. No em puc queixar dels doblers. A part del sou de l’agència de viatges, rebíem moltes propines i comissions. Amb tot, el meu marit, que era xofer d’autocars, a vegades podia cobrar molt més. Els actuals guies no cobren ni una desena part del que cobràvem nosaltres. El problema, però, és que avui la vida s’ha encarit molt i la gent té moltes despeses”.
Temes prohibits
Els llocs més sol·licitats per visitar eren el castell de Bellver, la Seu, Formentor, la Cartoixa de Valldemossa, les coves de Manacor i d’Artà i sa Calobra –als anys seixanta l’empresari solleric Joan Mayol havia muntat la primera golondrina, que, per mar, no aturava de dur turistes a la paradisíaca cala. “Procurava –assegura Flexes– que els meus clients coneguessin bé figures com els foners, Ramon Llull o els reis de Mallorca. També els parlava de la tragèdia dels 9.000 francesos napoleònics que al segle XIX estigueren empresonats a Cabrera”. Sovint els turistes li demanaven per Franco, que encara era viu. Ella, però, hi insisteix: “Dins d’un autocar mai no has de parlar ni de política ni de religió”. L’andritxola reconeix que s’ho passà molt bé fent la seva feina: “M’encantava poder estar amb gent, però em vaig cansar de fer quilòmetres. A més, sempre havia de passar pena per qualsevol detall”.
L’inquer Josep Ramon Morro, de 79 anys, també rodà molt. Fou guia turístic durant 21 anys, del 1974 al 1995. Després de llicenciar-se en Filologia Germànica a Barcelona, un amic l’animà a presentar-se a les proves de Foment. Malgrat guanyar-se bé la vida, Morro va veure que aquell ofici era inestable, sobretot a l’hivern, quan baixava el flux de visitants: “Aleshores cobraves en funció de la gent que duies. Per estar més tranquil, em vaig preparar les oposicions de professor d’anglès de Secundària”.
Al final de la seva carrera, l’inquer compaginà la feina de nocturn a un institut amb la de guia turístic de dia. Té moltes anècdotes per contar: “Record, sobretot, el calvari que passàvem en agafar la carretera del coll de Sóller, quan encara no hi havia el túnel. En un autocar de seixanta places, els turistes anaven espantats. El conductor havia de fer marxa enrere cada vegada perquè no tenia marge per fer el revolt. El mateix passava a la carretera de sa Calobra”.
Competència
Aquelles rutes turístiques també incloïen aturades a locals comercials emblemàtics de l’illa. Els desitjats souvenirs es podien comprar a Perles Majorica de Manacor o a les fàbriques de vidre bufat de Can Gordiola (Algaida) o la Menestralia (Campanet). A la nit, tocava gaudir dels pomposos espectacles de restaurants com Son Amar (a la carretera de Palma a Sóller) o El Comte Mal (Bunyola), d’estètica feudal –eren molt famoses les justes medievals que s’hi celebraven.
De 80 anys, el palmesà Biel Moyà també coneix bé el món dels guies turístics. Ho fou durant 40 anys, fins al 2007. “Jo –assegura– vaig començar de molt jovenet fent de conserge de nit d’hotel. Vaig aprendre idiomes pel meu compte per picar amb estrangeres. Me n’anava a la platja amb un llibre de Do you speak English? i donava conversa a les turistes i així, a poc a poc, anava fent”.
Moyà ja tenia un bon nivell de francès perquè els seus pares havien viscut una temporada llarga a França. L’alemany també s’encarregà d’aprendre’l amb una amiga estrangera. “Llavors –continua– vaig veure que podia guanyar més doblers fent de guia turístic. Si volia, però, sobreviure a la competència, havia de dominar altres idiomes. I vaig optar pel suec. Vaig anar quatre hiverns a Suècia per aprendre’l”. El 2005 Moyà impulsà la creació del Col·legi Oficial de Guies Turístics de Balears, l’únic que encara hi ha a Espanya. “Volia –assegura– combatre l’intrusisme que ja hi havia. Veia que no es valorava prou el que havíem hagut d’estudiar per obtenir l’acreditació pertinent”.
Guillem D’Efak
Qui també exercí de guia turístic va ser el cantautor Guillem d’Efak. Nascut el 1930 a la Guinea Equatorial (aleshores espanyola), el seu pare era un manacorí de la guàrdia colonial i la seva mare pertanyia a la tribu dels fang. A dos anys, D’Efak es traslladà a Manacor, on visqué a càrrec de la germana del seu pare. L’investigador felanitxer Bartomeu Mestre Balutxo fou amic íntim seu. “En Guillem –recorda– va ser un gran estudiant. En acabar el Batxillerat, va fer la carrera de Magisteri a Palma gràcies a una beca de l’Ajuntament de Manacor. Als anys cinquanta s’animà a treure’s el títol oficial de guia turístic de Foment per poder fer feina a les coves de Manacor. També, per fer quatre duros, es dedicà a fer figuretes d’olivera, que venia als turistes”.
El 1965 D’Efak decidí centrar-se en la seva carrera musical i partí a provar sort a Barcelona, on hi havia el boom de la Nova Cançó. Per qüestions personals, el 1980, a 50 anys, tornà a Mallorca. “Aleshores –apunta Mestre– anà a veure Nadal Batle, el rector de la UIB. Josep Maria Llompart s’acabava de jubilar com a professor associat de Poesia. Ell li demanà poder-lo substituir ja que a Catalunya havia guanyat premis literaris importants. Un vicerector, però, el vetà. Llavors, es recordà que tenia el títol de guia turístic i s’oferí a Viatges Iberia, que el va contractar amb els ulls clucs”.
El manacorí parlava vuit idiomes. “Havia viatjat molt –diu el seu amic. A més, havia fet de traductor per a l’editorial Bruguera. Menava tot tipus de nacionalitats, però la seva agència tenia molta de tirada amb els turistes catalans de la tercera edat. A l’autocar tothom el reconeixia per la seva etapa de cantant a Barcelona”. Mestre assegura que D’Efak era molt de la broma: “Els xofers es barallaven per anar amb ell. Com que agradava tant als turistes, sabien que els asseguraria bones propines. D’Efak aconseguí que molts d’aquests xofers, que eren castellanoparlants, li acabassin parlant en català”.
Malgrat guanyar-s’hi el pa, l’intèrpret de Siau qui sou! fou molt crític amb el turisme. “Sempre em deia –recorda el seu amic: ‘Si a Mallorca no basten les coves que hi ha, els empresaris en faran de noves perquè vinguin més turistes i així fer més doblers’”. D’Efak faria de guia turístic durant catorze anys, fins al 1994, quan començà a patir els primers símptomes d’un càncer d’ossos. Moriria al cap d’un any, a 64 anys.
Saturació
Avui els guies turístics es troben fent feina en una Mallorca ben diferent de la del ‘boom’ turístic. Joan Bonet Miquel, un santanyiner de 64 anys, ho ha pogut constatar durant els 19 anys que porta d’ofici: “Abans de la pandèmia, havíem viscut uns estius horrorosos, amb embossos continus a Formentor o a sa Calobra. La culpa, però, d’aquesta saturació no és nostra. És un tema de manca d’elecció. Mallorca s’ha col·lapsat perquè s’ha acabat convertint en una destinació segura en relació amb altres llocs de la Mediterrània, que estan en guerra. A mesura que es vagin obrint mercats com Turquia i el nord d’Àfrica, tot s’anivellarà automàticament”.
Bonet, tanmateix, reconeix que el turisme a les Balears té un problema estructural: “Hi ha un excés d’oferta hotelera. Això fa que es baixin els preus, la qual cosa és un reclam per a visitants de menys qualitat”. Aquest cicerone lamenta, a més, l’impacte que estan tenint les xarxes socials en els nous turistes: “Per culpa d’Instagram, racons d’encant com es Caló des Moro (Santanyí) o Cala Varques (Manacor) s’han convertit en santuaris de selfies. Allò important ara és fer-se fotos per compartir-les i dir ‘jo he estat aquí’. La gent és incapaç de badocar davant un paisatge. Necessita contemplar-lo a través d’un mòbil”.
En democràcia, la primera crítica artística al nostre model turístic es produí el 1989 amb el disc Mallorcatur, dels músics Carlos Garrido, Raphel Pherrer i Toni Miranda. El disc contenia onze cançons, algunes de les quals s’han convertit en mítiques com la que li dona títol, Talaiot, Catalina Homar, Un hivern a Mallorca o Pirates. “Per sorpresa nostra –assegura Garrido–, el Consell de Mallorca ens finançà el disc. També hi havia la intenció que ens subvencionàs un musical, en clau de paròdia, sobre la història del turisme a l’illa. Al final, però, se’n desentengueren”.
Mallorcatur fou una veu predicant en el desert. “Fa 33 anys –recorda el seu promotor– ningú no es qüestionava res sobre el turisme. Es veia com un fenomen del tot normal, com la flor de l’ametler que surt al febrer. Les nostres cançons, però, esdevingueren profètiques atesos els problemes que el turisme ha acabat ocasionant entre la població”. Durant molts d’anys, com a periodista, Garrido també es dedicà a la divulgació del patrimoni cultural i paisatgístic de les Balears amb llibres com Las islas mágicas o Arqueología de Cataluña y Baleares. Ara es penedeix de tota la feina feta: “Creia que donant a conèixer tot aquest patrimoni la gent l’apreciaria més. Al final, però, tanta publicitat ha fet que l’arxipèlag s’hagi convertit en un producte més de consum al servei de zombis capitalistes amb un iphone a la mà”.
A Garrido li fa molta pena la situació actual de massificació: “Se’m cau l’ànima als peus quan veig que ja no puc anar a fer un capfico al Caló des Moro per culpa de la gentada que hi ha. Les xarxes socials han tingut un paper clau en la destrucció del paradís. Ara l’acte de viatjar s’ha banalitzat. Ja no té res a veure amb la idea romàntica de descobrir nous indrets dels viatgers del segle XVIII del Grand Tour. Ara molta de gent que ve a Mallorca no sap ni què hi ve a fer. Compren, prenen el sol i no fan gens de cas del patrimoni que tenen davant”.
El periodista i músic insisteix que, a casa nostra, el gran drama ha estat apostar pel turisme sense fer cap reflexió sobre els seus límits: “Dubt que ara, amb la pandèmia, hi hagi una intenció política real de canviar el model nascut fa setanta anys. Continua havent-hi els mateixos grups de pressió que l’única cosa que volen és guanyar doblers”. Garrido celebra que els darrers anys ja hagi deixat de ser un tabú criticar el turisme. La cara fosca de la gallina dels ous d’or ha estat abordada en obres de teatre com Souvenir, Paradís, Rostoll cremat o Kelly, els documentals Tot inclòs i Overbooking i els còmics de Xisco Fuster i Toni Planisi Els darrers dies de l’Imperi Mallorquí i Un infern a Mallorca (La decadència de l’Imperi Mallorquí). I, en música, recollint el testimoni de Mallorcatur, hi ha la cançó La jota dels hereus, de la manacorina Joana Gomila.