La mirada

PalmaEls ulls són l’òrgan més intel·lectual després del cervell, una porta d’entrada i sortida del pensament a través de la qual ens connectam amb el món i els altres. Per això, els filòsofs proclamen als vuit vents que la mirada són els ulls de l’ànima, i ho diuen també perquè cerca la profunditat de les coses i ens permet accedir al nostre jo interior, a les idees i sentiments més íntims. Som el que miram i mirant transformam el que veiem. Però mirar no sempre vol dir veure. A vegades miram, però no veiem res, perquè desconeixem el que hi ha al davant. Per saber veure, cal mirar amb propòsit i mètode, i deixar-se guiar, sense perdre de vista que el que sabem condiciona inevitablement el que veiem, i ens acostuma a enfocar d’una manera determinada.

La mirada és una brúixola. Miram per saber cap a on anam i alçam els ulls per confirmar si seguim el bon camí. Però sovint ens perdem dins la confusió dels propis pensaments i se’ns fa de nit i caminam a cegues, a les palpentes, sense referències visuals. Tanmateix hi ha realitats que estan més enllà de la vista, fora del nostre abast. Però lluny de conformar-nos, hem de ser ambiciosos i aspirar a copsar l’invisible.

Les diferents mirades

Si miram les mirades i les maneres de mirar, veurem que hi ha una gran diversitat per mirar. Miram amb una mirada crítica, arriscada i transgressora, entusiasta i apassionada, orgullosa, amorosa, amable, odiosa i esquiva, i també generosa i de desig. La mirada pot ser encesa o apagada, depèn de si reflecteix alegria, desborda vitalitat, i convida a gaudir de la vida, o si està cansada, malalta o anuncia la mort. Una mirada transparent és sincera, mostra i no oculta res; en canvi, una mirada enigmàtica és aquella que amaga més que ensenya. Hi ha mirades enamorades que besen i abracen. Hi ha mirades familiars que protegeixen i emparen els cops. D’altres, són encisadores i màgiques, irresistibles, que atreuen amb l’energia del sol. Hi ha mirades que enrabien i traspassen com espases. Hi ha mirades fredes que gelen la sang, mirades assassines i també mirades insubmises i inconformistes. Hi ha mirades que es creuen un instant i passen de llarg. Hi ha mirades acollidores que protegeixen de la solitud. Hi ha mirades generoses que no miren prim i donen més del que reben. Les mirades prudents tendeixen a tenir miraments i ser selectives, i fan pensar més de dues vegades. Les mirades impertinents i desafiants ens adverteixen, posen en guàrdia i activen les defenses. Hi ha mirades intenses que et deixen clavat en el seient. Hi ha mirades grupals i fins i tot generacionals que construeixen pensaments útils i universals. Haver vist totes aquestes mirades ens fa sentir agraïts i afortunats, i sobretot humilment més savis i feliços.

Una mirada que cal mirar a part és la mirada filosòfica, perquè és contemplativa, pacient, inconformista, mira i remira, no pressuposa ni s’acontenta fàcilment amb allò que veu a primera vista, s’esforça per mantenir-se ferma, s’adhereix a l’objecte, no es refia, és comprensiva, insaciable i penetrant. És amb escreix, la mirada més insistent. No es rendeix mai ni és definitiva, ni tampoc es retira fins que no comprèn allò que mira. Ajuda a trobar-se bé i satisfet. De tant en tant necessita pausa i descans i fa una ullada a la ment, sospesa el que som i sentim i contribueix a pacificar les emocions o despertar el desig de deixar de ser qui som. Sap estar centrada perquè mira d’arribar al coneixement, però també sap estar atenta al que sorgeix d’imprevist, i està acostumada a indagar i interessar-se pels detalls. És capaç de suspendre el que sap i mirar la mateixa cosa una i mil vegades amb nous ulls, com si fos la primera vegada. A més a més té el poder de despullar les coses dels accidents i mostrar-les en la manera essencial.

La mirada dona sentit i valor a les coses, les embelleix o enlletgeix i les fa tan atractives com repulsives. Ens agrada que ens mirin, però que ens valorin pel que fem. La mirada feminista alerta de la cosificació i l’obligació de ser bella i d’haver de fer mirera. Quan una persona ens interessa no podem deixar de mirar-la, encara que mirar massa estona el mateix cansa i ens fa perdre l’interès. Hi ha moments en què cercam protegir-nos de la mirada aliena, quan ens cosifica o volem observar sense ser vists i mirar bé per descobrir els secrets més ocults. La veritat s’expressa mirant als ulls. La mirada reflectida no enganya mai, et mostra les arrugues que no vols veure. La mirada no envelleix, és atemporal. Mirar sense dir res ja diu moltíssim.

Hem d’assumir que mai no podrem saber com són les coses quan no les miram. A més, no volem veure les coses desagradables. Hi ha imatges que ens costa mirar perquè fan oi i fereixen la sensibilitat. A vegades ens costa sostenir la mirada perquè ens fa vergonya saber que ens estan mirant als ulls. Una mirada que mai no està a l’alçada de les circumstàncies està perduda, necessita ajuda. A vegades no tenim gens de vista ni sabem guardar la compostura. A vegades baixam la mirada per respecte i submissió, però també en senyal de conformitat, debilitat o por. A vegades no sabem si ens convé més mirar o no, ni si és millor girar la vista enrere. La part bona de mirar enrere és que ens serveix per aprendre dels errors i l’experiència; en canvi, si tenim preferència per mirar cap al futur és que tenim esperança i no ens conformam amb la vida viscuda.

Mirar i ser mirat convida a la reciprocitat i fer un exercici de tolerància que escurça i desfà qualsevol distància, i que romp la barrera de seguretat que ens separa i configura el nostre espai vital. Les mirades recíproques es reconeixen, uneixen i es donen valor entre si. Hem de ser conscients que existir és mirar i ser mirat, que la mirada és mediadora i vincula el mirador amb el mirat com un pont entre les aigües del que sabem i les del que ens sorprèn i ens crida l’atenció.

Mirades desconnectades

La fotografia i el cinema i, especialment les pantalles, han canviat la manera de mirar. Ja no miram com abans amb autonomia i llibertat. La fotografia ha permès congelar la mirada en una imatge que ens recorda; mentre que el cinema ha posat la mirada en diàleg i moviment i l’ha relacionada amb l’escolta i la narració. Tanmateix, en el món d’ara predomina un altre tipus de mirada, la mirada econòmica i digital. Ja no miram directament als ulls, ara miram a través de pantalles que a la vegada ens miren i aprenen a comercialitzar el que miram. El negoci consisteix a atreure la mirada cap a l’espectacle i la realitat que està en venda. L’únic marge que tenim d’escapar del consumisme audiovisual és interrompre la mirada i deixar descansar el món. L’opció més difícil i radical és apostar per la desconnexió digital, una decisió que requereix gran coratge i resolució, perquè implica estar disposats a assumir el risc d’entrar dins la marginació i l’exclusió social.

Hem d’aprendre a mirar millor en totes direccions, cap a dedins i cap a defora, amb els propis ulls, i sobretot amb els dels altres. Ens hem de deixar acompanyar de les altres mirades que enriqueixen i amplien la perspectiva, ens mostren els defectes i ajuden a ser millors. Hem d’habituar-nos al mirar filosòfic, observador i reflexiu que analitza i aprèn del que veu, i també al mirar estètic i creatiu fundador d’altres mons alternatius i atrevir-nos a emancipar la mirada i ser capaços de dirigir-la cap a l’horitzó dels somnis que volem encalçar.