Mirar el clatell del feixista
Els del darrere reclamen que la memòria dels seus avantpassats sigui reconeguda, perquè no tan sols els van matar, sinó que després van haver de suportar dècades d’oblit, de silenci i prohibicions
PalmaA la fila del darrere seuen tres membres de la Memòria de Mallorca, familiars de víctimes del feixisme que defensen la dignitat d’aquelles persones, i el seu reconeixement. Tenen noms, aquests familiars i les seves víctimes, però aquí els ometrem perquè no necessiten, ni cerquen, protagonisme. Només justícia democràtica i reparació.
A la fila del davant, tot sol, seu un polític d’un partit feixista. També té un nom, però aquí l’ometrem per no embrutar l’article. És, en tot cas, un individu que es refereix a la Guerra Civil espanyola, i més concretament a l’aixecament militar i feixista contra el govern democràtic de la República de 1936, com a “croada d’alliberament”. Alliberament de qui? De les persones que volien construir una societat progressista, democràtica, convivencial, educada, plural, respectuosa. Una societat igualitària que tingués oportunitats per a tothom. Per a les dones, per als treballadors, per als que mai havien pintat res. Una societat en què les filles i els fills dels treballadors poguessin estudiar, prosperar. En què els vots de tothom valguessin, també, per igual. Una societat amb impostos per pagar serveis públics, perquè tothom pogués anar al metge, o a escola, o a la universitat. Els de la “croada d’alliberament” consideraven que s’havien d’alliberar de tot allò.
Tornem al present. Ningú, ara, és aquí només per ell mateix, sinó en representació d’algú altre. Els de la fila del darrere representen persones assassinades. L’individu de la fila del davant en representa els assassins. Ho fa cara alta, convençut. Els del darrere, també. Els del darrere reclamen que la memòria dels seus avantpassats sigui reconeguda, perquè no tan sols els van matar, sinó que després van haver de suportar dècades d’oblit, de silenci i prohibicions. Si el silenci es trencava alguna vegada, era només per difamar-los, a ells i les seves famílies. Les persones que seuen al darrere saben que no hi haurà una democràcia digna d’aquest nom fins que aquestes atrocitats i abusos no siguin reconeguts i reparats.
El polític del partit feixista pensa, com tots els del seu partit (i com molts d’un altre partit, que es diu liberal), que matar els familiars d’aquests que seuen darrere no va estar mal fet. Més encara, pensa que estava justificat fer-ho, perquè el bàndol dels rojos també cometia crims. Hi va haver barbaritats (els que són de la corda d’aquest polític sempre diuen “barbaritats”) per les dues bandes. Ho repeteixen una vegada i una altra, però això no canvia la realitat. La realitat va ser que els assassins dels familiars dels tres que seuen darrere van perpetrar un cop d’estat contra un govern democràtic, i es van aixecar en armes, amb una set de sang que no s’acabava mai. No es va acabar ni amb tres anys de guerra ni amb quaranta de dictadura. Tota aquesta història no té res a veure amb “dos bàndols” que un mal dia, qui sap per què, es van barallar fort. És la història d’uns criminals que, per imposar els seus interessos, subjuguen un país sencer amb violència i por. El polític que seu al davant no és un criminal, però defensa la memòria dels criminals. Els que seuen darrere defensen la memòria de les víctimes dels criminals, i també són víctimes, perquè topen contra els que –com el polític que seu davant– ferotgement els neguen el reconeixement que demanen.
Nova agressió
Tal com estan asseguts, del polític sols en veuen el clatell. En poca estona aquestes víctimes rebran una nova agressió, i per partida doble, perquè veuran com és derogada la Llei de memòria democràtica de les Balears, i a més seran testimonis de com el president del Parlament, que és del mateix partit que el polític del qual veuen el clatell fa una rebequeria i esqueixa un retrat d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar, víctimes com ho van ser els seus familiars. Són al Parlament: veim, al fons, les gruixudes cortines de vellut carmesí. Si fos pel partit del polític del qual veuen el clatell, no hi hauria Parlament. Aquest polític ara hi seu, còmodament, però si fos pel seu partit, no n’hi hauria. De fet, si fos pel seu partit les víctimes tampoc serien aquí. Serien dins una presó. O dins una fossa, com els seus familiars o com Aurora Picornell i les Roges del Molinar. Dins una fossa amb una bala, o més d’una. Al clatell.
