“Mirar ocells és com caçar pokémons en la vida real, però sense fer-los combatre”

PalmaAna Rodríguez Ávila (Palma, 1985) parla de pressa i amb paraules esmolades. De manera relaxada, mirada tranquil·la i somriure murri, s’il·lusiona quan explica els detalls de la seva feina o quan enumera els ocells que ha vist en la seva darrera excursió. És pedagoga de professió, però arrossega una llista d’aficions interminable que van des del gravat a l’observació d’aus. “Acostum a obsessionar-me amb les coses; quan prov un hobby, m’hi obsession... fins que em començ a obsessionar amb un altre”, reconeix amb certa resignació.

Comunitari. Treballa al projecte comunitari de la Fundació Patronat Obrer als barris de la Soledat i Nou Llevant de Palma. És una iniciativa que té com a objectiu fomentar les relacions veïnals i crear capital social. “Ens hem especialitzat en els adolescents, un sector poc cobert per les altres entitats”, diu. Ara, una de les iniciatives que desenvolupen, juntament amb la Cruyff Foundation, és la lliga Cruyff Courts, un campionat organitzat per adolescents del territori per a infants de sisè de Primària amb la supervisió de l’equip comunitari. “Veure els adolescents, moltes vegades tan estigmatitzats, treballant junts, organitzant ells mateixos un campionat d’aquestes dimensions, una cosa relativament complexa, fa goig, em dona vida”, comenta.

Adolescència. Fer feina amb adolescents és un repte apassionant, diu. “Ja no són nins, però encara no són adults, són molt incompresos”, comenta. “Sempre els dic que si no saps com actuar davant d’algú, tracta’l com t’agradaria que et tractàs a tu, perquè a ningú no li agrada que el tractin malament”. Desenvolupar la seva tasca a la Soledat i Nou Llevant, dues zones de Palma també històricament estigmatitzades, fa que hagi vist els prejudicis de prop. “Són barris meravellosos amb gent encantadora i amb els problemes que podria tenir qualsevol altra barriada. La gent hauria de venir més per aquí”, explica.

Afició. No tot és fer feina, i ella és una aficionada a l’ornitologia. “Veure ocells és com caçar pokémons a la vida real, però sense fer-los combatre. Això, encara que moltes vegades es barallin ells tots sols”, diu entre rialles. “Dona molta pau, perquè implica anar a entorns naturals, concentrar-se en els sons del camp, intentar reconèixer el cant dels ocells”, comenta. Per documentar els seus albiraments, té una llibreta on va dibuixant els ocells que veu, encara que de vegades també els retrata amb la càmera: “M’agrada molt anar amb el meu pare a l’Albufera a fotografiar aus”.

Esbarjo. També gaudeix amb tot allò que tingui a veure amb les arts plàstiques: treballs manuals, dibuix tradicional, digital, aquarel·la i, darrerament, el gravat. Ha provat el pirogravat –una tècnica en què es crema fusta per dibuixar– i ara està molt ficada, fent les primeres passes, al món del linogravat (una disciplina amb la qual es grava damunt planxes de linòleum que després s’entinten). Tot i que va canviant d’obsessions, com ho fa el gorrió entre les branques dels arbres, sempre hi ha una constant en les seves aficions: cerca la calma, l’atenció plena per centrar-se del tot en allò que està fent i oblidar la resta.