Miss Murray, l'àvia de l'arqueologia menorquina

PalmaElena Sintes, natural d’Alaior, viu amb passió l’arqueologia. Lamenta haver descobert ja de gran la imponent figura de Margaret Alice Murray, més coneguda a Menorca com Miss Murray: “Jo ara, quan vaig a fer tallers a les escoles, sempre en parl als fillets”. La que esdevindria l’àvia de l’arqueologia menorquina va néixer a Calcuta el 1863, quan l’Índia encara era colònia de l’Imperi Britànic. Es llicencià en infermeria, però la seva autèntica vocació era una altra. El cuquet per la història antiga se li havia despertat de petita en un dels seus viatges a Anglaterra, on el seu oncle la portà a visitar monuments locals.

En fer vint-i-quatre anys, aquella jove de curiositat insaciable decidí fer realitat els seus somnis. Es matriculà a l’acabat d’inaugurar departament d’egiptologia de la University College London. El 1898, al cap d’onze anys, a trenta-cinc anys, es convertia en la primera professora d’egiptologia. Ho fou sota el mestratge de William Flinders Petrie. “Aleshores –recorda Sintes– Petrie era considerat el pare d’una especialitat a la qual es pogué dedicar gràcies al mecenatge de l’escriptora Amelie Blandfor (1831-1892), gran apassionada del país dels faraons”.

Feminista combativa

Els investigadors britànics tenien via lliure a Egipte d’ençà que l’agost de 1798 l’armada de l’almirall Nelson, aliada de l’Imperi Otomà, havia vençut les tropes de Napoleó a la batalla del Nil. Murray compartiria protagonisme amb una altra dona d’empenta, Gertrude Bell (1868-1926), coneguda com la Lawrence d’Aràbia femenina pel seu coneixement del món àrab. Qui no fou arqueòloga, però sí una gran divulgadora del Pròxim Orient a través de moltes de les seves novel·les, va ser la també britànica Agatha Christie (1890-1976). La gran dama del misteri va estar casada quaranta-cinc anys amb un arqueòleg.

Murray fou una feminista militant. No dubtà a unir-se al moviment de les sufragistes, nascut al seu país a principi del segle XX. Ella havia patit en pròpia carn les dificultats per obrir-se camí en un món tan masculí com era l’arqueologia a llocs com Egipte (1902-1904) i Malta (1923-1929). Havia trencat motlos en ser la primera dona a retirar l’embenatge d’una mòmia. El 1921 feu un parèntesi a la seva meteòrica carrera per publicar Culte a les bruixes. Del tot polèmic, era el primer estudi feminista sobre les bruixes amb una denúncia directa a la societat patriarcal.

El juliol de 1930 aquella intrèpida arqueòloga, de 67 anys, aterrà a l’illa que, de manera interrompuda, havia estat britànica durant gairebé tot el segle XVIII. Ho feu en companyia de dues dones més, Edith Guest (arqueòloga i fotògrafa) i Hilda Campion (ajudant d’excavació). L’expedició, que estava patrocinada per la universitat de Cambridge, es posà a fer feina en dos poblats talaiòtics: al nord, a la Torreta (a la zona de Favàritx), i al sud de Maó, a Trepucó. El diari La Vanguardia se’n feu ressò. “Murray –assegura Sintes– cercava relacions entre les societats prehistòriques de Menorca i les de Malta, unes relacions que finalment no va poder demostrar”.

Joan Ramis i Ramis

La britànica no excavava sobre un terreny desconegut. La primera persona que començà a inventariar tot el patrimoni megalític de Menorca va ser l’il·lustrat maonès Joan Ramis i Ramis (1746-1819). De fet, la seva obra magna, Antigüedades célticas de la isla de Menorca, va ser el primer llibre d’arqueologia d’Espanya. Va veure la llum el 1818 en una època en què la paleontologia anava a les palpentes (el francès Georges Cuvier la començà a estudiar el 1817) i la geologia encara no havia nascut (ho faria el 1830 amb la publicació de Principis de la geologia, de l’escocès Charles Lyell).

Al costat de Joan Ramis i Ramis, l’altre pare de l’arqueologia menorquina és el francès Émile Cartailhac (1845-1921), professor d’antropologia i prehistòria de la Universitat de Tolosa. Arribà a l’illa a final de 1888, atret per un dels pocs llocs d’Europa que concentrava més monuments prehistòrics en un espai tan petit, de poc més de 700 km2. Com a cicerones tingué l’arxiduc Lluís Salvador i el binissalemer Gabriel Llabrés Quintana, catedràtic de geografia i història de Maó –el 1917 seria president de la Societat Arqueològica Lul·liana, fundada el 1880. El francès també rebé l’ajuda de dos maonesos més apassionats de les antiguitats: Joan Pons i Soler i el capellà Francesc Cardona i Orfila.

Cartailhac, tanmateix, mai no realitzà cap excavació. Es limità a estudiar les col·leccions privades de peces arqueològiques i la bibliografia existent. El seu llibre, però, titulat Els monuments de les Illes Balears (1892), seria una obra de referència, fins que el 1930 irrompé en el panorama Murray. “Ella –apunta Sintes– el criticà molt perquè deia que havia vingut a Menorca a passejar i no a excavar”. La britànica no fou la primera a excavar a l’illa, però sí que fou la primera a fer-ho elaborant estudis científics complets. “Tanmateix –assenyala l’arqueòloga– no s’arromangà mai. Tenia obrers que s’encarregaven d’excavar, mentre que ella es dedicava més a la feina de registre”.

Murray va tenir el suport de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó, creat el 1905. Els seus socis ja havien denunciat els atacs que des de feia anys estaven patint molts de jaciments. “El més destacat –recorda Sintes– havia estat el que es produí el 1890, quan es destruïren monuments per fer grava que es destinà a la construcció de la carretera general. També, però, en una època en què no hi havia cap consciència sobre el patrimoni, molts pagesos es treien d’enmig restes megalítiques per poder aprofitar millor la terra per cultivar”.

Un dels intel·lectuals de l’Ateneu que acompanyà la britànica en les seves tasques va ser Joan Flaquer i Fàbregues (1877-1963). Natural de Maó, era un notari enamorat de l’arqueologia. Arribà a ser acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història. “Murray –apunta l’arqueòloga– cridà molt l’atenció als menorquins. No entenien què hi feia una estrangera, entre les pedres. A més, vestia amb els faldons típics de l’època victoriana. Era petita i caminava d’una manera molt àgil i alegre”.

Pendents de la Unesco

A Espanya les investigacions de Murray es donarien a conèixer gràcies a les traduccions que el 1933 en feu Flaquer. “Tanmateix –indica Sintes–, per desgràcia, a Anglaterra li feren ben poc cas. De fet, als anys noranta la universitat de Cambridge no posà cap problema perquè les peces que s’havia enduit la seva col·laboradora fossin restituïdes al Museu de Menorca”. La britànica només treballaria a l’illa dels talaiots dos cops, el darrer el 1931. Amb l’esclat de la Guerra Civil i després de la Segona Guerra Mundial, centrà la seva atenció cap a altres zones, sobretot del Pròxim Orient.

El 15 de juny de 1949 Murray tingué l’ocasió de tornar per darrera vegada a l’illa que la captivà trenta-nou anys abans. L’Ateneu de Maó la convidà perquè hi pronunciàs una conferència sobre la seva tasca investigadora. Tenia 86 anys. Moriria el 1963, al cap de catorze anys, havent complit ja cent anys i amb el sobrenom de l’anciana de l’egiptologia. El seu testimoni seria recollit per l’arqueòloga maonesa Maria Lluïsa Serra Belabre (1911-1967), que desenvolupà una activitat excavadora molt intensa. Qui, però, s’encarregà de reivindicar la figura de la britànica fou l’alaiorenc Josep Mascaró Pasarius (1923-1996) –de formació autodidàctica, va ser l’autor de nombrosos estudis sobre la prehistòria de totes les Balears.

Avui Menorca és un museu a l’aire lliure. El Consell insular hi té catalogats prop de 350 talaiots, una trentena de navetes i una altra trentena de taules. “Aquí –hi insisteix Sintes–, sent un espai més petit, et trobes jaciments pràcticament a cada passa. Mallorca, en canvi, és una illa més gran, on el patrimoni megalític està més dispers i per això la gent no el valora tant. Té, amb tot, prop de 500 talaiots, encara que la majoria estan abandonats”.

Ara els menorquins estan disposats a lluitar pels seus valuosos monuments. La Unesco ja té sobre la taula la candidatura de Menorca Talaiòtica com a Patrimoni Mundial (www.menorcatalayotica.info). “Pot ser –conclou Sintes– una bona alternativa a l’oferta de sol i platja. Avui el turisme arqueològic és molt minoritari. Els turistes s’adonen del nostre patrimoni quan són aquí. No venen a posta a cercar-lo. Per ventura, però, si guanyam, això pot canviar”. L’alaiorenca, però, avisa: “Esper que la candidatura no serveixi només perquè arribin més visitants, sinó també perquè hi hagi més diners per fer més excavacions i investigacions”. La tan desitjada distinció de la Unesco bé podria ser un bon homenatge a Miss Murray. Incomprensiblement l’àvia de l’arqueologia menorquina encara no té ni un carrer ni una estàtua a l’illa que ajudà a valorar.