Francesc Bonnín Ripoll: “El missatge que volem transmetre és que tothom pot fer-ho”

PalmaFrancesc Bonnín (Palma, 1990) es va criar a la zona de Bons Aires. Primer escola de Pràctiques i després Madina Mayurqa. Aquells serien els eixos inicials d’una triangulació que inclouria el Pius XII i els bars Ca n’Àngel, S’Ombra i El Pinzell, concerts de Musnok, Tetrasonic i Daksa. Una generació de bandes que encara es formarien tocant als patis dels instituts. A 14 anys va demanar un baix i va formar Esklat. Després vendrien Dopamine Experiment, Adipem Panda i ORA, on toca des de fa uns anys. És un baixista virtuós: no sap què són les notes tòniques. Milita des que era gairebé un infant: Maulets, Arran, Endavant, Casal Popular Voltor Negre, Ateneu La Fonera, Col·lectiu Crui. Anticapitalisme, antifeixisme, independentisme i feminisme. Tan compromès i bona persona que a estones fa ràbia. I més quan saps que és doctor en Física. De què anam?

Berenam al bar Vista Alegre. No molt lluny del territori en què Bonnín va créixer i es va convertir en el músic i l’activista que és avui. És fotut això de menjar-te el llonguet mentre has de respondre preguntes.

Deveu formar part de la darrera generació de bandes de rock que ha crescut fent concerts als instituts.

— No sé si som la darrera. La generació de la meva germana Jeannine, que va néixer el 1997 i que ara toca amb Nita, diria que sí que ho va ser, i és una llàstima perquè en aquella època, entre els concerts als instituts i el circuit que formaven Ca n’Àngel, s’Ombra i Es Pinzell, ens vàrem conèixer tota una xarxa de gent jove de Palma. En aquella època, quan tenia 15 o 16 anys, hi havia molts de concerts a instituts. Record concerts de bandes com Musnok i Daksa al Pius XII, grups on tocaven gent com Enric Hernáiz i Lluís Cabot. Es contagiava aquell esperit. Jo també volia fer allò al meu institut. També volia tocar. Al principi feies versions de Kortatu, Inadaptats, coses així, i després ja em vaig posar a aprendre a tocar seriosament l’instrument.

Heu estat un baixista poc comú, bastant virtuós.

— Els meus inicis són amb el metal. Record molt bé escoltar Steve Vai, Billy Sheehan, Mr. Big, i més endavant vaig començar amb Iron Maiden, Metallica i Tool i vaig veure que hi havia tot un món per explorar. Això va coincidir amb un grup que a mi em va influir molt, Dopamine Experiment, amb Enric Hernaiz i Lluís Cabot. Tot era improvisació. Flipava que poguessis fer el que et donés la gana amb el teu instrument sense saber que putes feies. Vaig prendre per aquest camí d’entendre el baix no com acompanyament, sinó més com un instrument més creatiu. És curiós perquè ara amb ORA he volgut fer tot el contrari: en el disc he prioritzat les línies de baix, enteses de manera més clàssica. A més, tocar amb en Faust Morell et convida a donar-li espai perquè ell faci.

Quan va començar la vostra militància? Va anar acompanyada de la música o en paral·lel?

— Tot va un poc de la mà. Eren els anys de Salvem la Real, estaven desallotjant la casa okupa de Les Vies, l’Acampallengua… El primer al qual vaig anar va ser l’any 2005 i hi vaig descobrir Obrint Pas. També eren els anys dels skins i els punkis al carrer. Uns quants companys d’institut vàrem crear un col·lectiu que es deia Guerrillera Mallorquina. Vàrem fer un fòrum, un web on escrivíem parides, i ens varen contactar Maulets per proposar-nos unir-nos a ells i fer accions més serioses. Era l’any 2006, tenia 16 anys i des de llavors no he amollat. Vaig viure el moment en què ens varen venir a cercar la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI) i vàrem formar Arran, tota l’època del casal popular Voltor Negre i mil històries.

Arran ha estat un dels col·lectius més bel·ligerants enfront de la turistificació i dels que més va contribuir, amb accions com la del Moll Vell el 2017, a la visibilització del malestar d’una part de la societat.

— Llavors jo ja no formava part d’Arran, que és la secció juvenil. Ja havia passat a Endavant, però feia anys que fèiem accions per denunciar el model turístic com a peça clau del nostre patiment. Però l’acció de 2017 va ser clau per posar el focus la problemàtica. No dic que fóssim els primers, perquè el GOB feia ja anys que denunciava la situació, però sí que va ser una acció amb una gran repercussió, sobretot arran de la repressió que varen patir les persones que varen acabar encausades.

Amb el col·lectiu Crui heu aconseguit ajuntar els vostres dos grans interessos, música i activisme, organitzant concerts autogestionats en espais públics...

— Amb Crui tenim diferents objectius. Un és fer la música més accessible a la gent, directament fer-la accessible al carrer. No sols es tracta de reivindicar el carrer com a espai públic enfront de la gentrificació i les terrasses, també de poder donar un ús a uns espais que fa anys que estan buits de cultura. Però també ho feim tot des d’un punt de vista fortament polític: creim molt en la idea de la participació, que quan la gent ve a un concert de Crui gent no només ve a un concert sinó que participa directament en una acció. De fet, amb el temps ha aparegut gent que, sense formar part de les assemblees de Crui, sempre és al voltant, donant un cop de mà.

Hem arribat al punt que només crear espais de participació s’ha convertit en una acció política radical.

— Exacte. Però alhora és facilíssim! Nosaltres només som quatre i potser tenim un poc d’idea de com fer les coses, però el missatge que volem transmetre és que tothom pot fer-ho. De fet, voldríem que tothom organitzàs esdeveniments semblants al seu propi barri. A més, fer coses en col·lectiu és superenriquidor, sobretot quan veus que la gent en gaudeix.

Com va néixer l’Ateneu Popular La Fonera?

— Va un poc de la mà amb Crui: la idea és generar espais de socialització fora del mercat. Pensàvem que Palma estava un poc orfe d’un espai d’aquest estil i vist que espais similars havien desaparegut i que els ocupats duraven tan poc, vàrem pensar a crear un lloc on la gent pogués posar cara i ulls a les persones de l’entorn de l’esquerra independentista i que els col·lectius tinguin on dur a terme les seves activitats i posar en pràctica el seu discurs. És com amb els grups de música: per què assajar si després no pots tocar? La reflexió era: ja que existeix un teixit antifeixista, anticapitalista i feminista, donem-li una entitat física i que pugui ser-li útil.

Després de tants anys ficat en l’activisme, no us heu sentit cremat mai?

— Sí [riu], ara mateix estic un poc cremat... La Fonera implica estar pendent de molts detalls. I això que hi ha hagut anys d’activitat molt intensa, amb reunions cada dia i agitació al carrer cada setmana, però amb 30 i pocs ara és un poc diferent. El fet és que tot el meu entorn més pròxim està ficat en algun moviment i, per tant, l’activisme forma part de la meva manera d’entendre la vida. Fa tants anys que estic ficat en això que ja som un convençut: no em cremaré mai del tot. Hi ha moments en què et sents esgotat, però per sort, en aquesta mena de col·lectius, si un afluixa, l’altre estira.