El misteriós assassinat de Galerías Preciados

PalmaQuaranta-quatre anys després, continua el misteri del crim de Galerías Preciados. La versió oficial diu que el 16 de desembre de 1976 el vigilant de seguretat Juan Gómez Geoda, de 36 anys, es va trobar l’aparadorista Pere Mascaró Rodríguez, de 26, i el va acusar davant dels seus companys d’haver-lo difamat. Llavors, abans que Mascaró pogués dir res, “el vigilant li disparà diversos trets, que li causaren la mort. Immediatament després, se suïcidà”. Així ho va explicar un article de La Vanguardia. Mascaró era membre del Partit Comunista i de CCOO, però segons el diari barceloní ja d’entrada es va descartar “qualsevol motiu polític en l’homicidi”, que es va atribuir “a un rampell de violència del guarda”. La policia no va fer cap investigació que anàs més enllà.

Mascaró era un activista veïnal. L’investigador Bartomeu Mestre Balutxo el va conèixer l’estiu de la seva mort, a les reivindicatives festes de Sant Cristòfol de la Calatrava de Palma. “La premsa de Mallorca -recorda- també atribuí aquell crim a un deliri del vigilant jurat. Allò cert, però, és que l’assassí era membre de la Guàrdia de Franco”. Es refereix a una organització paramilitar d’extrema dreta que no es va dissoldre fins al 1977 i que “s’oferia per protegir el dictador de visita a l’illa. El dia abans del crim havia tingut lloc el famós referèndum sobre la Llei per a la reforma política, que impulsà Adolfo Suárez per liquidar la dictadura i posar les bases d’un nou sistema democràtic. Amb una participació del 77,8%, el projecte s’aprovà amb el suport del 94,17% dels votants, que s’entusiasmaren amb cançons com ‘ Habla, pueblo, habla ’ i ‘ Libertad sin ira ’.

Campanya cínica

“En Pere -assegura Mestre- sempre veié amb escepticisme aquell referèndum. Ell era una persona molt d’esquerres”. Mascaró treballava com a decorador de mostradors d’empreses. El 1976 Galerías Preciados de Jaume III l’havia contractat perquè s’encarregàs de la campanya de Nadal. El 16 de desembre era amb un altre company al soterrani dels grans magatzems preparant tot el material. “De sobte -relata l’investigador- baixà el guarda de seguretat amb una pistola a la mà i li va dir: ‘Tú y el bombero me habéis difamado’”. El seu company es va tirar al terra i s’amagà sota una taula, des d’on va sentir que en Pere insistia al seu agressor que davallàs la pistola per poder-hi parlar tranquil·lament. “Al cap de trenta segons, però, ja jeia mort al terra. Tot seguit el botxí se suïcidà allà mateix”.

“Hi havia el rumor -continua Mestre- que un dia el vigilant jurat s’havia rigut d’un jove discapacitat i que en Pere li ho havia retret. Mai, però, no hi hagué cap enfrontament directe”, explica. I afegeix que ningú tampoc no va saber mai qui era aquell bomber que, segons assegurava el botxí, també l’havia difamat. “Nosaltres, tanmateix, sempre vàrem pensar que darrere d’aquell crim hi havia un substrat ideològic”. L’endemà Galerías Preciados posà en marxa tota la seva maquinària publicitària. “No hem d’oblidar -recalca l’investigador- que Carmen Polo, la vídua del dictador, era una de les principals accionistes d’aquests grans magatzems”. Pocs dies després, tots els diaris de l’illa portaren a tota pàgina un anunci que deia "Venga a VIVIR la Navidad a Galerías Preciados”. Balutxo el qualifica de “cínic i vomitiu”.

Els companys de Mascaró no volgueren quedar amb els braços plegats. Aquella mateixa nit, recorda Mestre, es va reunir en un pis amb un grup d’amics per enllestir una publicació que ja estaven preparant amb en Pere i que varen modificar en memòria seva. “La titulàrem Bort, amb ‘t’ final en al·lusió crítica a l’aleshores popular revista Cort. Com a portada utilitzàrem l’anunci de Galerías Preciados i férem visible una taca de sang sobre aquell ‘ VIVIR ’ tan grosser”. El personatge que representava la darrera lletra de l’anagrama del títol era un autoretrat d’en Pere amb una ‘i’ al pit, “que, segons li agradava dir, significava ‘independència’ i corresponia també a la inicial d’Ivan, el seu nom en la clandestinitat”.

El silenci de la família

La contraportada de Bort reproduïa una carta als Reis d’Orient, escrita per Jaume Vaquer, avui reputat il·lustrador de còmics i que aleshores era un infant d’onze anys. Deia: “Els nins de Mallorca que no volem pistoles per jugar tampoc comprarem on hi hagi pistoles per matar”. El 23 de desembre, a les vuit del vespre, es convocà una concentració de rebuig davant l’edifici de Jaume III. Mestre recorda perfectament aquell dia: “Érem una trentena de persones. Vigilats per una dotzena de policies vestits de paisà, ens posàrem a repartir prop de tres-cents exemplars de Bort entre les persones que entraven i sortien de Galerías Preciados. Després, vàrem fer una cremada de targetes d’aquells grans magatzems”.

“Els periodistes -lamenta Mestre- no ens feren gens de cas. Ens deien que Galerías Preciados cada mes donava als diaris locals 350.000 pessetes en publicitat i que, per tant, no publicarien res crític sobre aquell assassinat”. La família no insistí gens per aclarir els fets. “Donà per bona la versió oficial del deliri del vigilant jurat”, assegura el seu amic. No varen ser els únics: “El que em dol més és que ni el Partit Comunista, en el qual militava en Pere, ni CCOO se sumaren a les nostres iniciatives per destapar la veritat”, comenta Mestre. Creu que”tenien autèntic pànic” de grups d’ultradreta com els Guerrilleros de Cristo Rey.

L’assassinat de Mascaró es produí enmig d’un tens clima social. Nou mesos abans, el 3 de març de 1976, tingué lloc una de les majors massacres de la Transició, la matança de Vitòria. Arran d’una vaga d’obrers, policies armats hi mataren cinc persones i deixaren 150 ferits. Els fets, que precipitaren la caiguda del president del govern, Carlos Arias Navarro, inspirarien a Lluís Llach la seva insigne cançó Campanades a mort. El 24 de gener de 1977, un mes després del crim de Galerías Preciados de Palma, cinc advocats laboralistes varen ser assassinats a Madrid. I el 20 de setembre de 1977 esclatà una bomba a la seu del setmanari humorístic El Papus, que matà el conserge de l’edifici.

Els feixistes de la Transició

A Mallorca l’extrema dreta ja havia agafat força durant el mandat del darrer governador civil de les Balears, Carlos de Meer, que assumí el càrrec el 27 de maig de 1974. Va ser cessat el 23 de gener de 1976 arran del desallotjament d’una cinquantena de treballadors tancats a la parròquia de Sant Miquel de Palma. Aleshores el bisbe Teodor Úbeda va saber aturar els peus a De Meer. La matinada del 12 de novembre de 1974 quatre joves, entre ells Antonio Enseñat Font -futur assessor del batle popular Mateu Isern-, havien fet explotar un artefacte a l’entrada de la redacció de Diario de Mallorca, a Ciutat. Per sort no hi hagué cap ferit. Els autors de l’atemptat foren condemnats a una pena de cinc dies d’arrest major i a una multa de 2.000 pessetes.

En alguns dels seus treballs, l’historiador Tomeu Canyelles ha tractat la presència de feixistes a casa nostra durant la Transició. “N’hi hagué -assegura- que formaren part del Grupo Patriótico Honderos, creat el 1975. No tenien una força real perquè els seus atemptats eren de baixa intensitat. També n’hi hagué que protagonitzaren atacs contra llibreries i l’Obra Cultural Balear. Més d’una vegada la casa del seu president, Josep Maria Llompart, aparegué amb pintades com ‘ Aquí un renegado traidor a España ’”. Afegeix que entre el 1975 i el 1980 era “habitual” veure pels carrers de Palma pintades d’esvàstiques i contra els xuetes. Ramon Aguiló (1979-1991), el primer batle de la Transició, “les patí en carn pròpia”.

A Mallorca l’organització d’extrema dreta més ben estructurada va ser Fuerza Nueva, liderada pel notari de Toledo Blas Piñar, que en la legislatura de 1979-1982 aconseguí un escó al Congrés dels Diputats. A casa nostra arribà a tenir prop de 400 afiliats. Els seus dirigents primer foren el coronel Mateo Oliver i després Enrique Yarza. Un altre destacat extremista que enyorava el franquisme va ser Juan Bonet Colomar, més conegut com a ‘camarada Bonet’. Nascut a Sant Antoni de Portmany el 1947, el 1972 es traslladà a viure a Palma. Fou membre de la Guàrdia de Franco i el 1978 va ser nomenat cap territorial de la Falange Española (FE). El 24 de febrer de 2006 encara mantenia viu el seu activisme. Fou detingut amb quatre joves que l’acompanyaven amb passamuntanyes mentre feia pintades a Palma per enaltir del coronel Tejero, el 23-F i Franco.

Un altre ultradretà de pedra picada va ser Jaume Martorell Mir (1924-2009), antic membre de la División Azul i fundador el 1978 del Centro Cultural Mallorquín. El juny de 1979 va ser detingut per haver col·locat un artefacte explosiu a la seu del Govern Civil de les Balears. I el 1994 va ser condemnat a sis anys de presó per haver incendiat el 22 d’abril de 1989 el repetidor de TV3 a la serra d’Alfàbia -a causa de la seva avançada edat, hi estigué poc temps. “Molts d’aquests personatges acabaren essent absorbits per partits anticatalanistes que avui fan ostentació de la seva ideologia ultradretana de manera totalment desacomplexada”, recorda Canyelles. Quaranta-quatre anys després de l’assassinat de Pere Mascaró, hi ha coses que no han canviat.