El mite de la balearització

PalmaL’ urbanisme salvatge que durant el boom turístic colonitzà les costes de les nostres illes feu que regalàssim al món un neologisme: ‘balearització’. Hi ha una llegenda urbana que diu que aquest concepte, del tot pejoratiu, va aparèixer per primera vegada a la portada de la revista Paris-Match a final dels anys cinquanta. S’anunciava amb una fotografia de les gegantines torres de Magaluf (Calvià). Fa uns anys Onofre Rullan, catedràtic de Geografia de la UIB, s’interessà per corroborar aquesta informació. “Me’n vaig anar –diu– a l’arxiu de la Universitat Autònoma de Barcelona i vaig revisar totes les portades del Paris-Match d’aquella època i no vaig trobar res de res. El meu col·lega Joan Buades també se n’anà amb les mans buides d’una visita que feu a una biblioteca de París”.

Malgrat no haver localitzat la font concreta que cita el concepte de la discòrdia, Rullan té clar com es forjà: “A final del segle XIX la gent benestant d’Anglaterra i Alemanya anava a estiuejar al canal de la Mànega. La irrupció del tren faria que aquell turisme classista es desplaçàs al sud de França. Finalment, l’aviació posterior a la Segona Guerra Mundial permeté que des de Centreeuropa es pogués viatjar pel mateix preu tant a Marsella com a les Balears, que era una destinació més barata. Allò posà molt nerviosos els hotelers francesos, que, a través de la premsa, emprengueren una campanya de desprestigi contra el nostre arxipèlag. Aleshores digueren que calia evitar la balearització de Còrsega. Insistien que els turistes no havien d’anar a les Balears perquè era una destinació dolenta per estar massificada i saturada d’edificis”.

Una mentida

Rullan insisteix que aquella campanya de desprestigi no s’ajustava a la realitat: “El que es construí aquí als anys cinquanta és una minúcia si ho comparam amb el que ja hi havia a ciutats del sud de França com Niça o Canes. Evidentment és una salvatjada si comparam aquell paisatge amb el que teníem abans del boom turístic”. El nostre arxipèlag també surt guanyant en relació amb la Península: “Des del cap de Creus fins a Cadis, prop d’un 36 per cent de la costa està urbanitzat. A les Balears, en canvi, la xifra és d’un 13 per cent. El fet de no tenir ni autopistes ni trens d’alta velocitat ens ha donat més protecció. Aquí construir és més car perquè has de dur el material en vaixell”.

Als anys trenta, abans de la Guerra Civil, el litoral de Mallorca ja tenia petits assentaments turístics nascuts de nuclis de pescadors o d’antigues colònies de repoblament agrari. Durant la postguerra, la febre constructora s’inicià el setembre del 1953. Amb els famosos Pactes de Madrid, el president Eisenhower sortí al rescat de l’autàrquica Espanya franquista. L’‘amic americà’ es disposà a ajudar econòmicament un país que durant la Segona Guerra Mundial s’havia alineat al costat de Hitler i Mussolini. En plena Guerra Freda, a canvi d’aquest favor, el dictador es comprometia a fer de bastió anticomunista a Occident. 

El 1958 Espanya entrava al Fons Monetari Internacional (FMI) i al Banc Mundial (BM). Es garantia així la concessió de suculents préstecs per a la indústria turística. La gran aposta per la gallina dels ous d’or arribà el 1959 amb l’aprovació el Pla d’Estabilització, que incloïa, entre altres coses, la devaluació de la pesseta i l’obertura al capital estranger.

Abel Matutes

Des del 1956 Espanya disposava de la seva primera llei del sòl. Durant el franquisme, tal com ja passava en temps de la República, calia demanar permís a l’Estat per construir a la costa. No debades, es tractava d’una zona militar d’un important valor estratègic en cas d’un atac enemic. Eren, però, els ajuntaments els qui tramitaven les llicències d’obra. Ho havien de fer a partir d’un pla parcial d’urbanització que havia de preveure la construcció de vials, depuradores i subministració d’aigua. “El problema –apunta Rullan– és que, quan esclatà el boom turístic, molts ajuntaments no tenien tècnics per elaborar aquests plans i no estaven preparats per atendre l’allau de llicències que reberen. Aleshores eren els propis promotors els qui feien als ajuntaments els plans urbanístics, que, lògicament, s’ajustaven als seus interessos”. 

Les corrupteles que es produïren aquells anys al voltant del totxo varen ser denunciades el 1978 en el llibre Caciquismo y corrupciones municipales en las islas (Ediciones Actuales). El seu autor, el mallorquí Santiago Miró, periodista de la revista Interviú, exposava que durant el franquisme les distàncies entre els polítics i els empresaris illencs eren molt curtes. Fins i tot, en més d’un cas la mateixa persona era a la vegada el principal promotor urbanístic, empresari hoteler i batle. 

A les Pitiüses el paradigma d’aquesta perversa simbiosi va ser Abel Matutes. El 1970, a 28 anys i amb Franco encara viu, arribà a la batlia d’Eivissa. No tingué cap problema per compaginar el càrrec amb la seva faceta de constructor. Al cap d’un any, però, fou obligat a dimitir després que el Ministeri de l’Aire ordenàs esbucar el seu hotel Insula Augusta. Construït el 1967, era un macrohotel de deu pisos d’altura i 600 habitacions. La seva ubicació a pocs metres de la pista de l’aeroport era un perill per als avions. Aquella negligència portà a la presó l’aparellador municipal de Sant Josep, Federico Cuevas, que també ho era de l’aeroport. Amb l’arribada de la democràcia, Matutes tindria una fulgurant carrera política a les files d’Alianza Popular (AP), l’embrió del PP. Finalment la justícia dictà a favor seu. Rebé una indemnització milionària (130 milions de pessetes de l’època), una quantitat molt superior a la que havia invertit en la construcció del controvertit hotel.

Hi hagué altres projectes més reeixits. És el cas de la Ciudad de los Lagos (Alcúdia), que el 1963 era presentada com “la urbanització més ambiciosa d’Europa”. Promoguda per l’empresari d’origen català Nicolás Riera-Marsà, tenia la firma de Josep Ferragut, l’arquitecte municipal. Els seus 100 quilòmetres quadrats ocupaven terrenys de l’Albufera, declarada parc natural 25 anys després. Incloïen sis llacs navegables, talment una Venècia mallorquina, deu hotels, una església i un camp de golf. 

Podria haver estat pitjor

També del 1963 és la Llei de centres i zones d’interès turístic nacional, impulsada per Manuel Fraga, flamant ministre d’Informació i Turisme (1962-1969). “Amb aquesta llei –assegura Rullan–, els promotors pogueren tirar endavant directament els seus projectes en aquells municipis que no tenien cap pla urbanístic o que, tenint-ne, no pensaven en la urbanització. A més, entre altres beneficis, gaudiren d’una reducció de fins al 50 per cent dels impostos de constitució i ampliació de societats”.

Encara que aquella llei obria la porta a l’especulació turisticoimmobiliària, a tot Balears tan sols es declararen set Centres i Zones d’Interès Turístic Nacional (CZIT). “Hi hagué promotors –afirma el catedràtic de la UIB– que no aconseguiren els crèdits desitjats”. El primer dels CZIT va ser el de Cales de Mallorca (Manacor), engegat el 1966 per un conglomerat empresarial liderat per Banco Exterior de España i Banco Hispano Americano. El projecte inicial era molt més ambiciós del que acaba sent. Altres CZIT foren sa Canova, a Artà (1974), i Las Gaviotas, a Muro (1967), en una zona del futur Parc Natural de l’Albufera. Cala Mondragó (Santanyí) també ho havia de ser, però, gràcies a la mobilitzacions ecologistes, se’n salvà i el 1992 fou declarat parc natural.

El 1973 s’aprovà el Pla provincial d’ordenació de les Balears (PPOB), que havia de donar carta blanca al desenvolupisme franquista. “Gràcies –diu Rullan– a la crisi internacional del petroli d’aquell mateix any, no es compliren les previsions del PPOB”. El 1983 Gabriel Cañellas, d’AP, es convertia en el primer president de la Comunitat Autònoma i nomenava un hoteler, el pobler Jaume Cladera, conseller de Turisme. L’any següent ja s’enllestia el conegut decret Cladera, que pretenia regular els establiments de les zones costaneres. Fixava un mínim de 30 metres quadrats de solar per a les noves places turístiques. El 1986 el segon decret Cladera en fixava un mínim de 60.

El 1987 s’aprovava la Llei d’ordenació territorial del Govern balear i el 1988, la Llei de costes. “Aquesta darrera norma –lamenta el catedràtic de la UIB– impedia la construcció als cent primers metres del litoral, però els projectes s’expandiren a altres indrets. Una cosa és tenir el govern i una altra el poder. La febre constructora continuà perquè les promotores mantenien oberta l’aixeta del crèdit i pogueren modificar algunes disposicions”. Sobre l’evolució de la famosa balearització, Rullan es mostra així de contundent: “Podria haver estat pitjor. Si no haguéssim estat unes illes, on és més car transportar material de construcció, el que veim ara a la nostra costa seria el triple perquè els plans ho possibilitaven. Per comprovar-ho, basta visitar la costa catalana o la valenciana”.