10 mites d’amfibis i rèptils que no són veritat

BarcelonaSón moltes les llegendes que han corregut al llarg de la història al voltant de serps, gripaus, granotes o sargantanes. Uns mites que amb el temps s’ha demostrat que eren falsos i que sovint han contribuït a crear una imatge negativa d’aquests rèptils i amfibis. N’analitzem alguns.

El dragó es menja la roba

És cert que et pots trobar la sorpresa de veure un dragó dins de casa, i fins i tot a l’interior de l’armari. Més enllà de l’ensurt, en cap cas se’t menjarà la roba, tal com diu la creença popular. Els dragons són completament insectívors i, per tant, si se’n troben dins dels armaris possiblement és perquè hi han trobat alguna papallona o arna per alimentar-se. Uns insectes que, per cert, sí que es mengen la roba.

El gripau escup verí

No és cert. Els gripaus no escupen, i encara menys verí. “El que passa és que quan volen capturar les seves preses disparen la llengua molt ràpidament”, explica Toni Llobet, dibuixant naturalista. Encara que no arribin als nivells de rapidesa ni distància d’un camaleó, “sí que pot arribar a semblar que estan escopint alguna substància”.

La salamandra viu al foc

Ja a l’època d’Aristòtil i Plini el Vell, a l’antiga Grècia, es deia que les salamandres vivien al foc i fins i tot que podien extingir-lo. Una idea que, segons Joan Maluquer, biòleg i president de la Societat Catalana d’Herpetologia, vindria del fet que sovint les salamandres es refugien a la soca dels arbres. “En alguna ocasió, al tirar la base d’un tronc al foc, devia sortir una salamandra, i això devia fer pensar, de manera errònia, que podia resistir l’escalfor de les flames”, argumenta. En la mateixa línia, tampoc és cert que les serps neixin del foc, com s’ha arribat a dir en la cultura popular. Una teoria que també estaria vinculada al fet que les serps es refugien sota munts de brancatge i fullaraca, com les que es generen en temps de poda. Després, quan s’hi cala foc a mig hivern, en surten esperitades i pot semblar que “neixen del foc”.

La pell de serp porta sort

Hi ha una antiga tradició oral del camp que afirma que la muda de la pell de serp dona bona sort a qui la posseeix. Això sí, no convé tenir-la a casa, perquè atrau les baralles. Més enllà de la poca evidència científica d’aquesta afirmació, al llarg de la història la pell de serp ha estat àmpliament utilitzada en la medicina popular. Segons recull el diccionari Alcover-Moll, antigament es creia que per fer-se passar el mal de cap calia posar-se al front un tros de pell del rèptil. O si et suaven les mans, el remei adequat era fregar-se les durícies amb una serp. Fins i tot hi havia l’anomenat oli de serp, un dels medicaments més apreciats, que servia per curar tota mena de talls, cops i ferides. Es preparava tirant una serp viva dins d’una ampolla d’oli en fred i deixant-l’hi fins que l’oli quedés ben impregnat per la substància del rèptil.

Plouen granotes

Tot i que les pluges de granotes són una de les llegendes que nodreixen amb més força la nostra imaginació, no és cert que caiguin del cel. Segons Joan Maluquer, aquest mite està clarament lligat al fet que les granotes i els gripaus “surten de manera més o menys massiva en nits de pluja de primavera”, i el fet que puguin aparèixer de cop “del no-res” i escampades en diversos punts, “pot fer la sensació que, en efecte, plouen granotes”.

La serp és el dimoni

La vinculació de la serp amb el dimoni i la maldat té arrels molt antigues, com a mínim bíbliques. Però, en qualsevol cas, tal com apunta Maluquer, és una fama “amb força elements d’irracionalitat”. De fet, l’expert assegura que totes les espècies que tenim al territori són beneficioses i bona part s’alimenten de petits rosegadors. Malgrat tot, encara avui dia el primer acte reflex que té la majoria de gent quan se’n troba una és matar-la.

El príncep i el gripau

La majoria de persones deuen haver sentit alguna vegada la clàssica llegenda del gripau que es converteix en príncep un cop li han fet un petó. Una narració popular que podria tenir la seva base en el fet que el gripau és vist com un animal lleig i desagradable i que, per tant, fer-li un petó seria considerat un gran acte de coratge. Joan Maluquer va més enllà i considera que el fet que el gripau sigui un animal llefiscós i d’aspecte repulsiu també indicaria “la superació del fàstic o aprensió de la jove verge o inexperta davant el membre viril i les pràctiques sexuals en general”. Un símbol que “marcaria el pas de la nena a la dona adulta o casada en el món tradicional”.

Picada de noia i d’escurçó

A la Catalunya Central hi ha una dita popular que diu: “Picada de noia, picada d’escurçó, no hi ha temps per a l’extremunció”. Aquest frase fa referència al nom amb què es coneix allà el vidriol ( Anguis fragilis ), també conegut com a noia o serp de vidre. En realitat, encara que ho sembli, no és una serp sinó una sargantana sense potes i, com a tal, perd la cua en cas que es trobi en perill. Això fa que sembli que es trenca en dos o més bocins i que és molt fràgil. Tot i això, aquesta espècie és totalment inofensiva.

Repoblar des d’helicòpters

Hi ha una llegenda que circula des de fa dècades en l’àmbit rural segons la qual periòdicament es repobla la muntanya d’escurçons llançant-los des d’helicòpters. Una espècie de maledicció que també s’amplia a tota mena de fauna considerada perjudicial. En tot cas, es tracta d’un rumor sense cap mena de fonament. “Aquí s’hi afegeix una visió molt negativa de l’administració i de l’ús que fa dels recursos públics”, lamenta Maluquer, que creu que només contribueix a difondre entre la gent humil una imatge perversa de l’entitat pública, a qui es veu com un agent que només pretén fer la guitza a l’entorn rural.

Serp peluda i que beu llet

Entre la pagesia també circula el mite de la serp peluda. La llegenda es devia alimentar quan algú va veure una serp grossa -probablement una serp verda- fugint després de ser descoberta portant a la boca algun rosegador gros o una cria de conill que encara no s’hauria pogut empassar. Una imatge suficient per donar-li l’aparença de serp amb pèl.

D’altra banda, una altra creença, també errònia però popular, que ve de temps antics, és que les serps beuen llet. I no només això, sinó que el mite diu que els rèptils intentarien aprofitar que una dona està en fase d’alletament i mig endormiscada per suplantar el nadó, bevent del pit de la dona i donant la cua al nadó perquè mami i no s’adoni del canvi. “Òbviament, una serp no ho faria mai, això, entre altres coses perquè no s’alimenta de llet”, explica Maluquer.