A mitjanit els esclata-sangs, dins la pleta...

PalmaLa pleta fa forat i tapa, es podria dir, parafrasejant la dita referida a la mar. L’Alcover-Moll, que és un diccionari que cada dia torna més gustós de llegir, ens informa que la pleta és, a Mallorca, una “porció de terreny no conrat, tancat de paret, dins el qual pastura el bestiar”. A d’altres indrets de Catalunya (com ara la Cerdanya, el Ripollès, Girona, la Vall d’Àneu, les Guilleries, la Plana de Vic, Tremp i Urgell), la pleta correspon a la mateixa idea d’un “lloc tancat on es recull el bestiar que pastura al camp o a la muntanya”, però, en comptes de paret, es fa el tancat amb andans. Un andà és una “barrera de quatre o cinc metres de llarg, formada de tres barres horitzontals unides per barrerons verticals i que, posada al costat d’altres barreres semblants, serveix per formar la pleta”. Per altra banda, el mateix Alcover-Moll ens assabenta que una garriga és un “terreny no conrat, poblat de mates i arbusts i d’arbres no gaire grossos”, i que aquesta paraula és usada en aquest sentit a Mallorca, a Menorca i a Eivissa, i també a Catalunya, a la Catalunya Nord i al País Valencià, concretament al Rosselló, a Conflent, a Guissona, a Tremp, a la Costa de Ponent, al Camp de Tarragona, al Priorat, a Penya-roja, a Tortosa, al Maestrat, a València i a la Vall de Gallinera.

En entrar dins la pleta, en caminar dins la garriga, quan un no hi està avesat, és fàcil tenir la sensació de perdre’s. No tan sols la sensació: els pins, les mates, els matolls, el llentiscle, el romaní (amb les petites flors blaves), la vegetació herbàcia, les alzines, tot plegat acaba formant un tapís dens, vast i procel·lós, dins el qual no tan sols és fàcil perdre l’orientació, sinó que fins i tot és agradable fer-ho. La garriga ara ens sembla el món vist d’una altra manera, però això no deixa de ser una petulància, perquè al capdavall la garriga és el món tal com és. En particular a la Mediterrània, això és el que hi ha: garriga. Garriga, i després, penya-segats, platges i alguna serra muntanyosa, i sol i roques. I enmig de tot això, els conreus, que és el que fem la gent de la Mediterrània per tenir cereals, fruita, hortalissa, vinya, oliveres, i els productes de la terra que se’n deriven. Però al mig de tot hi ha sempre la garriga. Els anuncis aquests cursis de cervesa amb què ens donen la llauna cada estiu haurien de ser filmats a la tardor, o en ple hivern, dins una pleta. I aleshores sí que podria tenir algun sentit tot allò de viure “mediterràniament” i aquests eslògans que s’empesquen els publicistes, que ja no tenen ni tan sols la cosa d’anar drogats tot el sant dia, com feien als anys noranta i primers dos mil. Però aquesta és una altra història.

Els mediterranis també som caçadors-recol·lectors des del Neolític, gent a qui li agrada sortir al camp a caçar animalons o a collir coses per alimentar-se. En aquesta època de l’any, i més en una tardor plujosa i no massa freda com la que ha fet, allò que toca, a Mallorca, és anar a cercar esclata-sangs. També es poden anar a cercar gírgoles, o múrgoles, o fredolics, o blaves, o picornells, o tot allò que us vingui de gust, però el bolet rei a Mallorca, el bolet per antonomàsia, és l’esclata-sang. Ha estat un bon any i segurament tots coneixem casos de cercadors que s’han inflat de trobar-ne: alguns només ho diuen de paraula i resulten més sospitosos, però la foto dels poals o de les taules plenes d’esclata-sangs han corregut a voler aquestes darreres setmanes per grups de WhatsApp i altres xarxes socials, a fi de deixar rastre documental de les proeses aconseguides. El cercador d’esclata-sangs es deixarà treure un queixal sense anestèsia abans que revelar els agres on fa les seves troballes, però en algunes ocasions sí que li agrada que se sàpiga que ha tengut una bona ratxa (tot i que el cercador, per descomptat, preferirà atribuir els èxits a la seva habilitat abans que a la bona fortuna). En general, però, per bé que li vagi, el cercador d’esclata-sangs intentarà fingir poquedat:

—I vaajaaa... I què vols que te diiiguiii... Maagreee, poca coosaaa...

Els esclata-sangs, potser és innecessari subratllar-ho, són deliciosos. Torrats (poc) a la planxa o damunt el foc, amb una gota d’oli i un poc de sal, i si tant voleu amb una mica d’all i julivert tallats petits (però tampoc fan falta), i una llesca de pa amb oli, torrat també o no, és una de les menges més gustoses que ens podem ficar a la boca en aquest temps de seure devora el foc. Com quasi tot a Mallorca, els esclata-sangs es divideixen entre mallorquins i forasters, i, com en quasi tot també, la distinció ha perdut bastant de sentit perquè s’ha d’admetre que hi ha esclata-sangs forasters (tot i que aleshores ja no són pròpiament esclata-sangs, això és ver) que també són un gust per als sentits.

Un plaer gastronòmic superior

Hi ha una cosa millor que ser un bon cercador d’esclata-sangs, i és ser amic, o familiar, d’un bon cercador d’esclata-sangs. Aleshores podeu anar vosaltres també a cercar-ne guiats per ell o per ella, amb la seguretat que, per malament que us vagi, acabareu menjant els desitjats esclata-sangs. Naturalment, si els esclata-sangs són un plaer gastronòmic superior, encara són més bons quan són collits per un mateix, o pel cercador de nivell amb el qual teniu parentiu o amistat. Són els esclata-sangs que us deixen dins la boca el gust mateix del pi, de l’alzina, del barranc i dels macs recorreguts per la llebre i la tortuga. Com els cornets contenen el gust de la mar, els esclata-sangs duen dins seu l’olor i el gust de la pleta. I, si us heu perdut dins la garriga per trobar-los, i quan heu retrobat el camí ho heu fet un bon tros lluny d’on us pensàveu sortir, encara més gustosos seran.