Mobiliari urbà hostil: “Vols dormir a un banc? Per això hi ha els serveis socials”
Seients corbats, amb reposabraços al mig o en format individual, manca d’arbres i reixes són alguns dels elements que, a més d’expulsar els pobres del centre de Palma, el fan un poc més inhumà
Palma“És un mobiliari molt encertat. Per la seva forma, dificulta que una persona hi pugui dormir damunt. Vols dormir a un banc? Per això hi ha els serveis socials”. Així parla el coordinador general d’Infraestructures i Accessibilitat de Cort, Juanjo Lemm, dels nous bancs que s’han col·locat a la plaça d’Espanya, en els quals ja no podran dormir els indigents de la zona. Alguns són de pedra i tenen una forma corba i altres tenen un reposabraços al mig. En definitiva, ja no s’hi poden tombar. Lemm assegura que no té “res en contra dels indigents” i que és “el primer” que vol ajudar-los, però també remarca que “la pitjor convivència és quan un ciutadà no pot seure a un banc perquè està ocupat [per un indigent]”.
La principal funció de l’urbanisme i del mobiliari urbà hostil, del qual cada vegada es poden trobar més exemples a Palma, és “evitar l’ocupació dels espais per persones sense sostre”, segons la definició que l’arquitecta Amparo Morant fa a l’article Arquitectura hostil. La hipocresía del no habitar. Morant remarca que aquests elements només desplacen la pobresa i no són cap solució per minvar-la. Simplement, es produeix una segregació a l’espai públic, que hauria de ser a la vegada el de tots i propietat de ningú: alguns hi són benvinguts i d’altres, no.
“El carrer no és on ha de viure la gent. Però, si no es fa res per solucionar-ho, on fiques la gent? A les clavegueres? En el subsol? Preferesc veure indigents que dormen a la plaça d’Espanya i exigir que s’hi faci alguna cosa. I cal anar alerta a associar la delinqüència amb la pobresa”, manifesta la presidenta de la Federació d’Associacions de Veïns de Palma, Maribel Alcázar. “La pregunta que ens hem de fer és si els serveis socials atenen aquestes persones amb l’energia, la dedicació i els recursos que han de menester, no si ells acudeixen als serveis socials”, afegeix. L’activista recorda que al carrer hi ha persones la salut mental de les quals ha empitjorat per la seva situació d’indigència i que la situació empitjorarà per l’agreujament de l’emergència habitacional.
Des de 2019 l’augment de persones sense llar ha estat del 112%: si fa cinc anys hi havia 207 persones, el 2023 ja n’eren 440, més del doble, segons les dades de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) –aquesta dada no n’inclou tots els casos, ja que només recull les persones que volen participar de manera voluntària en el recompte.
Desplaçar les persones sense llar del centre comporta el perill que es formin guetos a la perifèria urbana i que la societat cada vegada estigui menys disposada a mirar la cara ‘lletja’ de la ciutat, segons Morant. A més, l’arquitecta adverteix que aquestes mesures també tenen repercussions negatives sobre la resta de la ciutadania. “Manipula la nostra visió de la realitat i l’espai es fa hostil per a nosaltres, perquè manca un mobiliari que fomenti les relacions. A un banc individual, no hi podem seure en grup”, explica.
“L’espai públic ha de permetre tota mena de comportaments”, assenyala l’antropòleg José Mansilla, membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà de la Universitat de Barcelona (UB). “Hi ha molta gent al carrer, però segur que no n’hi ha tanta com perquè no es pugui trobar un banc on seure. El que passa és que aquestes persones no agraden”, continua.
Polítiques neohigienistes
Les persones que viuen al carrer “generen sensació d’inseguretat i brutor” i, davant d’aquestes percepcions s’apliquen el que Mansilla denomina “polítiques neohigienistes”. “Es tracta de posar al mateix nivell la brutícia típica del carrer i la problemàtica social. Així sembla que tenen la mateixa solució: la neteja. És una qüestió simbòlica. Si vull carrers nets, perquè ve gent de fora i vull que gastin, he de fer una política de neteja”, explica l’antropòleg.
La doctora en Geografia i membre del Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat de la Universitat Autònoma de Barcelona Margalida Mestre també destaca “el discurs de la ciutat com a espai de producció”. “Els espais són ràpids, de passada per a les botigues. La gent no ha de molestar”, apunta. Pel que fa a l’exemple de la plaça d’Espanya, subratlla que “quasi no queden bars perquè tot són cadenes”.
La manca d’arbres, de fonts, de parcs oberts els vespres, d’espais per a infants... La influència de la dinàmica del mercat és molt grossa. “Tot es dirigeix cap a la comercialització”, afirma Mestre. De fet, no ser productiu dona molt mala imatge, assegura Mansilla. “Dins del neoliberalisme, de la societat d’avui dia, si no estàs produint, és que estàs fent alguna cosa malament”, comenta l’antropòleg. “Es tracta de preparar i engreixar la màquina que és la ciutat com a possible actiu productiu”, afegeix.
Malgrat tot, cap teoria pot reproduir la duresa de la vida al carrer. “Diria a qualsevol que provi de viure al carrer uns mesos. No aguantaria. Jo fa vuit anys que hi som”, diu Joseph, un holandès que fa vuit anys que va quedar sense casa. El dia que l’ARA Balears parla amb ell, té previst anar a un lloc que coneix a Santa Catalina perquè plou i allà no es banya. No vol anar a cap alberg perquè no està disposat a separar-se d’una ratera de vuit anys que s’amaga dins la jaqueta. “Abans solia quedar allà”, diu assenyalant el banc més proper al quiosc.
Joseph va en cadira de rodes perquè un accident li va destrossar les cames. Té molt de mal, però no pren la medicació que li varen donar els metges perquè li pega son i no vol descuidar la cusseta. I amb el reposabraços que hi ha al mig del banc no es pot col·locar bé. També conta que els policies locals que sempre hi ha en aquest indret del centre de Palma des que es varen fer les obres de reforma l’increpen perquè se’n vagi d’allà. “M’amenacen de llevar-me el ca, però m’enfad molt i no s’atreveixen a tocar-lo”, diu.