Les models negres lluiten per canviar la passarel·la

LONDRESInaugurar una desfilada de Prada pot transformar una model qualsevol en una supermodel i obrir-li les portes a altres grans cites del món de la moda, a llustroses portades de revista i a lucratives campanyes publicitàries. Durant més de 20 anys, aquest privilegi ha estat reservat a dones blanques.

Però això va canviar el febrer passat, quan Anok Yai, una model sudanesa criada als Estats Units que el 2000 va arribar al país com a refugiada procedent d’Egipte, va esdevenir la primera model negra a obrir una desfilada de Prada d'ençà que ho va fer Naomi Campbell el 1997. Amb Yai hi desfilava també Adut Akech, una sud-sudanesa emigrada a Austràlia que aquesta temporada ha treballat en més de 30 passarel·les des del seu debut amb disset anys al setembre, i ha tancat la desfilada d’Yves Saint Laurent. “Sento que formo part d’un gran moment, d'una cosa impressionant que està passant tant dins com fora del món de la moda”, diu Akech. “Hi ha hagut un gran augment del nombre de noies de pell molt fosca seleccionades, sobretot des de l’última temporada”.

Ara més que mai abans, la diversitat (o la falta de diversitat) a les passarel·les s’examina amb lupa. Si bé els últims anys a les desfilades de Nova York, Londres, París i Milà s’han mostrat representacions més àmplies del concepte de bellesa, les acusacions de racisme i colorisme persisteixen. Últimament, però, seguint els passos d’Alek Wek (una de les primeres models africanes integrades al món de la moda fa més de dos decennis), moltes joves de pell fosca i cabells naturals pràcticament lliures de tractaments químics han esdevingut models de passarel·la buscades.

A tall d’exemple, a part de Yai i d’Akech, també han participat en desfilades Grace Bol (d’origen sud-sudanès), contractada per Thom Browne, Givenchy i Balmain, entre d’altres; Akiima (igualment d’origen sud-sudanès), que va treballar per a Marc Jacobs, Jacquemus, Loewe i d’altres, i Shanelle Nyasiase (keniana), que va desfilar per a Versace, Alexander McQueen i Valentino.

“De més jove, quan em mirava les estrelles de la moda i del cine, sempre em sentia insegura pel meu aspecte”, comenta Yai. “Tot i que hi havia dones negres, mai no en veia cap que tingués la pell com jo. Per això, sempre m’havia sentit poc atractiva, com si estigués al marge d’aquell món. Però ara soc molt més optimista, sobretot quan miro entre bastidors o a les passarel·les de la setmana de la moda. Hi ha moltíssimes més noies que tenen el meu aspecte”.

Edward Enninful, el redactor en cap de l’edició britànica de 'Vogue', que durant molt de temps ha fet campanya a favor d’augmentar la diversitat en la moda, coincideix amb Yai. “Hi ha una varietat increïble de tons de pell negra i està bé veure que tot aquest espectre està representat”, diu. Laura Brown, redactora en cap d’'InStyle', comenta: “Per fi sembla que les desfilades s'han actualitzat i, francament, ja era hora”. En efecte, per primera vegada, les desfilades en què no hi havia un arc de Sant Martí de tons de pell (la d’Emporio Armani, per exemple, on només hi va haver tres models no blanques) van cridar l’atenció com a anomalies problemàtiques.

Tiya Mikes, professora de cultura i història nord-americanes a la Universitat de Michigan, és del parer que Hollywood i el negoci de la moda i de la bellesa estan responent als moviments populars que reclamen un canvi d’un abast més ampli en el panorama polític i econòmic mundial. “En resposta a una percepció més acusada de la identitat blanca nacionalista arreu dels Estats Units, hi ha una consciència cada cop més gran de la importància de la visibilitat i del fet que les persones de color tinguin veu, en particular les que són negres”, afirma Miles. “No és casualitat que aquesta tendència amb les models de passarel·la i pel·lícules com 'Black Panther' hagin sorgit en el mateix moment”.

Més cares noves

Patrizzia Pilotti, directora de càsting de marques com Lacoste i Valentino, que aquesta temporada han incorporat més models de color, assenyala que hi ha altres factors que entren en joc. En l’era de la tecnologia digital, explica, els cicles frenètics de la moda no només tenen a veure amb la roba, sinó també amb les models que la porten. Les marques estan sotmeses a la pressió de presentar cares noves, cosa que ha fet que els caçatalents del modelatge hagin estès les seves xarxes més lluny, a noves ciutats i territoris, per oferir un ventall més ampli als agents de càsting. “No he vist mai tantes noies diferents als catàlegs dels agents com aquesta temporada. Ara bé, hi ha un sol motiu pel qual selecciono tantes noies de pell fosca, només un: la seva bellesa”, assegura Pilotti.

La resposta a l’aparició de Yai a la desfilada de Prada no es va fer esperar: en qüestió de tres setmanes es va convertir en un fenomen viral a Instagram. “Vaig pensar que potser suscitaria alguna reacció, però en cap moment em vaig imaginar que seria tan grossa”, diu Yai, a qui va descobrir un fotògraf a l’octubre, en una reunió d’exalumnes de la Universitat Howard. “Però com a dona negra de pell fosca, em sento molt orgullosa de mi mateixa”. Actualment, Akech té 70.000 seguidors. Totes dues dones, plenes d’il·lusions, estan en el procés d’aconseguir campanyes de grans firmes de moda, tot i que es neguen a revelar de quines.

En qualsevol cas, si bé és cert que hi ha més cares de pell fosca a les passarel·les, continuen sent una minoria. Segons un reportatge de 'Flare', una revista de moda canadenca, les desfilades més diverses des del punt de vista racial la temporada passada van tenir lloc a Nova York, on les models no blanques van constituir fins a un 37% del total. En segon lloc hi va quedar la Setmana de la Moda de Londres amb un 35%. A Milà un 24% de les models van ser no blanques i a París un 26%. “En realitat, amb molt poques excepcions, fins i tot les desfilades de tardor del 2018 més inclusives només eren moderadament diverses”, assenyala Amanda Demeku, autora del reportatge. “Ho podem vestir com vulguem, però ens queda molt camí per córrer”.

Miles adverteix que la incorporació de la bellesa negra ha de ser alguna cosa més que una moda passatgera vinculada a la demanda de cares noves. “L’exotització de les persones de color, la seva inclusió temporal com a gust del mes, continua sent un problema”, explica. “Així doncs, encara que m’alegro profundament que hi hagi una gamma tan àmplia d’aspectes i de colors a les passarel·les, encara no celebro res”.