Un món petit

PalmaEstic llegint una novel·la esplèndida de Carmen Martín Gaite. La vaig començar a llegir perquè el títol em va copsar, quatre paraules que són la raó de ser de la filosofia, el seu moment d’origen, l’experiència inaugural que sovint situam a l’antiga Grècia: Lo raro es vivir. A mesura que vivim, ens deixam entabanar per una creença ferma en la normalitat, deixam de veure el món que ens envolta i el fet mateix d’estar vius com un esdeveniment extraordinari, canviam les preguntes i les recerques per un tedi que oscil·la entre la crítica banal i l’opinió inamovible.

Lo raro es vivir és una afirmació que m’ha embruixat i m’ha dut a la memòria una de les descripcions que més m’entusiasmen de la filosofia, la que fa Miguel Morey. Diu que pensar és sempre un acte d’indisciplina. Un salt involuntari, un esdeveniment que imposa una ruptura de la normalitat i ens obliga a canviar de llindar, de mirada, de perspectiva. Diu Morey que quan volem navegar, éssers lliures enmig de la mar immensa, no ens basten la brúixola i les cartografies, fa falta el vent a les veles. Pensar posa vent a les veles.

Allò que fa pensar és el trencament de la normalitat o de la seva presumpció. Per això, el punt de partida de la filosofia és l’astorament, la capacitat de meravellar-se. L’espurna que fa néixer la filosofia és aquesta mirada que troba l’extraordinari on tothom veu coses normals. Percebre la raresa ens convida a interrogar el sentit comú, l’opinió pública i tot allò que ens venen com a evident i raonable. Renunciar a aquest gest ‘tan senzill’ que a vegades ha vinculat els filòsofs i els infants implica viure sotmès a la tirania d’una realitat esculpida pel mercat i per les onades de certeses que genera l’opinió pública, un simulacre que no és evident ni raonable.

Pensar és una insubordinació

Així doncs, està en joc la possibilitat d’una altra articulació de l’experiència, més veritable, més valuosa, més plena de sentit. Pensar és un acte d’insubordinació, però no comença mai de zero, és ‘un vol crepuscular’ en un món massa ple de sentits, valors i veritats. Estam davant la proliferació confosa de conjectures que prenem per sabers, vivim enmig d’una col·lecció vertiginosa d’opinions enfrontades. A l’hora de pensar no estam davant una tabula rasa, un full en blanc; al revés, el full està massa ple i per poder escriure alguna cosa no ens queda més remei que interrogar, desescriure, esborrar.

És cert que l’opinió pública és mutable, el sentit comú és històric, però si els prenem en qualsevol dels seus trams, res es reclama tan definitiu i inqüestionable com una certesa de l’opinió pública o una decisió del sentit comú. Llavors, pensar és una insubordinació no només contra la normalitat, sinó també contra l’acabament. Enfront de la sensació de clausura que comparteixen el sentit comú i l’opinió pública, pensar és sempre un camí obert que ens posa en moviment, és la impossibilitat de dir “aquesta és la definitiva”. Pensar no construeix edificis ni posa uns bastiments sòlids, dibuixa travesses, inventa cartografies, és un trencament, una obertura: pensar ens fa dormir a la intempèrie. Per això aquest títol tan errant: filòsof, el que és amic, amant, aprenent de la saviesa, el que la cerca incansable, la intenta, la persegueix.

Pensar no és legitimar allò que ja sabem, sinó intentar esbrinar si és possible fer lloc a l’alteritat, aquesta ‘altra manera’ que ens permeti rompre amb la tirania de la normalitat i de la clausura. Maurice Blanchot en deia la passion du Dehors, la passió pel defora, una temptativa que trobam almenys des de Plató: la caverna i el defora. Patim un intolerable captiveri dins el regne de les opinions definitives, enfrontades, sòlides, i hem d’apostar per una única passió: fugir.

Estam segrestats per les pròpies certeses que s’enfronten a les certeses dels altres, cercam filar cada vegada més prim perquè no se’ns passi res, i així cancel·lam parcel·les de món amb el convenciment salvatge que estam a la part raonable. Se’ns està quedant un món petit, cada vegada més petit.

Per ventura hem d’alenar i atrevir-nos a sortir defora. Sense brúixola, només amb el vent a les veles.