La Moncloa consolida Espanya com a setè exportador mundial d'armes

BarcelonaHi ha un sector de l’economia espanyola que no pateix tant les crisis: la indústria militar. Fa una dècada que Espanya forma part del top 10 dels països que més armes exporten al món, un lloc molt per sobre de la seva capacitat econòmica o del seu pes polític mundial. Segons l’últim informe de l’Stockholm International Peace and Research Institute (SIPRI), publicat fa dues setmanes, ocupa la setena posició en el rànquing mundial d’exportadors d’armes en el període 2016-2020, només per darrere de les grans potències militars del planeta: els Estats Units, Rússia, França, Alemanya, la Xina i el Regne Unit. El 2018 es va situar en cinquè lloc. En els últims anys, un 3,2% de totes les armes que s’han venut al món van ser fabricades a Espanya, amb les corresponents autoritzacions per comercialitzar-les del govern de Madrid. Les exportacions d’armes made in Spain s’han disparat un 295,4% entre el 2010 i el 2019. Tot un negoci que creix en l’opacitat, emparat en la Llei de Secrets d’Estat.

De Narcís Serra a Pedro Morenés

¿Però com ha pogut la indústria militar espanyola situar-se en els últims anys en un lloc tan preponderant en el mercat mundial? La resposta, com tantes altres coses, s’ha de buscar en la Transició. “El primer govern socialista, amb Narcís Serra de ministre de Defensa, va considerar que una manera de democratitzar l’exèrcit espanyol era situar-lo prop dels seus homòlegs europeus, i això es podia fer implicant-lo en contractes de recerca i producció. I a més l’economia se’n podia beneficiar”, explica a l’ARA Tica Font, investigadora del Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

La maquinària es va engegar aleshores, però va agafar velocitat de creuer després de la patacada econòmica del 2008-2009, quan Pedro Morenés (que havia estat directiu de Construcciones Navales del Norte i de l’empresa paneuropea de míssils MBDA o d’Instalaza, la firma de Saragossa que fabricava bombes de dispersió, avui prohibides) va ocupar la cartera de Defensa del primer govern de Mariano Rajoy. “La indústria militar s’havia implicat en projectes molt costosos incentivada pel govern, i amb la crisi es van trobar que no podrien mantenir els ajuts i crèdits públics. Aleshores el govern va optar per “compensar” els fabricants d’armes ajudant-los a exportar a altres països”, afegeix Jordi Armadans, de Fundipau. Les amistats perilloses de la monarquia espanyola amb els seus homòlegs del Golf, i en particular l’Aràbia Saudita –que fa alguns anys que protagonitza una cursa armamentista per situar-se com a actor regional de primer ordre al Pròxim Orient–, han fet la resta.

La secretaria d'Estat de Comerç, de qui depèn el control de les exportacions, justifica la posició d'Espanya com a país exportador d'armes argumentant que "al voltant del 80% del valor de les exportacions realitzades correspon a aeronaus que són acoblades o modificades a Espanya i en què participen altres membres de la UE i tercers països en el marc de programes de cooperació". Pel que fa al suport financer que l'administració dona al sector, es limita a assenyalar que "les exportacions de material de defensa i seguretat estan incloses en l'àmbit d'actuació dels instruments tradicional com el Fons per a la Internacionalització de l'Empresa Espanyola". El sector dona feina a 21.000 persones i factura cada any 6.200 milions d’euros, un 0,5% del PIB, segons el govern.

Una gran cartera de compradors

¿I qui compra les armes espanyoles? Segons les últimes estadístiques oficials, que corresponen al primer semestre del 2020, el 71% de les exportacions de material de defensa es van destinar a països de l’OTAN (inclosa Turquia), que en molts casos corresponen a projectes militars conjunts de la UE, que intenta harmonitzar els 27 exèrcits dels estats membres perquè puguin actuar de manera conjunta. La resta es van vendre a l’Aràbia Saudita, el Kazakhstan, els Emirats Àrabs Units, Singapur i Oman. El govern, que ha d’autoritzar totes les exportacions, va paralitzar la venda de sistemes de control i llançament de míssils per a fragates a Birmània, aplicant els acords europeus. També es va exportar material policial i de seguretat a Togo, Tunísia, Portugal, els Estats Units i França, i el que es coneix com a material de doble ús (que pot tenir un ús civil però també militar, com sensors i software), de nou a l’Aràbia Saudita, els Estats Units i la Xina. En l’última dècada s’han accelerat les exportacions a l’Àsia i al Pròxim Orient, dues zones del planeta que viuen una autèntica cursa armamentista.

Una de les claus de l’èxit de la indústria militar espanyola és la diversificació, cosa que li permet oferir-se a molts països: des dels socis de la UE amb alta capacitat tecnològica (Brussel·les preveu al seu pressupost dels pròxims anys subvencionar les compres conjuntes d’armes per facilitar l’homogeneïtzació dels exèrcits) fins a altres països amb un baix índex de desenvolupament. S’hi fabriquen des d’avions fins a munició, simuladors i programes informàtics.

Els contractes més substanciosos són els dels avions d’Airbus que es fabriquen a Madrid i les fragates de Cadis, que en els últims anys han estat marcats per la polèmica pels grans contractes signats amb l’Aràbia Saudita que, a diferència de socis europeus com Itàlia, Alemanya i França, el govern espanyol ha decidit mantenir malgrat l’escàndol de l’assassinat del periodista Jamal Kashoggi o les evidències de crims de guerra comesos per l’exèrcit saudita al Iemen. Entre el 2010 i el 2019 Espanya va vendre material de defensa a l’Aràbia Saudita per valor de 3.736 milions d’euros. Unes exportacions que, segons han denunciat ONGs en la campanya Armes Sota Control, vulneren la legislació –el tractat internacional del 2014, per la posició comuna europea del 2008 i la llei espanyola del 2007, tot un entramat legislatiu producte de la pressió dels moviments pacifistes–, que posa èmfasi que no es poden exportar armes a països on hi hagi indicis que s’utilitzaran per vulnerar els drets humans. En els seus informes han alertat que entre el 15% i el 25% de les exportacions d’armes espanyoles són qüestionables des d’aquest punt de vista.

Escopetes de caça i munició

Però també hi ha contractes menys importants en termes econòmics però que són preocupants. Un dels exemples és Ghana, que ha importat municions i armes de caça fabricada a Espanya per valor de 38,2 milions d’euros la dècada passada. “Ni que tota la població de Ghana es passés el dia caçant es podrien gastar tantes armes i tanta munició. Sembla força evident que el que fan és reexportar-les a altres països, i això no s’està controlant”, adverteix Font.