Mondragó, un parc natural ple de secrets

PalmaL’illa de Mallorca està plena de secrets, i al Parc de Mondragó n’hi podem trobar més d’una vintena. Es tracta de petits i, de vegades no tan petits, amagatalls que els contrabandistes de les Illes han mantingut per tota la costa per dipositar la càrrega de productes que arribaven per via marítima d’estraperlo.

L’operació era senzilla, però no exempta de perills. El contrabandista organitzava un viatge amb els productes que volia introduir il·legalment a Mallorca. El vaixell, provinent de vegades d’Algèria, d’altres d’Europa de l’Est, s’atracava a la costa el necessari perquè els pescadors poguessin fer l’operació de descàrrega. A terra es trobaven els traginers, que rebien un sou per moure els productes fins a un punt on se’n feien càrrec els pocs que coneixien el secret on s’emmagatzemava la mercaderia fins a la seva distribució final.

“El secret era conegut per molt pocs, com menys millor. De vegades es passava de pares a fills i fins i tot hi ha hagut casos en què, després de molts d’anys d’haver desaparegut el seu propietari o guardià, la família l’ha trobat fent una reforma a casa”, explica Tomàs Mut, autor del llibre Al·lots, avui hi ha festa. Secrets i confidències desconegudes del contraban mallorquí (1930-1990). La tasca de Mut, bomber adscrit al servei de rescat de muntanya del Consell, s’ha centrat els darrers anys a trobar i catalogar aquests dipòstis, bona part dels quals es conserven intactes tot i que l’activitat del contraban ha deixat de ser una forma habitual de vida a Mallorca.

No és una feina senzilla, ja que en molts de casos els secrets es troben en ubicacions gairebé inaccessibles. L’experiència com a escalador ha servit a Mut per poder accedir a alguns dels secrets més amagats. En altres casos, els magatzems es troben a llocs de pas, però fora de la vista de la gent. “Una vegada vaig estar damunt un dels amagataris que he documentat i no el trobava tot i que tenia indicacions precises del lloc on era. Fins que la persona que l’utilitzava no m’ho va dir no vaig trobar la llosa que el tapava”, explica.

Tot i que aquests dipòsits d’estraperlo es troben per tot Mallorca, la costa de Llucmajor i Santanyí en concentren bona part. El fet que moltes parts d’aquesta zona siguin de roca arenosa permet amb molta més facilitat l’excavació de dipòsits de dimensions importants. “Aquests vestigis ens permeten constatar que tot allò que hem sentit contar sobre el contraban a Mallorca és una veritat”, destaca Mut.

Jordi Amengual, educador ambiental del Parc de Mondragó, destaca la riquesa etnològica d’aquesta zona de Mallorca. “Es tracta d’una natura molt humanitzada, on hi havia molta parcel·lació de petits conreus de secà tradicional, paret seca, barraques de roter, cisternes, forns de calç, sínies o rotlos de sitja. És un patrimoni que quan feim activitats al parc tractam de donar a conèixer”, comenta.

Pel que fa als secrets, explica que l’objectiu principal és preservar aquest patrimoni, fent tasques de neteja i, en alguns casos, delimitant amb reixa el vestigi per tal d’evitar perills. Alguns d’aquests magatzems es poden veure al parc sense deixar els límits establerts per als visitants, mentre que d’altres només es poden observar en una visita guiada. Per exemple, a la zona propera a la cova de Solimina en unes roques a pocs metres de la mar podem observar des d’un penya-segat un petit forat que dona accés a un d’aquets espais amagats. S’hi ha d’accedir amb cordes, però una vegada dins trobam un espai de dos metres d’ample i cinc de llargària, “tot excavat a mà, amb eines molt rudimentàries”, explica Mut.

La necessitat de l’enginy

El secrets no tenen cap fórmula ni sistema establerts, són fruit de la imaginació nascuda de la necessitat d’evitar els agents d’autoritat. És cert que part d’aquests estaven a sou dels grans contrabandistes i feien els ulls grossos davant aquesta activitat il·legal, però així i tot era necessari disposar de magatzems ocults per assegurar la mercaderia. Durant la postguerra els productes d’estraperlo eren principalment els de primera necessitat: sucre, cafè i arròs. Més endavant, ja arribaven tota mena de mercaderies, de calces a pedres d’encenedor, passant per motors i peces mecàniques de segona mà, tecles de piano, rellotges o plomes estilogràfiques. El tabac i l’alcohol han estat presents en totes les etapes d’aquest negoci. Algèria, Gibraltar, Iugoslàvia, Albània i Malta varen ser alguns dels països d’on provenien bona part d’aquests productes.

En part dels casos, els secrets eren molt propers a la costa, dissimulats entre el rocam o les zones boscoses més properes. En ocasions eren coves naturals aprofitades com a magatzem, però d’altres eren excavats a mà. L’enginy arriba a límits inimaginables pels agents de l’autoritat, com el d’un secret dins un dipòsit que un secreter va construir una vegada la Guàrdia Civil ja havia descobert el lloc. Abans d’aquest cos, els encarregats de lluitar contra l’estraperlo eren els carabiners. Els contrabandistes també s’havien de veure les cares amb els agents de la Compañía Arrendataria de Tabacos, que tenia el monopoli d’aquest producte a Espanya.

A vegades, però, els magatzems de contraban eren més sofisticats. Un d’ells estava cobert amb un tros de paret seca muntada sobre una plataforma de fusta que es desplaçava damunt uns raïls a conveniència del contrabandista per entrar dins el secret. Una vegada utilitzat el lloc es procedia a recol·locar la paret de manera que pràcticament era imperceptible. En un altre cas, el secret estava davall una xemeneia... bastava estirar la plataforma on es diposita la llenya per fer foc per accedir al petit espai ocult.

A mesura que varen millorar les carreteres i els mitjans de transport, els secrets de prop de la costa varen anar perdent importància estratègica, ja que les mercaderies es podien transportar de manera ràpida a llocs una mica més allunyats de la mar des d’on es feia la distribució final.

La mà d’obra dels traginers

Una bona part de l’operativa estava en mans dels traginers, que eren els jornalers que completaven el seu escàs sou amb aquesta tasca il·legal. Mut ha recollit dotzenes de testimonis d’aquests treballadors, alguns dels quals encara es mostren reticents a parlar obertament del tema, però gràcies a la seva col·laboració ha localitzat i visitat nombrosos amagatalls que són el testimoni d’una època passada. Aquests operaris aconseguien en un vespre de feina a les ordres dels contrabandistes uns guanys que podien suposar d’una setmana a un mes del seu sou habitual com a jornalers de sol a sol.

Fins i tot, alguns dels secreters que han fet de testimonis per al llibre de Mut, no han volgut desvelar el lloc d’algun dels seus amagatalls, que mantenen en perfecte estat d’ús tot i que ja no es dediquen a aquesta activitat des de fa molts d’anys. “Mai se sap què pot passar”, argumenten.

CATALOGATS MÉS DE 230 DIPÒSITS D’ESTRAPERLISTES

Tomàs Mut ha catalogat en el seu llibre un total de 230 amagatalls de contrabandistes, algun d’ells “vertaderes coves d’Alí Babà”, com a ell mateix li agrada dir. El recompte, però, no atura: des que va publicar el seu estudi ja n’ha trobat una trentena més. Personalment, dels catalogats a la publicació, ja n’ha visitat prop de 134 després de rebre les confidències d’algun secreter i de molts de traginers. D’aquests vestigis, uns 25 ja han desaparegut, 46 no els ha pogut localitzar i en té pendents de visitar prop de 50. Tot i que en troba repartits per tota l’illa, Llucmajor, amb 36, i Palma, amb 31, són alguns dels municipis amb més dipòsits localitzats dels més de 1.000 que ell considera que deuen existir encara a Mallorca. Santanyí, però, ocupa el primer lloc, amb 40. “No és d’estranyar l’anècdota d’un veí del municipi que a la mili li varen demanar d’on era. Quan va respondre que era de Santanyí, el sargent li va replicar sense pensar-ho massa: ‘Contrabandista!”, explica Mut.