Monstres marins dins el plat

PalmaCaminàvem pel port arran de la vorera quan el vàrem veure. Era prou gran per cridar l’atenció i es movia relliscant ràpidament pel terra. En un no res es capbussà dins les aigües olioses amarades pels vaixells i desaparegué. Va ser una espècie d’albirament alienígena, perquè realment s’hi assemblava, només que era un pop passejant tranquil·lament fora de l’aigua un diumenge qualsevol.

A part d’aquesta anècdota, en la qual pens sempre que veig els pops estesos a la peixateria, la morfologia pròpia d’aquest animal ha contribuït a identificar-lo amb un monstre marí i a ser el protagonista de diverses llegendes. A Escandinàvia ha originat el kraken, un monstre marí de proporcions gegantines que es diu que habita a les costes de Noruega i Groenlàndia. En ocasions és representat com un pop gegant o un calamar que ataca els vaixells i els enfonsa. Existeix també la Cecaèlia, un ésser mitològic que apareix ocasionalment a l’art, la literatura i el cinema i que combina el cap, els braços i el tors d’una dona, i des de la part inferior del tors cap avall, els tentacles d’un pop o calamar, a l’estil d’una sirena o dimoni de la mar.

Més incidència a Eivissa i Formentera

Els pops es pesquen i consumeixen des de l’antiguitat, tal com queda reflectit en algunes pintures i restes ceràmiques. Gastronòmicament són apreciats en moltes cultures. Pel que fa a la nostra, on més incidència ha tingut des de fa temps és en la cuina d’Eivissa i Formentera. Només a Bon profit! (Joan Castelló Guasch, Institut d’Estudis Baleàrics), receptari de referència d’ambdues illes, hi trobam cinc receptes de com preparar-lo, una suma considerable respecte dels primers llibres de cuina de Mallorca o Menorca. En totes les preparacions s’aconsella atupar el pop amb l’ajuda d’una canya o una vara llarga per tal de rompre-li els nervis i que s’afluixi així en coure’l, un procediment que ens podem estalviar avui en dia si el congelam prèviament. El pop amb ceba és una recepta comuna a totes les illes. Altres com el frit o frita de pop té variants, possiblement per la temporalitat de les verdures que l’acompanyen. A les Pitiüses, tanmateix, el pebre vermell o pebrera és un ingredient que no pot faltar en aquest plat. Dues de les receptes que cal destacar del llibre de Joan Castelló són el pop amb salseta i els pops a la greixonera. La primera es comença amb un sofregit amb ceba, s’hi afegeixen alls, julivert i el pop, es rega amb aigua, mig tassó de vi sec o unes cullerades de vinagre; s’assaona amb sal, llorer i pebre bord i es deixa reduir fins que queda una salseta sucosa. La segona és, en realitat, un aguiat de pop amb patates. De manera molt similar, però evidentment més elaborades, són les pilotes de pop que recull Antoni Tugores a Memòria de la cuina mallorquina. Per fer les pilotes, es pica el pop bullit amb ceba, alls, moraduix, sal i pebre bo. Es lliga amb ou, es fan les pilotes petites passant-les per farina i es fregeixen. Mentrestant, es fa un sofregit, al qual s’aboca aigua o brou de peix i es deixa coure una mica. S’hi posen les pilotes perquè es confiti el conjunt.

Tot i que la manera més fàcil i popular de consumir el pop sigui a feira, val la pena posar-s’hi en receptes senzilles com la d’avui. I més ara aprofitant que els pebres es troben en plena temporada i són gustosos i carnosos. La que llegiu aquí és quasi idèntica a la que trobam a Bon profit! Podeu aprofitar per posar-hi el cap i els tentacles més petits i deixar els grossos per menjar-los en plats que requereixin més vistositat. Esper que sigui del vostre gust.