Moros i cristians, reivindicació contra l'islam

PalmaDesprés de dos anys de pandèmia, Pollença ja es prepara per celebrar el 2 d’agost una de les festes d’estiu més emblemàtiques de Mallorca, la de la Patrona. Aquell dia els pollencins prendran partit en la famosa batalla de moros i cristians, que recrea l’enfrontament, amb victòria local, ocorregut la nit del 30 al 31 de maig de 1550. El mateix es fa, tres mesos abans, al Firó de Sóller, on els corsaris sarraïns també feren acte de presència l’11 de maig de 1561. Els dos simulacres es començaren a fer més o manco el mateix any, el 1855.

Qui coneix tots els detalls de la gran festa estiuenca és l’historiador pollencí Pere Salas Vives, autor del llibre L’espanyolització de Mallorca. 1808-1923 (El Gall Editor, 2020). “La celebració –diu– s’emmarca en la consolidació dels estats-nació a l’Europa del segle XIX. Llavors es va recórrer al relat d’un passat que permetia justificar una determinada comunitat imaginada en el present. Així, a Espanya, es reivindicaren fets com la Reconquesta, el descobriment d’Amèrica o la Guerra del Francès. Igualment, però, es tingueren en compte gestes i mites locals de la història nacional”.

Si la victòria cristiana a Pollença de 1550 fou liderada per Joan Mas, la de Sóller de 1561 ho fou per Joan Angelats. Hagueren de fer front a un estol de més de 1.500 homes encapçalats per dos temuts corsaris de l’imperi otomà: el primer contra Turgut Reis, més conegut com a Dragut, mà dreta del famós Barba-rossa, i el segon contra Ulutx Ali, un subordinat de Dragut. “Al segle XIX –assegura l’historiador– el simulacre de Pollença tenia més anomenada que el de Sóller. Les tornes es canviarien a partir de la dècada dels cinquanta del segle XX. Llavors a Pollença hi havia gent que fins i tot anava a cercar vestits a Sóller”.

La recreació d’aquestes batalles, presents també en algunes localitats del País Valencià, ja anava bé a l’estat liberal d’Espanya (1833-1868) pel seu simbolisme especial. “Entre el 1859 i el 1860 –apunta Salas– hi hagué la guerra d’Àfrica, també coneguda com la primera del Marroc. Les hostilitats, però, ja venien d’enrere i havien atiat un clima antimusulmà que permeté enfortir el sentiment nacional espanyol. Espanya volia seguir l’estela de la França imperial, que el 1830 havia conquerit Algèria”.

Renaixença

El 1865 els moros i cristians de Pollença es deixaren de fer per causes majors. “Aquell estiu –continua l’investigador– la còlera arribà a Palma i no hi hagué ganes de fer-la. Això demostra que encara no era una festa prou arrelada”. El simulacre es reprengué amb força el 1882: “Aquesta vegada ja es desvinculà del vessant centralista i uniformitzant de l’estat liberal. Reviscolà de la mà de la Renaixença, un moviment intel·lectual molt preocupat per la cultura pròpia. S’aconseguí crear un model de celebració cívica que, tal com passava a la resta d’Europa, exaltava els components romàntics del poble, en aquest cas considerat cristià i d’arrel catalana arran de la conquesta de Jaume I”.

La recuperació de la festa anà de la mà d’un creixent interès per la història local amb figures com Miquel Costa i Llobera o Mateu Rotger, qui documentà que, des de 1607, la Patrona era la Mare de Déu dels Àngels (2 d’agost), a qui s’encomana Joan Mas per foragitar els invasors. El 1884 ja sonà per primera vegada l’Alborada, la popular peça que, a les cinc de la matinada, desperta els veïns per anar a l’enfrontament. Era obra del músic gallec Nicolás de Castro, un mestre del poble. Aquell mateix any el simulacre comptaria amb un convidat d’excepció, el filòleg manacorí mossèn Antoni Maria Alcover. En faria una ressenya entusiasta al diari El Áncora.

A final del segle XIX els moros i cristians de Pollença tornaren a perdre embranzida. El 1912 la festa de la Patrona incorporà un element engrescador: les revetles, conegudes en castellà com a verbenas, que giraven al voltant d’un ball modern, diferent de les típiques ballades de pagès. Tanmateix, aquella modernització no fou suficient per insuflar nova vida a la celebració. “El 1914 –diu Salas– l’esclat de la Primera Guerra Mundial originà una crisi econòmica i de subsistències que no permeté destinar doblers a la festa. Amb tot, el 1918, abans fins i tot que es redreçàs la situació econòmica, alguns pollencins decidiren donar-li un nou impuls”.

La famosa batalla es tornà a reproduir de manera continuada fins al 1932. L’excepció fou el 1925 quan, en no haver-hi prou participants inscrits, es va substituir per una desfilada de moros i cristians en carrosses. “El 1930 –explica l’estudiós–, en temps del batle Guillem Far, com a incentiu s’oferí per primera vegada als participants del simulacre una entrada gratuïta a la revetla de dia 3 d’agost”.

Nova bandera mora

Amb l’arribada el 1931 de la Segona República, la batalla de moros i cristians tornà a entrar en decadència. “Estava –recalca Salas– mal vist per les esquerres, les quals consideraven que tenia una aura beata de l’època de la Renaixença. Tampoc, però, era del gust dels anarquistes. El veien com un element militarista que no calia potenciar davant d’una Europa que, al seu parer, s’estava rearmant per a una nova confrontació mundial”.

Durant la dictadura franquista el simulacre reviscolà de bell nou. “Als anys de la fam de la postguerra –recorda l’historiador– s’oferia arròs als participants. El franquisme el volgué potenciar perquè sabia que als republicans no els agradava. A més, tenint l’Església com a principal aliada, ja li anava bé la seva aura beata. Aleshores ja no es donà tanta d’importància al simbolisme de lluita contra l’islam. El que sí que es feu fou canviar la bandera dels moros: de ser vermella amb una mitja lluna, passà a ser groga per evitar que es pogués confondre amb una bandera comunista”. A partir dels anys seixanta la festa experimentà un gran creixement: “Era de les poques escletxes que oferia el tardofranquisme per a la diversió, sobretot entre els més joves. Aleshores a poc a poc s’imposaria l’actual indumentària mora, més colorida, amb turbants i guardapits, que deixaven enrere la capa i el cèrcol”.

Més moros que cristians

Mort el dictador, durant l’anomenada Transició, les festes populars agafaren un gran auge a tot Espanya. “A Pollença –afirma Salas– partits com el PSM, que representaven el progressisme identitari, s’encarregaren de donar un nou impuls als moros i cristians. Ja no estava associat als conservadorisme dels seus inicis”. Llavors passà una cosa curiosa: “Hi hagué molta més gent que volia ser moro i no cristià. Era una manera de protestar contra el cristianisme. Això era impensable en temps de mon pare, en què havien de fer crides per aconseguir participants moros. Eren un anys en què la festa tenia un component una mica classista. Els primers forasters s’apuntaven a fer de moros, mentre que els pollencins s’estimaven més ser cristians. Ara ja no és així. De fet, ja hi ha més moros que cristians i hi ha gent que va alternant de bàndol any rere any”.

Avui hi ha qui analitza la festa des del presentisme, corrent que consisteix a valorar el passat amb ulls d’ara. “És vera –apunta l’investigador– que deim moros, però en realitat eren corsaris. L’element religiós és secundari. Aquí commemoram la defensa d’un territori davant d’una agressió externa. I cal tenir en compte que els musulmans pogueren avançar cap a Pollença gràcies a l’ajuda d’un pollencí renegat”. L’historiador insisteix que tot s’ha de contextualitzar: “No podem oblidar que també hi hagué corsaris mallorquins que feren incursions al nord d’Àfrica. Per ventura, a Pollença la paraula ‘moro’ és la menys pejorativa de tot Mallorca”.

Dones cristianes

El 1999 es plantejà la possibilitat de dur els moros i cristians a Palma en el marc de la Universiada, els Jocs Mundials Universitaris. “Fou idea –assegura Salas– del músic Joan Bibiloni. A Pollença tothom s’hi oposà de manera encertada. Allò suposava treure de context el simulacre”. L’historiador reconeix que avui la festa s’ha convertit en tota una exhibició de l’orgull pollencí: “En un principi per participar-hi calia ser resident. Ara ja no és així, però no està ben vist que hi participi gent de fora”.

Les que sí que ja poden participar a la festa són les dones. Fa uns anys Salas trobà un document de 1860 de l’escriptor Ramon Picó i Campamar que acreditava la seva presència activa als primers simulacres. El 1882, quan la batalla es reprengué, se les apartà. Avalades per la història, el 2019 el col·lectiu feminista La Mala Pècora es mobilitzà amb el lema #JoTambéVullLluitar. Així, aconseguí tornar a treure als carrers de Pollença dones cristianes armades amb filoses, arpes i falçons. “Les dones –conclou l’estudiós– ja haurien de ser a totes les festes populars, encara que la seva presència no hi estigui documentada. Em sembla increïble que a les celebracions de Sant Joan de Ciutadella encara se les veti. Només les festes que s’adapten al seu temps tenen la possibilitat de subsistir”.