Per què hauríem d'anar descalços per casa i no ho fem?

FigueresNo cal venir d'un fangar o haver trepitjat excrements de gos per descalçar-se abans d'entrar a casa i posar-se uns mitjons o unes sabatilles. Durant tot el dia fem moltes coses: agafem el metro, anem al mercat, al metge o a la feina, trepitgem bassals, xiclets, restes d'escombraries, fulles, etc. Per tant, encara que ens sembli que portem les sabates més o menys netes, tenim milers de bacteris incrustats a les soles i, si no ens les traiem i les deixem al rebedor, els anem escampant per tota la casa. "Traslladem molts bacteris del carrer a casa i es produeix el que s'anomena l'efecte pota de mosca. Els dipositem per allà on caminem, com si anéssim sembrant, i amb les condicions adequades es multipliquen fins a arribar a ser milions. Això, amb bacteris patògens, pot arribar a ser perillós", explica Jesús Garcia Gil, catedràtic de microbiologia de la Universitat de Girona.

Per bé que a partir del coronavirus hi ha hagut gent que ha començat a deixar el calçat a l'entrada, a Catalunya, a diferència d'altres parts del món, encara hi ha moltes famílies que opten per no fer-ho. A més, un dels motius que van incentivar alguns catalans a l'inici de la pandèmia a descalçar-se és que van córrer informacions que recomanaven desinfectar-ho tot –des del pot de cigrons fins a les sabates– i treure's el calçat abans d'entrar a casa. Més endavant es va confirmar que no calia i va haver-hi gent que va tornar al vell costum d'entrar calçat (i ple de microbis) a casa. "No tenim dades, però jo crec que sí, que des del covid hi ha més gent que es descalça. I és molt més net, perquè sempre portem microorganismes que ens poden provocar alguna infecció o agreujar-la", remarca Enrique Giralt, professor de podologia de la Universitat de Barcelona. En la mateixa línia, Garcia Gil apunta que, malgrat que la majoria de bacteris que portem a casa són completament inofensius, podem obrir la porta al, per exemple, clostridium difficile, que causa infeccions intestinals greus.

Garcia Gil també té la "percepció" que a partir del covid hi ha més gent que va descalça per casa, així com també ha adoptat, i potser per sempre més, noves mesures higièniques com la de ventilar millor i més sovint els espais tancats. "El fet de posar-se la mascareta, segons en quines situacions, també pot ser que hagi vingut per quedar-se. I pot estalviar-nos la transmissió de malalties infeccioses, per exemple, quan sabem que l'altre té la grip o un refredat. Cal recordar que durant el covid no va haver-hi epidèmia de grip", assenyala Garcia Gil.

Més enllà d'entrar descalç en alguns edificis, que per a algunes cultures és molt important des del punt de vista simbòlic, el covid també pot acabar amb altres costums arrelats. "Per raons òbvies, ara no ens tirem aigua beneïda quan entrem a les esglésies. Abans tenia molt de valor, perquè representava que et netejaves per entrar al temple sagrat", apunta Dolors Vidal, professora de la Universitat de Girona i experta en turisme cultural i religiós.

El valor simbòlic de treure's les sabates

Tal com recorda Vidal, des de l'antiguitat mesopotàmica, la cultura grega, la hindú, els sikhs, els jainistes, els animistes africans, els japonesos... han entrat o entren descalços a les cases "com a senyal d'humilitat i respecte cap a l'amfitrió" i als temples com una manera "d'entrar més amb connexió amb el món espiritual". Actualment, es té el costum d'entrar-hi descalç sobretot al centre d'Europa, parts d'Amèrica del Nord i al món àrab i oriental. Pel que fa a la iconografia en l'art, els calçats i el fet d'anar descalç també han jugat un paper rellevant al llarg de la història. En el famós quadre El matrimoni Arnolfini de Jan van Eyck –posa d'exemple Vidal– "es veu com els protagonistes van descalços en senyal de fertilitat. Ell té unes sabates de fusta al davant, que vol dir que té vida exterior, i les d'ella són vermelles i són a prop del llit, i simbolitzen la reialesa del seu esperit".

El clima i la manera de viure també són factors que influeixen bastant en l'hàbit de descalçar-se. En llocs on sovint plou a bots i barrals i els carrers estan plens de bassals, com al centre i nord d'Europa, és més comú que es treguin més les sabates que en zones més seques, com la del Mediterrani. També hi fa, esclar, el tipus de terres de les cases: no és el mateix tenir moqueta i catifes que parquet, marbre o gres. "Nosaltres som una societat molt desinfectadora i fem servir molt de lleixiu i detergents, que són molt eficaços contra els bacteris. És per això, en part, que entrem amb sabates. Ara bé, segons amb quins terres i materials no en pots gastar", contraposa Garcia Gil.

La religió és un dels altres factors decisius. Vidal posa d'exemple que els musulmans quan entren a la mesquita es treuen les sabates com un gest per reconèixer Al·là com "una potència superior" i es renten diferents parts del cos, de la mateixa manera que quan resen "inclinen el cos i se sustenten amb les extremitats superiors, inferiors i el cap i, encara que el cos sencer no vagi nu, amb els peus descalços n'hi ha prou per mostrar respecte i fer la recepció d'allò diví". Pel que als budistes, "més enllà de mostrar una actitud d'escolta superior, el peu nu té una correspondència amb la resta del cos humà i és com el resum que explica la salut física de cadascú".

El cristianisme també dona un valor especial al fet d'anar sense calçat. "S'honora el que va descalç, qui és capaç de caminar amb contacte amb la terra i, a la vegada, pot comunicar-se amb el cel. És propi de sacerdots i de personatges sagrats o que s'han consagrat, perquè tenen la capacitat de fer de vehicle", diu Vidal. De fet, també apunta que a casa nostra ja s'entrava descalç a les esglésies, que estaven més recobertes de tapissos i estores que ara, i pronostica que és un costum que tornarà. "Per meditar, fer ioga o qualsevol altra experiència de connexió amb un mateix, amb la vida, els altres o l'univers, la gent ja es treu les sabates. Em sembla una qüestió de temps".