Les muses de Woody & Woody

PalmaLaura Gost i Jaume Carrió no saben estar amb les mans aplegades. La seva pulsió creativa no els dona treva, a ella com a guionista i a ell com a cineasta. Fa dos mesos guanyaven el premi Goya al millor curtmetratge per Woody & Woody. Ara acaben de rodar un nou curtmetratge titulat Hostal Orión, que, un cop feta la postproducció, veurà la llum a final d’estiu.

La sintonia entre aquests dos joves talents mallorquins no pot ser millor: “Jo pens en imatges i ella en paraules”. “Poques vegades -hi insisteix Jaume- m’enamor d’imatges que no estiguin delimitades dins el quadre que finalment serà la càmera”. “A mi, certament -assegura Laura- m’estimula més la paraula, però la meva escriptura beu molt del cinema, és molt visual”.

Tant un com l’altre intenten desmitificar el procés creatiu. Les seves muses són més terrenals, vinculades a la perseverança i la disciplina. Recorden Edison (“El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”) i Picasso (“Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”). “Jo -precisa Laura- som una persona molt observadora i molt sensible. A vegades la inspiració m’arriba observant la realitat. El meu cap s’intenta imaginar desenllaços alternatius, hipòtesis; m’imagín què pot motivar una persona a fer una determinada cosa”.

Jaume, en canvi, és més pragmàtic: “Jo no som una persona creativa. Simplement, quan veig la possibilitat econòmica i logística de tirar endavant un projecte, l’aprofit. És el que m’ha passat amb Hostal Orión, que acabam de rodar. Fa un any i mig, vaig saber que s’obria una convocatòria de recerca i aleshores em va sorgir la idea de contar la història d’una persona que té com a fília sexual escoltar els altres mentre fan l’amor. Era una simple idea que no estava materialitzada. En vaig parlar amb Laura i, al cap d’uns dies, em va presentar una proposta de guió”.

La importància de la formació

Llicenciada en Comunicació per la UOC, Laura es mostra escèptica amb els cursos d’escriptura que abunden avui dia: “Si vols aspirar a escriure, allò important és haver llegit molt i tenir un coneixement adequat de la llengua. Fer un curs de narrativa et pot ajudar, però no és imprescindible”. Ben diferent és l’opinió de Jaume, que exerceix com a professor al CEF (Centre d’Estudis Fotogràfics) de Palma: “Jo don molta d’importància a la formació; si no, seria molt poc coherent que em dedicàs a fer classes de cinema”.

En qualsevol cas, els dos joves artistes consideren que sempre cal escoltar el geni interior. “Jo vaig fer el batxillerat artístic perquè m’anava bé l’assignatura de plàstica. En acabar, volia estudiar Comunicació Audiovisual, però aleshores no tenia doblers per anar-me’n a estudiar a fora. Així, vaig començar magisteri de llengua estrangera. Al cap de dos anys, però, ho vaig deixar. A 21 anys havia tocat la meva primera càmera per fer un treball de classe. Aleshores ja vaig saber que allò era la meva passió. Mentre feia de picapedrer i d’electricista, vaig començar a estudiar cinema en uns cursos molt petits que s’impartien a la Mallorca Film Academy, que ja no existeix. Allà vaig tenir uns professors que em motivaren molt. Finalment, quan es va implantar la carrera de Comunicació Audiovisual a Palma, m’hi vaig matricular tot d’una”.

A Laura la vocació se li despertà abans: “Vaig començar a escriure a set anys. Tant mon pare com ma mare m’hi animaren de seguida. Després, en fer el batxillerat humanístic, vaig entrar en contacte amb unes matèries que m’estimulaven més. He tingut sort perquè m’agrada fer el que sempre se m’ha donat bé fer. Hi ha persones que senten una frustració perquè per ventura voldrien ser escriptors o fotògrafs i no ho han aconseguit per manca d’aptituds”. “Jo -remarca- tenc la necessitat de transcendir la pròpia realitat. Les persones que creen viuen més intensament perquè es posen en la pell d’altres persones, empatitzen amb altres realitats”.

La vanitat

Jaume recorda que tot ja està contat: “La idea és com contar les històries de manera diferent, des d’un punt de vista únic”. En aquest punt Laura treu el tema de la vanitat, de l’ego de l’artista: “Inevitablement hi ha un punt de vanitat quan, amb la quantitat de llibres que hi ha, creus que el teu val la pena que vegi la llum. També, però, hi ha un punt de valentia: quan publiques, t’exhibeixes davant tothom i has de ser conscient que allò serà susceptible de ser criticat; podràs rebre crítiques favorables i desfavorables”.

Laura i Jaume rebutgen el perfil romàntic d’artista turmentat. “Jo -diu ella-som fan de l’autor japonès Murakami. Té una vida normal. No necessita alcohol per poder escriure. En el meu cas, no hi ha alienació mental, res del famós delírium trèmens. M’agrada l’equilibri; m’agrada crear, però sense deslligar-me de la realitat”. Jaume és més contundent: “Em prenc molt seriosament el procés de creació. Hi ha poc espai per a l’humor mentre s’està creant. Al final he de ser un professional, un empresari, he de gestionar un equip de feina. Això fa que no gaudeixi tant del procés”.

Geni ‘versus’ persona

Els creadors Woody & Woody varen passar pena a la cerimònia dels Goya. Temien que la polèmica sobre el suposat passat de pederasta del cineasta novaiorquès se’ls giràs en contra. En qualsevol cas, ambdós artistes deixen clar que s’ha de saber separar el geni de la persona.

“Estic bastant convençuda -diu Laura- que no gaudiria tant fent un cafè amb Woddy Allen com gaudesc veient les seves pel·lícules. Ell té un personatge creat. Jo entenc i respect que hi hagi persones que rebutgin una obra per l’actitud poc exemplar del seu artista. A mi, però, això no em condiciona. De fet, per a alguna cosa ha de servir crear. Aquella persona ha creat una obra que l’ha de transcendir en tots els sentits. Això és fascinant. A mi m’agrada pensar que, de qualque manera, hi ha algú que no és capaç de dur una sensibilitat a la seva vida i, en canvi, la pot plasmar a l’àmbit creatiu. S’autodestrueix, però com a mínim ens ha deixat un llegat preciós perquè els altres continuïn somiant”.

“A mi aquest aspecte -continua Jaume- mai no m’ha afectat gens. Jo som un gran mitòman, però sempre de l’obra dels creadors, no d’ells. Poques vegades m’he interessat per la vida que hi ha darrere de les persones que admir. Cada vegada que he tingut l’oportunitat de conèixer alguns dels meus referents del cinema, sempre ho he volgut evitar. No vull que em caigui aquell mite”.

Artista i compromís social

Massa sovint a l’artista se li demana més implicació social. Això, però, és discutible. “Una obra -afirma Laura- no necessàriament ha de plasmar una compromís social de l’artista. Amb tot, has de ser conscient que, per norma, si arribes a tenir una certa capacitat d’influència, et demanaran que et posicionis sobre alguns temes. Pens, però, que no ha de ser així per força. Es considera que un actor ha d’opinar sobre tot. Per què? Per ventura és un gran actor, però no gaire intel·ligent. Compartesc del tot un titular que va donar recentment l’actriu i cantant Leonor Watling: ‘Reivindic el meu dret a no tenir una opinió formada de tot, sobre cada tema”.

Jaume assenteix amb el cap: “És inevitable relacionar l’art amb la capacitat d’influir dins la societat. A mi, però, m’agradaria que fos només una opció. Em fa molta de ràbia que la gent pensi que jo he de tenir una opinió sobre tot el que està passant. I em ve just amb el que tenc al meu entorn. A més, puc estar equivocat en moltes coses”.

Tot i guanyar el premi, Jaume i Laura sortiren de la cerimònia del Goya amb un gust agredolç. El motiu és el silenci que hi va haver sobre els presos polítics catalans. “Va ser -es lamenta ell- una gala en què no es parlà de política, però va ser una gala política. Està claríssim que varen donar un Goya a Isabel Coixet per ‘La librería’ perquè és una de les poques catalanes que s’ha posicionat en contra del procés. A mi, en tot cas, em sap greu no haver-me compromès més en aquest sentit. A dia d’avui crec que ho hauríem pogut fer. És una pena, però, constatar que, si ho haguéssim fet, ara per a alguns ja no seríem uns herois”.

Laura, però, fa la següent puntualització: “Nosaltres ja teníem un tema polèmic a defensar. Estàvem preocupats per la repercussió que podia tenir la nova onada mediàtica contra Woody Allen. Per això, pensàvem que no ens aplaudirien en veure a qui havien donat el premi. En tot cas, teníem clar que volíem parlar en el nostre idioma. Vàrem començar i acabar la nostra intervenció en català. Vàrem ser els únics. Tots els actors bascos varen dir paraules en basc; en canvi, cap premiat català va dir res en la seva pròpia llengua. És el cas de Carla Simó, David Verdaguer i Bruna Susí, d’’Estiu 1993’. Efectivament tenien por”.

Dimarts, 10 d’abril, Jaume i Laura no tindran gens de por de compartir la seva experiència creativa amb la gent interessada. Serà a les 18 h a la sala de plens del Consell de Mallorca. Es recomana confirmar-hi l’assistència a través del portal de ticketea.com.