Joan Prats: “Me’n penet, de no haver anat a cercar esclata-sangs amb mon pare quan m’hi convidava ”

PalmaCom a president i membre de l’Associació Son Quint - Parc Natural de Ponent, Joan Prats Marí guia de manera periòdica grups de persones per les muntanyes de na Burguesa, a Palma. Aquest misser i treballador sociocultural és del parer que el coneixement de l’entorn més immediat augmenta l’autoestima dels habitants d’un territori en relació amb la identitat pròpia.

L’entitat que representau fa temps que reclama una gran zona protegida al ponent de Palma. Com agafàreu la força que teniu ara?

— Tot va començar l’any 2017, quan la propietat tancà l’accés del camí Reial, que va de Palma a Puigpunyent. Allò indignà els veïnats de Son Rapinya, perquè és una via que té 700 anys d’història i era el camí per on antigament puigpunyentins i estellenquins venien a Palma. Heu de pensar que la carretera que va de Palma a Puigpunyent pel polígon de Can Valero és relativament recent. Basta veure que a una part del recorregut del camí Reial hi ha les antigues restes de l’hostal de Son Marill. Per venir d’Estellencs a Palma, no bastava amb un dia de camí i hi havia gent que hi quedava a romandre. El camí Reial just apareix al catàleg de camins de Puigpunyent, perquè Palma no té catàleg de camins. Quan va esclatar el conflicte pel seu tancament, l’Ajuntament va arribar a un acord amb la propietat per tal d’obrir les barreres a les 8 del dematí i tancar-les a les 8 de l’horabaixa. Entenc que l’Ajuntament hauria de prendre mesures més consistents. Ara, el Consell de Mallorca ja ha incorporat el camí Reial, entre la Vileta i Puigpunyent, com a variant de la Ruta de Pedra en Sec. Això és un canvi significatiu si es compara amb allò que va passar l’any 2017.

Quin coneixement en tenien els veïns de Son Rapinya d’aquest patrimoni natural que teniu tan a prop?

— Voleu que us digui la veritat?

Mem, digau.

— Mon pare era molt cercador d’esclata-sangs i quan n’era el temps hi solia anar, a cercar-ne per les garrigues de darrere ca nostra. M’hi va convidar moltes de vegades i no hi vaig voler anar mai. Ara me’n penet. Ha estat aquests darrers anys que he conegut tot aquest patrimoni que sempre he tengut a prop. Férem la primera eixida de veïnats pel febrer del 2020, just abans del confinament per la pandèmia. Quan les mesures es relaxaren, moltes de persones de les barriades del ponent de Palma començaren a trescar de manera habitual per les garrigues de Son Quint i Son Muntaner. De llavors ençà, cada setmana n’organitzam quatre, de sortides. Hi ha dies que som una dotzena i altres vegades no som tants. Conèixer l’entorn immediat fa créixer l’autoestima dels habitants del lloc en qüestió. Gràcies al servei PalmaEduca oferim les caminades als escolars del municipi. Ja n’han venguts molts.

És bo de fer atreure l’interès dels joves pel patrimoni natural.

— Pens que un guia els ha de saber enllepolir, en el sentit que ha saber triar el caire més bo per enganxar-los i atreure’ls cap al coneixement de l’entorn i també de la llengua, que hi està molt relacionada. Quan venen a caminar amb nosaltres per la garriga, els veig cara de cansats, als joves, però quan arribam a la vall del Silenci, l’expressió els canvia.

Pareix un nom poètic, aquest. Quin n’és l’origen?

— En realitat no és una vall, sinó un fondal que va originar una pedrera. S’hi accedeix per una espècie de túnel i, un cop a dins, la verdor dels pins contrasta amb l’exterior, que és molt més sec a causa d’incendis antics. No només ens visiten joves, sinó també persones d’altres perfils, com un grup terapèutic del Projecte Home. Aquest espai verd de Palma hauria de ser molt més conegut perquè, a diferència del que passa amb determinats llocs de la serra de Tramuntana, per alguns redols t’hi pots passejar sense trobar ningú i el patrimoni és espectacular. Hi ha molts de forns de calç, perquè aquesta era una activitat que s’hi feia de temps antic. En canvi, de rotlos de sitja, només n’hi he vists dos. Crec que d’alzines sempre n’hi ha hagudes poques, en aquestes muntanyes. No vol dir que no n’hi hagi qualcuna, però hi té poca presència. L’aprofitament forestal era de pi.

Per què donau tanta d’importància a l’aljub de Son Vida?

— Perquè és una obra d’enginyeria magnífica, feta amb volta catalana de maons. El feren fa més d’un segle per encàrrec del 14è marquès de la Torre, que també era el propietari del castell de Peralada. De fet, el marquès va reformar les cases de la possessió de Son Vida inspirant-se en l’estil historicista del castell de l’Empordà. Ara Son Vida és un hotel. En canvi, altres cases de possessió, com les de Son Xigala, han quedat totalment descontextualitzades perquè s’ha permès que les construccions arribin gairebé a les cases de possessió. Amb els anys he après que aquest tipus de decisions no les prenen els polítics. Que no es deixi un perímetre que enrevolti unes cases històriques és fruit de les decisions de tècnics i promotors urbanístics. Les possessions de Son Rapinya, com era habitual en aquell temps, eren propietat de senyors. El nucli del poble, però, era més un lloc d’estiueig de burgesos que s’havien fet rics. És el cas dels propietaris de l’antiga papereria de Can Roca, que tenen un dels panteons modernistes del cementeri de sa Vileta.