El naixement de l'aristocràcia hotelera balear

El desembarcament de les tropes aliades a Normandia el 6 de juny de 1944 alimentà moltes esperances entre els republicans espanyols represaliats i exiliats. Creien que, després la caiguda de l’Alemanya nazi de Hitler, seria el torn de Franco. Estaven, però, ben equivocats. Ho explica l’investigador Joan Buades, autor de llibres com On brilla el sol (2004), Exportando paraísos (2006) o Do not disturb Barceló (2009): “El primer ministre britànic Winston Churchill era un anticomunista furibund. Va moure tots els fils per assegurar-se que els Estats Units no imposarien una solució democràtica a Espanya que pogués acabar amb una altra república d’esquerres. Ell preferia abans un feixista amic que no una Espanya comunista”.

Les esperances s’esvaïren definitivament el 26 de setembre de 1953. En plena Guerra Freda, Franco signava amb els EUA els Pactes de Madrid. “Els americans d’Eisenhower –continua Buades– es comprometien a donar doblers a Espanya a canvi que es convertís en un bastió anticomunista. L’animaren a obrir-se en canal al seu principal potencial econòmic, sol i platja, que paradoxalment atemptava contra la moral nacionalcatolicista. Li exigiren, a més, que no hi posàs cap trava legislativa ni fiscal, ja que el pastís quedaria ben repartit”.

Joan March

El sus definitiu al boom turístic arribaria el 1959 amb l’aprovació del Pla Econòmic d’Estabilització. Mirant-s’ho de reüll, hi havia el banquer de Santa Margalida Joan March, que havia finançat el cop d’estat del juliol de 1936. Als anys cinquanta tenia participacions en un hotel de luxe a Acapulco (Mèxic), punt de trobada de la flor i nata del Hollywood i la màfia de l’època. La llegenda diu que a casa nostra, en canvi, en Verga, mort el 1962 a 82 anys, sempre desconfià de les possibilitats d’aquella nova aposta econòmica. Un dia, passejant amb un arquitecte per les costes de Magaluf, assegurà: “No bastaran tots els ametlers de Mallorca perquè s’hi pengin tots els hotelers”.

Ivan Murray, professor de Geografia de la UIB, desmenteix que March estigués en contra de la nostra futura gallina dels ous d’or: “Segurament, quan feu aquesta famosa afirmació, encara no la veia com una opció tan guanyadora. Però s’hi acabà apuntant. La seva gran maquinària per fer doblers va ser el contraban. Encara que mai fou hoteler, a través de la Banca March, en Verga es convertí en una peça clau en la concessió de crèdits per a la construcció d’hotels”.

Al marge del paper de mediador financer de March, no faltaren contrabandistes que amb la seva fortuna compraren un solar on poder construir un hotel. Murray, però, parla d’altres casos: “Hi hagué amos de possessions que, en tenir excedents, passaren a invertir en hotels. El mateix succeí amb una determinada burgesia industrial. N’és un bon exemple la de Sóller. Moltes famílies, en veure que les seves fàbriques tèxtils entraven en declivi, es posaren a obrir hotels. Les que prosperaren més foren les que tingueren unes millors posicions amb el franquisme o contactes amb els touroperadors”.

Visites a El Pardo

Aviat aquella nova casta hotelera feu sentir la seva veu davant Franco. “Era habitual –assegura Buades– que una vegada a l’any una representació d’hotelers illencs anàs a visitar el dictador a El Pardo. Li feien regals i li recordaven que estaven duent riquesa a Espanya. Franco els tornà el favor amb la construcció d’infraestructures. Així, amb doblers de la caixa pública, els hotelers aconseguiren unes infraestructures sobredimensionades per poder acollir el màxim nombre de turistes”.

El 1958 entrava en funcionament la central elèctrica d’Alcúdia. El 1960 obria a Lloseta la fàbrica de ciment Portland. El 1968, gràcies a un crèdit del Banc Mundial de 238 milions de pessetes, s’inaugurava la primera autopista de Mallorca, la de l’aeroport de Son Sant Joan, obert vuit anys enrere. I el 1972 s’acabaven les obres dels embassaments del Gorg Blau i Cúber, ideats per subministrar aigua principalment a la zona de la Platja de Palma. “Per construir hotels –recorda l’investigador– era necessari tenir el vistiplau del Ministeri de Defensa i de Marina. Per tant, calia que els empresaris illencs untassin bé els capitostos franquistes”.

Empresaris amb pipella

Un dels primers empresaris a despuntar va ser el felanitxer Simó Barceló Obrador (1902-1958). El 1931 comprà el seu primer camió, amb el qual constituí Autocares Barceló. El 1954 obria la primera agència de viatges a Palma, Viajes Barceló. I el 1962 Sebastià, fill del patriarca, ja fundava la divisió hotelera del grup, Barceló Hotels. Un altre visionari del turisme fou Gabriel Escarrer Julià. Nascut a Porreres el 1935, però criat a Palma, a 17 anys començà a treballar en el sector. El 1956, a 21 anys, llogava un petit hotel del barri de Son Armadams de Palma. Fou l’inici d’una carrera meteòrica que el portaria a aixecar el major imperi hoteler espanyol, Cadena Sol, rebatiada el 1987 com a Sol Meliá.

Inca seria el bressol d’una altra família hotelera important, els Fluxà. La saga es remunta a Antoni Fluxà, conegut com a Mestre, qui el 1877 importà d’Anglaterra màquines per obrir la primera fàbrica de sabates de l’illa, Lottusse. Durant les dues guerres mundials faria doblers venent botes militars als diferents països contendents. El 1928 l’empresa ja havia passat a mans del fill, Llorenç Fluxà Figuerola, que entre 1938 i 1939 seria batle franquista. El 1961 l’influent hereu es proposà diversificar el negoci i obrí el primer hotel de la família, el Flamingo, a Palma. El 1965 comprà al Banc de Crèdit Balear una petita agència de viatges, Viajes Iberia. El 1973 un dels seus fills, Miquel Fluxà Rosselló, creava el touroperador Iberojet i el 1983 la cadena hotelera Iberostar. El 1975, en canvi, l’altre fill, Llorenç, fidel a la tradició sabatera familiar, posaria en marxa la marca Camper.

Qui també va intuir el manà del binomi ‘sol i platja’ va ser el català Joan Riu Masmitjà. El 1950 havia abandonat el seu Olot natal per anar a gestionar un petit hotel a Veneçuela. El 1953, en tornar, decidí invertir els seus estalvis, no a Catalunya, sinó a Mallorca. A l’Arenal, comprà el seu primer hotel a l’illa, el San Francisco. Riu Hotels acabaria organitzant els primers vols xàrters de turistes a Palma.

A la resta d’illes tampoc no hi faltaren empresaris amb bona pipella, sobretot a Eivissa, on destacà Abel Matutes Juan, nascut el 1941. El seu padrí, Abel Matutes Torres, ja havia tingut el monopoli de les comunicacions marítimes amb l’exterior, havia creat una companyia d’electricitat i havia fundat la Banca Abel Matutes. A més, durant la Segona República havia estat diputat pel mateix partit liberal que Joan March per Mallorca. Fou assassinat el setembre del 1936 per republicans de l’illa. A final de la dictadura (1970-1971) el seu net es convertiria en batle de la capital sense renunciar als seus negocis turístics al capdavant d’Agrupación Hotelera Doliga. El seu cosí, Abel Matutes Tur, tindria un altre grup hoteler, Sirenis.

Hotelers salvadors?

Buades explica el context en què es forjà tota aquesta aristocràcia hotelera balear, pionera a Espanya: “Aquí, durant la postguerra, hi va haver una fam que havia estat provocada pel mateix Franco. El 1956 el nivell de renda dels treballadors illencs era inferior al que tenien el 1936 durant la Segona República. Amb la indústria turística és cert que, a part dels grans empresaris, hi hagué gent que, a curt termini, feu doblers. Passats, però, els primers trenta anys de desenvolupisme, el sector s’anà degradant. Així, avui els fills dels fills d’aquells primers beneficiats del boom turístic es troben amb un model econòmic de monocultiu que ha destrossat el paisatge i ha encarit el seu cost de vida”.

“Des del 2000, a les Balears –hi insisteix l’investigador– ja tenim un nivell de renda inferior a la Rioja, que no té sectors turístics rellevants com el nostre. Enlloc d’Europa hi ha tants turistes i enlloc, però, hi ha tanta precarietat. Així doncs, els grans hotelers, que sovint són presentats com els nostres grans salvadors, només són salvadors d’ells mateixos. Ens han hipotecat. Només s’han enriquit ells. En aquest sentit, crida l’atenció que durant aquests darrers seixanta anys no s’ha fet cap estudi sobre quants doblers dels que generen queden a les Illes. No s’ha fet perquè probablement es demostraria que prop d’un 60% no repercuteix en nosaltres, sinó que va a parar a paradisos fiscals”.

Murray també lamenta el pes que encara avui té l’oligarquia hotelera nascuda amb el boom turístic: “Durant la Transició continuà duent la veu cantant. Bona part de les polítiques públiques només es podien aprovar si tenien el seu vistiplau. Som davant la corrupció de la democràcia. Amb el capitalisme neoliberal, tot està pervertit en defensa dels interessos d’aquestes corporacions”.

Els tripijocs de Matutes

El 1970, a 28 anys, Abel Matutes Juan aconseguí simultaniejar el seu càrrec de batle franquista d’Eivissa amb la seva faceta de constructor d’hotels que amenaçaven la seguretat aèria. Ho feu al capdavant d’Agrupación Hotelera Doliga –rebatiada després com a Fiesta Hotel Group, el 2012 passaria a dir-se definitivament Palladium Hotel Group. Aquest és un tema, avui oblidat per molts, que recull el periodista eivissenc Joan Lluís Ferrer en el seu llibre Ibiza: la destrucción del paraíso (Balàfia Postals, 2015).

El 1967 Matutes ja havia fet una de les seves primeres contribucions a la destrucció ecològica de l’illa. A la Platja d’en Bossa, aleshores un autèntic oasi de palmeres i dunes, construí l’Hotel Insula Augusta. Es tractava d’un macrohotel de deu pisos d’altura i 600 habitacions. El problema és que estava situat a pocs metres de la pista de l’aeroport, de manera que s’interposava en el camí d’aterratge dels avions. Un dia de visita a Eivissa, el ministre de l’Aire, Julio Salvador DíezBenjumea, es trobà amb aquell perill públic i ordenà esbucar-lo. L’ordre s’executà l’11 de febrer de 1971, però, abans, el Ministeri havia decretat tancar l’aeroport com a mesura de seguretat. Allò provocà enormes pèrdues a la incipient indústria turística de l’illa.

L’episodi de l’Hotel Insula Augusta portà a la presó l’aparellador municipal de Sant Josep, Federico Cuevas, que també ho era de l’aeroport. Matutes, però, en sortí indemne. Li bastà dimitir del seu càrrec com a batle d’Eivissa. Anys més tard fins i tot en resultà beneficiat. El Tribunal Suprem li va reconèixer una indemnització milionària (130 milions de pessetes de l’època), una quantitat que era molt superior al que havia invertit en la construcció del seu controvertit hotel.

Aquest escàndol no impedí a Matutes continuar amb la seva carrera política amb l’arribada de la democràcia, on tingué múltiples responsabilitats, la més important, la de ministre d’Afers Exteriors del PP de José María Aznar (1996-2000). El 1978, essent senador d’Alianza Popular, el seus tripijocs ja foren denunciats pel mallorquí Santiago Miró, periodista de la revista Interviú, que li dedicà un reportatge titulat Abel Matutes, el cacique de Ibiza. Aleshores el polític eivissenc es personà contra Miró per un delicte d’injúries greus. La querella, tanmateix, no prosperà i aquell mateix any el periodista publicaria el llibre Caciquismo y corrupciones municipales en las islas (Ediciones Actuales). Recentment, Miró ha tornat a la càrrega amb la publicació de La cicatriz (Documenta Balear, 2020), on de nou denuncia les maniobres de Matutes en la construcció de les faraòniques autovies d’Eivissa dutes a terme durant la legislatura del popular Jaume Matas (2003-2007).