Joan Moñino: "Necessitam contiguts audiovisuals LGTBI en català i fets a Mallorca"

PalmaEl perfil d’Instagram de Joan Moñino Fuster, @parlars_mallorquins, acumula gairebé 8.000 seguidors. Va ser durant la pandèmia que es decidí a posar-lo en marxa per difondre la diversitat dialectal de Mallorca i de les Balears. En la darrera publicació aprofita que és el mes de l’Orgull per reflexionar sobre la manca de contingut audiovisual LGTBI en català. També fa una crida perquè els usuaris de Grindr i Tinder “utilitzin el català per lligar”.

Per què és important que hi hagi contingut audiovisual LGTBI en català?

— Perquè fa que la comunitat LGTBI de les Illes Balears i d’arreu del domini lingüístic tingui uns referents que els són més propers. La comunitat LGTBI catalanoparlant ara mateix està mancada de personatges, històries i situacions. Per això hem de recórrer a referents en altres idiomes, com són el castellà o l’anglès. No vull dir que no hi hagi cap producte. Per exemple, a la sèrie d’IB3 Amor de cans hi havia una història d’amor entre dos homes. I fa relativament poc, l’Ajuntament de Marratxí va donar un premi al curtmetratge Kintsugui, de Luis Ortas, per promoure la ceràmica. En aquest treball, que a mi em va agradar molt, hi apareix una història d’amor entre dues al·lotes. És molt emotiva.

A Instagram deis que necessitau Heartstoppers doblada al català...

— Seria una cosa fantàstica, perquè és la millor sèrie de temàtica gai. És la màxima representació d’una relació sana entre al·lots que he vist mai. Si fos en català seria una cosa molt bona. Si la comparam amb els personatges gais d’Amor de cans, la diferència és significativa. La ficció d’IB3 està condicionada per la sida, perquè és una història ambientada als anys vuitanta. A la comunitat LGTBI no només necessitam drames, sinó històries de tota casta fetes en català. En un fòrum vaig veure com un jove britànic elogiava Heartstoppers perquè era una història molt britànica, feta en un entorn britànic i en cases d’estil britànic. T’imagines una sèrie sobre una història d’amor entre dos joves que estiuegen a Portocristo i viuen en plantes baixes portenyes, amb persianes i terrasses a la part de davant?

Segur que la miraria...

— Moltíssimes de persones la miraríem, perquè allò que necessitam són continguts audiovisuals LGTBI en català i fets a Mallorca. A més, allò important és que hi hagi contingut LGTBI en obert a les plataformes, que n’hi hagi molt i que sigui divers. Així s’evitaran els tòpics i els estereotips. Per exemple, Atresmedia inclou contingut LGTBI, però en general és de pagament. Per què ho fan, això? Jo pens que ho fan perquè el públic potencial és més petit i perquè, a la vegada, als usuaris més convencionals, aquests continguts no els facin gaire nosa.

Vàreu estudiar cinema...

— He estudiat cinema d’animació e un centre privat de Madrid. De fet, em vaig graduar el mes de març. Demà [per dijous 22] me n’hi vaig, perquè he de tornar les claus del pis on he viscut cinc anys. La meva formació m’ha servit per fer vídeos d’una determinada qualitat amb grafismes, mapes i dissenys amb un grau de complexitat. Tots aquests recursos em serveixen per fer visible el català a les xarxes socials i al món digital. Els continguts audiovisuals entren per la vista.

Com va sorgir la necessitat de fer @parlars_mallorquins?

— El 2020, just abans de la pandèmia, vaig anar de viatge a la Vall d’Aran amb uns amics. No sabia que allà s’hi parlava un idioma propi que és l’aranès. Em va sorprendre tant que vaig pensar que la meva experiència devia ser semblant a la dels espanyols i estrangers que venen a Mallorca sense saber que aquí hi ha un idioma propi. Això em va empènyer a fer divulgació a través d’Instagram, cosa que es va incrementar durant el confinament.

Quins comentaris us arriben?

— Me n’arriben moltíssims, i de procedències diverses: de les Balears, de Catalunya, del País Valencià, del Rosselló... i de gent catalanoparlant escampada pel món. En la majoria dels casos fan aportacions sobre la diversitat lingüística. En altres ocasions, responen a qüestions que jo mateix llanç. Per exemple, deman: “Al vostre poble què deis: pèsols, xítxeros o estiragassons?”. Amb les respostes que m’envien, elabor uns plànols cromàtics per reflectir tota aquesta diversitat dialectal.

Com ha evolucionat la vostra consciència lingüística durant els anys que heu viscut a Madrid?

— Bé, jo sempre n’he tingut, de consciència lingüística. Tant si he viscut a Madrid com a Mallorca. Madrid és una ciutat gran i t’hi trobes gent d’ideologies diverses. Ara bé, és ver que a una part considerable dels espanyols els costa d’entendre que hi hagi ciutadans de l’Estat per a qui el castellà no és la llengua principal. I mira que és bo d’entendre! S’estranyen, per exemple, que dubtis a l’hora de decantar-te pel verb llevar o traer. Si els dius “ara dubt de dir això o allò”, no et creuen, no se’n poden avenir. Els has de dir “fillet, el castellà no és la meva llengua materna”. En aquest aspecte, amb qui més m’avenc és amb una amiga basca que també residia a Madrid, i compartíem aquestes experiències lingüístiques davant l’estranyesa dels madrilenys.