"Necessitem més famosos que surtin de l'armari de la salut mental"

BarcelonaAlejandro Sanz és l’últim artista que s’ha obert per deixar anar el seu malestar emocional. Fent servir el gran altaveu de Twitter, el cantant madrileny ha fet pública la seva “tristesa” i el seu “cansament” per si el seu testimoni, escriu, pot ajudar algú: “No estic bé. No sé si això serveix d’alguna cosa, però ho vull dir. Estic trist i cansat. Per si algú més creu que sempre cal ser una brisa de mar o uns focs artificials en una nit d’estiu. Estic treballant perquè em passi… arribaré als escenaris i alguna cosa a dins em dirà què fer. Però de vegades no vull ni ser-hi. Literalment. Només per ser sincer. Per no entrar en el soroll inútil. Sé que hi ha gent que se sent així. Si et serveix, jo em sento igual”. El missatge ha tingut milers de rèpliques, des de les paraules d’ànim i de suport a la preocupació pel seu estat de salut. Entre les reaccions, però, també n’hi ha hagut d’alguns pocs internautes que n'han fet broma o no creuen que una persona rica, coneguda i reconeguda pugui tenir el mateix patiment que la resta de mortals. 

El de Sanz és només l’últim dels noms que s’han sumat a aquest Me Too de la salut mental i que ha suposat que milers de persones s’hagin atrevit a exposar els seus alts i baixos emocionals, les depressions o altres trastorns que fins ara es quedaven en la intimitat. També Laura Escanes va decidir fa poc explicar que l’estrès l’havia vençut. En aquest cas, la influencer va rebre moltes més crítiques que l’autor de No es lo mismo, amb arguments misògins i masclistes. Abans, el futbolista Andrés Iniesta ja havia explicat la seva depressió, la compositora i pianista Clara Peya fa temps que és una activista per trencar aquests estigmes i canviar el tracte que reben els pacients, i l'actriu Catherine Zeta Jones visibilitzava el trastorn bipolar. La crisi de la pandèmia ha evidenciat que la salut mental afecta tothom i des de llavors abunden els testimonis en primera persona d'algun personatge o professional famós i de moltes persones anònimes. ¿Però ajuda de debò que una persona amb reconeixement social surti de l'armari de la salut mental?

El 2013, l'entitat Obertament va sorprendre amb una campanya en què buscava famosos que donessin la cara, que expliquessin el seu cas amb l'objectiu d'acabar amb els prejudicis. No en va sortir cap públicament, i això que per estadística les probabilitats són grans: segons l'OMS, una quarta part de la població patirà al llarg de la seva vida un problema de salut mental. Deu anys després, Obertament, que aplega entitats de persones afectades i patronals del sector, admet que ara no la faria amb els mateixos termes perquè en aquest temps s'han publicat estudis nord-americans que adverteixen que una confessió d'aquest tipus per part d'una celebrity pot desencadenar un efecte negatiu que gairebé en neutralitzi les bondats, explica la portaveu de l'entitat, Ariadna Rogero. "Dependrà de cada cas, però molts cops arriba molt més el testimoni d'un veí o un conegut perquè amb els famosos ningú s'hi identifica i poden acabar dient-li «nen ric, no em ploris»".

En aquest sentit, la presidenta de Veus, una entitat que aplega persones afectades, Àngels Bardají, aplaudeix gestos com els de Sanz o Escanes. "Tant de bo més famosos sortissin a parlar dels seus problemes de salut mental", afirma, i assegura que poder expressar-se lliurement ajuda a trencar l'aïllament social i també "l'autoestigma" i és "un primer pas per a la cura". La idea la comparteix Mercè Torrentallé, presidenta de Salut Mental la Noguera de la Federació Salut Mental, per a qui l'aportació dels famosos és un mirall perquè molts deixin de "sentir-se com un rarot".

Però no sempre és fàcil fer aquest primer pas. Un home en la cinquantena que no vol ser identificat explica que porta mitja vida amagant a les seves amistats que té un trastorn, inventant-se excuses per tapar les pastilles, les baixades d'ànim o el cansament que li provoca la medicació, però alhora confessa que li agradaria ser capaç, com ho ha fet Sanz, de dir i dir-se què li passa. Li fa por que dir-ho tingui conseqüències: "Si vols que et despatxin de la feina amb honors, digues que tens un trastorn mental i en 30 dies tens la liquidació", diu.

Nikosia és una comunitat formada per professionals i persones que han tingut patiment mental que tenen com a objectiu principal canviar la mirada de la psiquiatria. Cada dimecres fan un programa de ràdio per xerrar sobre l'estigmatització i els prejudicis, però sobretot sobre com "desactivar el diagnòstic", explica Martín Correa-Urquiza, professor de la URV, a Tarragona, i cofundador de l'emissora, inspirada en el model de Radio Colifata. "Que un personatge com Sanz parli de salut mental permet veure que patir és d'humans", explica aquest antropòleg, que valora que es vagin creant espais de més llibertat per "expressar-se sense ser sancionat" i també per "mostrar una vulnerabilitat" que contraresti el que ell anomena "violència de la positivitat", que força a mostrar-se sempre feliç i a medicar-se si cal per aconseguir-ho. Per això aplaudeix un Me Too en aquest camp, i aprofita, diu, per "desactivar els diagnòstics", l'etiqueta que acaba per definir una persona i les seves relacions així com amb el tractament psiquiàtric.