El negoci d’engolir muntanyes

PalmaNomés queda la meitat de la muntanya. La pedrera dels Biscaïns, al puig de na Ginesta, a Calvià, ha anat capolant any rere any el vessant nord d’aquest petit cim visible des del polígon de Son Bugadelles. Entre la carretera de Campos i Porreres passa el mateix: bona part de la serra de sa Mesquida i Monti-sion està completament foradada. No són casos aïllats, perquè la imatge d’una muntanya engolida es reprodueix a múltiples indrets de les Balears. “Si no s’alenteix el creixement urbanístic, el sector de les pedreres continuarà pressionant el Govern, que és molt dèbil davant qualsevol lobby ”, assegura el portaveu de Terraferida, Jaume Adrover. El negoci de les pedreres s’ha topat en moltes ocasions amb el moviment ecologista i veïnal, que alerta de l’impacte ambiental i social.

El 2014 a les Balears hi havia 124 pedreres, però ara n’hi ha 73 d’actives, segons dades del registre miner balear i la Conselleria de Transició Ecològica i Sectors Productius. A Mallorca ara n’hi ha 57 que estan actives i 12 que tenen la llicència caducada i al registre no s’especifica si estan en funcionament o no. D’altra banda, només prop de 350 persones fan feina directament a les pedreres de Mallorca, encara que entre 2.800 i 3.000 treballadors se’n beneficien indirectament. Els àrids que s’extreuen a partir d’aquestes muntanyes alimenten especialment la construcció d’habitatges i carreteres, però també altres productes com ara el vidre i el guix per a fractures d’os. És una activitat que a les Balears factura actualment 38,6 milions d’euros, segons les darreres estimacions de l’Associació d’Empresaris Picapedrers de Mallorca. Entre el 2008 i el 2016 el sector es va veure molt perjudicat per la crisi econòmica i el 2014 tan sols es varen facturar 14,8 milions. Si aquell any el consum d’àrids per persona i dia era de sis quilograms, ara arriba als quinze. El president de l’associació que representa el 90% de les empreses mallorquines, Antoni Martorell, explica que, malgrat la recuperació del negoci durant els darrers anys, ara mateix no es produeix als nivells anteriors a la crisi. Tot i haver-hi menys projectes, l’auge de la construcció de xalets de luxe ha millorat la situació perquè són cars. En canvi, la producció en milions de tones anuals sí que ha augmentat, ja que ha passat de 2,4 el 2014 a les 4,8 aproximades d’ara.

Martorell explica que el material extret de les pedreres illenques no s’exporta, i tampoc s’importen àrids. Les illes, diu el president, “han de ser autosuficients” i així ho estableix la Llei de mines balear. D’aquesta manera, el preu de la matèria primera i les obres urbanístiques no s’encareix pels efectes de la insularitat. A diferència del que passa amb altres recursos naturals, no es compren productes que facin malbé el territori dels països exportadors. Així i tot, Jaume Adrover considera que sempre s’acaba cercant un “subterfugi” per respondre “a la gran demanda” que hi ha a les Balears. I vincula el sector de la construcció amb les pedreres afirmant que “sense aturar el creixement urbanístic serà impossible frenar l’activitat de les pedreres”.

La darrera polèmica sorgeix per la possibilitat que la gravera d’Establiments torni a obrir. Va ser paralitzada el 2004 per ordre judicial després de moltes queixes veïnals, però ara la Conselleria de Transició Energètica ha presentat un projecte de restauració. “Per què la volen tornar a obrir si ja es va tancar per les crítiques dels residents?”, es demana el vicepresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Palma, Toni Picazo. “És un projecte de suposada restauració que duraria 30 anys”, critica, i afegeix que els nous propietaris preveuen dinamitar 170.000 metres cúbics de la muntanya, que està en una ANEI, i vendre’n unes 400.000 tones que ja estan dipositades a la part baixa de la pedrera. L’objectiu: obtenir beneficis suficients per després restaurar la zona, però el vicepresident no ho veu així. “Podríem entendre que es vengui tota la ferralla que hi ha, que es tanqui el perímetre per evitar l’entrada de cabres i que la vegetació faci la seva feina”, diu Picazo. En cap cas, però, “els veïns volen tornar a sentir les explosions”, assegura, i tampoc haver de suportar la quantitat de camions que hauran de passar per la carretera que a més “és molt estreta”. El representant veïnal recorda que just davant la pedrera hi ha els dipòsits d’aigua d’Emaya, i adverteix que podrien patir esquerdes per les explosions: “Ja va passar amb les cisternes dels residents abans del tancament”, afirma. Per tot això, la federació i múltiples associacions de veïns com ara la de Son Anglada, Son Roca, el Secar de la Real i les dels pobles de Puigpunyent i Galilea convoquen aquest dissabte una manifestació per visibilitzar la seva posició en contra del projecte.

El paper de les àrees naturals

Sobre l’esgotament dels recursos naturals a l’illa, el president de l’associació creu que encara en queden en gran quantitat, però “la majoria estan en zones protegides”. Martorell admet que “hi haurà un moment que no es podran explotar més”. El portaveu de l’entitat ecologista opina que protegir les muntanyes sota la figura d’una Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI) no és cap garantia i posa d’exemple el cas de la serra de sa Mesquida i Monti-sion, a Porreres, on segons explica ara s’està explotant la pedrera que ja s’havia tancat a través d’un pla de restauració. La normativa actual no permet obrir noves pedreres, però sí que deixa tornar a explotar amb les llicències adequades les que estan tancades. Antoni Martorell, però, comenta que per continuar explotant una muntanya on hi ha activitat minera i que anys després s’hagi declarat ANEI, cal pagar una compensació per cada metre cúbic de material extret. “No és competitiu”, apunta, i afegeix que cap empresa s’arriscarà a fer feina sense tenir el permís del Govern. Martorell assegura que “em costa creure que a Monti-sion s’estigui fent”. Sobre l’estat actual de la pedrera de Porreres, cap administració consultada per aquest diari ha contestat.

Joan Estrany és geògraf i recorda que hi ha una legislació “molt desenvolupada” que obliga a establir els mecanismes necessaris per restaurar qualsevol pedrera una vegada hagi cessat l’activitat. Estrany posa com a exemple de bona restauració les mines que hi ha al llogaret de Biniamar, al municipi de Selva. Es va repoblar amb pins i una zona agrícola. De fet, si el propietari d’una pedrera no la restaura quan acaba el període d’explotació, la Llei de mines balear permet que l’administració expropiï la zona perquè se’n faci la recuperació. Com a mínim, diu el geògraf, s’ha de recobrir el sòl amb terra perquè pugui arrelar-hi la vegetació.