El negoci milionari de l’Església: fa calaix amb els convents que el poble li va cedir

PalmaA mitjans dels anys 80 les monges franciscanes de Moscari reberen la notícia que havien de deixar el convent que ocupaven des de principi del segle XX. “Hi va haver una revolució, fins i tot els veïns feien torns a la nit per evitar que s’enduguessin les religioses. Hi havia una veritable devoció per tants d’anys de dedicació i vocació de servei”, recorda Rafel Gelabert, gran coneixedor de les congregacions religioses mallorquines. Precisament l’any passat es va licitar per part de l’Ajuntament de Selva el projecte de restauració i reforma de l’antic convent perquè pugui acollir un espai sociocultural. Entre la compra, que es va fer el 2013, i la remodelació, es calcula una inversió pública d’1,2 milions d’euros.

Amb la de Moscari, la segona després de l’èxode de les monges de Porreres a principis dels anys 80, començava un procés d’abandonament de convents que ja no s’aturaria i que ha provocat més d’una quarantena de tancaments a totes les Illes. El procés s’ha anat repetint amb un esquema semblant: la congregació posa a la venda l’edifici i, en molts de casos, la mateixa Administració el compra per mantenir-hi l’ús públic. En altres casos, els immobles han passat a mans privades. I en ambdues situacions, atiades per casos recents, les veus ciutadanes clamen cada vegada amb més força: És legítim que les monges facin negoci amb propietats que els van cedir o regalar els seus padrins?

Ara mateix hi ha tres casos damunt la taula que han generat una forta controvèrsia perquè l’operació, a més, ha incorporat les immobiliàries, i els preus que es manegen ja són els propis de la Mallorca que compren els estrangers. El convent de les monges de la Caritat de Portocolom, que s’ha venut i es convertirà en apartaments de luxe; el del mateix orde a Son Macià, que ha alçat part dels veïns en contra de l’operació, i el de les agustines de Campanet, pel qual les religioses demanen prop d’1 milió d’euros.

Mentre els ordes reclamen el dret legítim a desfer-se dels edificis emblemàtics, són molts els qui demanen explicacions i qüestionen les operacions per diferents motius. “En el cas de la família de la meva esposa, ara hi ha un important dolor perquè allò que varen fer els seus avantpassats no és ni tan sols una donació, sinó una cessió d’ús”, explica el misser Miquel Ramis d’Ayreflor, en nom dels descendents de Bartomeu Seguí, un dels cinc campaneters que s’ajuntaren per fer possible el convent per a les religioses.

El convent mallorquí que es ven com a xalet per un milió d’euros

A la documentació on figuren llinatges com els de les famílies Cateura, Bennàssar i Llobera, a més de l’esmentat Seguí, es constata que l’operació pretenia assegurar la tasca assistencial i educativa de les monges. “No queda clar que finalment el tema acabi als tribunals, perquè és complex. Però sí que és cert que el malestar ve donat perquè, quan se’n va fer la cessió, era explícitament per una tasca que si es deixa de fer, llavors perd el sentit que l’orde en mantingui la propietat”, afegeix Ramis d’Ayreflor. Admet que “altres famílies sí que en varen fer la donació. Però el que més ha molestat ha estat no rebre ni tan sols una telefonada i ja trobar l’anunci a una immobiliària”, apunta.

El batle de la localitat, Guillem Rosselló, tampoc no està especialment satisfet de com han anat les coses. “Home, no en vàrem saber res fins que es va publicar l’anunci a la immobiliària. Jo ja m’he hagut de reunir directament amb l’intermediari, perquè com a Ajuntament estam intentant veure si hi ha res a fer per poder adquirir-lo per a usos municipals. Però no podem assumir un preu de mercat, perquè el mercat està desbocat. I certament, el cas és molt trist”, lamenta el primer edil.

La història es repeteix

A Son Macià no hi ha constància oficial que el convent ja estigui en mans d’una immobiliària, però els veïns ho donen per fet. La història de la cessió i la donació es repeteix, amb una major complexitat que la de Campanet. El conegut com a senyor de Son Macià, Martí Mayol, va donar els terrenys per establir el poble i també l’Església, inscrivint com a condició que l’edifici tornaria a mans dels veïns si deixava de tenir l’ús religiós. “No va passar el mateix amb el convent, no es va inscriure, perquè una dotzena de famílies, per fer més via que vinguessin les monges, varen posar doblers, varen comprar una casa ja feta i la varen inscriure a nom de les religioses de la Caritat. Però l’esperit era el mateix, que fos per a un servei al poble”, recorda Toni Sureda.

Aquest macianer diu que “han fet una gran tasca pel poble”. Però ara mateix, ens sap greu; si els nostres padrins o les monges que arribaren a Son Macià veiessin que està a la venda el convent i que ja no quedarà per al poble, realment se’n farien creus. És una especulació que no ens fa gens de gràcia”, sentencia.

La superiora provincial de l’orde de les germanes de la Caritat, Antònia Sastre, no només no està d’acord amb aquesta opinió d’alguns veïns, que s’han arribat a manifestar per reclamar que el convent quedi en mans públiques, sinó que reivindica la necessitat d’aconseguir recursos per mantenir la tasca que duen a terme. “Tenim vuit centres educatius en marxa, gestionats directament, i altres els anam passant a Escola Catòlica perquè evidentment hi ha menys vocacions i hem de concentrar els esforços. Però la nostra dedicació a l’educació i a l’assistència de les persones que més ho necessiten es manté intacta i, per tant, també la necessitat econòmica”, assenyala.

Sastre també vol respondre a les crítiques per l’enderrocament i venda del convent de Portocolom. “Em va fer mal sentir algunes veus tractant-nos ofensivament. L’edifici no tenia fonaments i la teulada estava fatal. Cap dels qui ens han criticat no es va venir a oferir per donar una mà quan l’edifici començava a tenir greus símptomes de desgast”, lamenta. “Nosaltres feim una feina orientada al servei de les persones, i aquesta filosofia i aquests valors són els que trobareu a qualsevol dels nostres centres educatius o a les nostres activitats, que se sostenen amb dificultats, però ens en sortim gràcies a la solidaritat i a la feina constant”, conclou.

Dos segles de presència

La presència dels ordes religiosos femenins a les Illes es remunta al segle XIX, apunta l’historiador i professor Joan Matas, valora la seva “gran tasca sanitària i educativa. Hem de tenir en compte que les germanes de la Caritat ja apareixen a finals del segle XVIII, mentre que les franciscanes comencen a arribar el 1854 i, per tant, són moments en què l’Estat i els poders públics són dèbils i no poden donar els serveis que requereix la població. L’Església hi va jugar un paper clau i innegable”, afirma.

A més, “solien triar barriades necessitades i, en el cas dels pobles i llogarets on realment no hi havia res, és lògic que el poble tingui aquest sentiment de reconeixement, perquè la seva tasca va ser enorme. Lògicament, amb la baixada de les vocacions s’han de replegar, i aquesta sortida provoca tensions quan els veïns veuen que es tanca o fins i tot es ven el convent on passaren la infància o part de la joventut, on van ser educats o curats”, recorda.

No fa tant que encara a algun llogaret les monges posaven les injeccions al convent, on fins i tot algun metge de l’IB-Salut passava consulta. “L’estat del benestar és una cosa molt recent, i les monges varen cobrir aquesta feina. Avui, el convent del Carritxó és un habitatge particular. El dels Llombarts, per exemple, el va comprar l’Ajuntament de Santanyí. I a l’Horta és una escoleta municipal. Queda clar que si els ajuntaments poden aconseguir aquestes instal·lacions amb un acord raonable, el poble en queda molt més satisfet”, considera l’especialista Rafel Gelabert.

Des del punt de vista jurídic, Miquel Ramis d’Ayreflor considera que no és un tema senzill si algun descendent o fins i tot veí vol promoure que els edificis quedin a disposició del poble. “En principi, si hi ha una donació, és molt difícil plantejar cap reversió. Si hi ha una cessió d’ús, llavors sí que hi ha camí per recórrer perquè aquest ús s’esgota. Però no la tasca assistencial de les religioses. De fet, argumentaran que amb els recursos de la venda la faran, però a un altre lloc”, assegura. “El més desitjable és el diàleg i no els fets consumats”, diu.

El macianer Toni Sureda no en té cap dubte: “El poble va donar tot el que va tenir per acollir les monges. I ara duim un dol molt gran de veure que vendran allò que els avantpassats regalaren”, sentencia.