Els negocis immobiliaris del contraban

Palma Ja al segle XIX l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria se sorprengué de la gran complicitat dels mallorquins amb el contraban. Tal com indica el terme, aquesta activitat, que entroncava amb l’antiga tradició corsària de l’Arxipèlag, anava contra el ban, és a dir, contra el dictamen de l’autoritat, que impedia l’adquisició a l’estranger de productes prohibits perquè estaven sota el monopoli de l’Estat, que no volia perdre doblers. I si no estaven prohibits, se n’impedia l’entrada al país sense pagar les corresponents taxes de duanes.

Sovint el contraban es confon amb l’estraperlo, que era el negoci il·legal de productes intervinguts per l’Estat i que es venien a preus abusius. El seu nom prové de la ruleta elèctrica que el 1934, en temps de la Segona República, tres holandesos instal·laren a l’hotel Formentor de Pollença –la màquina s’havia batiat així a partir de l’acrònim dels seus tres llinatges, el de la senyora Lowmann i el seu espòs, Daniel Straus, i el de Jules Perel. En constatar el Govern que aquella màquina estava manipulada, aviat ‘estraperlo’ es convertí en sinònim de frau.

A diferència de l’estraperlo, que amagava a l’Estat mercaderies produïdes al mateix lloc on havia de ser consumit, el contraban importava de forma clandestina per mar articles fabricats a l’exterior. Tanmateix, ambdós conceptes s’acabaren utilitzant amb el mateix significat per referir-se al mercat negre sobretot durant els anys de la fam que caracteritzà l’Espanya autàrquica de la postguerra –durà de 1939 fins al 1959, encara que el 1952 s’acabaren les cartilles de racionament. Abans, però, durant la crisi de subsistències de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), el contraban a les Balears ja havia estat imprescindible per a la supervivència de la població.

‘Mallorca sense morts?’

El nord d’Àfrica i Gibraltar era des d’on arribaven la majoria de productes de contraban, els quals es descarregaven a la costa. No només eren productes de primera necessitat (farina, sucre, arròs...) o de luxe (tabac, alcohol, pintallavis...), sinó també medicines com la penicil·lina. El funcionament d’aquell lucratiu negoci es pot resseguir en el llibre Contraban. República i Guerra (Edicions Documenta Balear, 2008), de l’historiador Pere Ferrer. “Molts dels primers contrabandistes –assegura l’autor– eren pescadors que anaven a Algèria i aprofitaven el viatge per dur a les Balears saques de tabac. Després, aquests pescadors foren substituïts per societats conegudes com a companyies”.

Una de les primeres companyies amb més força va ser la del margalidà Joan March, en Verga. El 1904, a 24 anys, ja comprà una fàbrica de tabac a Oran (Alger) –era el producte estrella del contraban, ja que aleshores no hi havia home que no fumàs. A Mallorca, per poder actuar amb més comoditat, el viler es posà a adquirir propietats a vorera de mar com Sa Vall (entre Santanyí i ses Salines), Ternelles (Pollença) o Es Cosconar (Escorca). El 1926 ja obria a Palma la primera oficina oficial de Banca March.

Els encarregats de perseguir aquell comerç furtiu eren el Cos de Carabiners, que el 1940 passà a formar part de la Guàrdia Civil. En aquella lluita també hi hauria una altra institució, la Companyia Arrrendatària de Tabacs (CAT). “Tanmateix –afirma Ferrer–, molts dels seus agents acabaven sent subornats. Ells cobraven molt poc i preferiren fer els ulls grossos per poder-se endur una bona ‘mossegada’ que els permetés mantenir les seves famílies. A la dictadura, a més, ja li anava bé el contraban, ja que evitava revoltes socials per culpa de la fam. Curiosament, durant l’autarquia s’exportaren productes de primera necessitat d’aquí cap a Alemanya. Era el deute que tenia Franco amb el Tercer Reich per l’ajuda prestada durant la Guerra Civil”.

Sota l’ombra de March, proliferarien altres capos que muntaren les seves pròpies ‘companyies’ de contraban. En destacaren el saliner Gabriel Burguera (l’amo en Biel de sa Vall), el felanitxer Antoni Fontanet Obrador, el santanyiner Jaume Moll Triay i l’andritxol Joan Flexas Pujol de s’Almudaina (antic propietari de sa Dragonera). Les represàlies (vendettas) estaven assegurades si qualcú trencava la llei del silenci (omertà). “Hi hagué –apunta l’historiador– episodis de molta violència contra els denunciants, els anomenats ‘acuetes’, gent que, a canvi de doblers, avisava la Guàrdia Civil quan hi havia una descàrrega. L’expressió de ‘Mallorca sense morts’ no s’ajusta gens a la realitat històrica de llavors”.

Desconfiant del turisme

Als anys cinquanta, a mesura que s’acostava el final de l’autarquia, molts contrabandistes començaren a invertir la seva fortuna en diferents negocis. El 1950 Fontanet fundà l’empresa Café Rico. “Era –diu Ferrer– una tapadora. L’Estat li donava una certa quantitat de cafè per vendre i ell n’hi afegia del que li arribava per contraban. El mateix passà amb cafè Llofriu de Palma, propietari dels germans Puig, Damià i Miquel, els Bestards, que també foren contrabandistes”. El 1967 el felanitxer seria un dels fundadors del polígon de Son Castelló. La seva principal aposta fou la indústria agroalimentària amb empreses com Harinas de Mallorca, Auxam, Piema i Matisa. També, però, participà en negocis immobiliaris, encara que en menor mesura. Morí el 2021 a 101 anys.

Als anys trenta ja hi havia hagut contrabandistes que havien comprat solars a Cala d’Or, la famosa urbanització de Santanyí ideada per l’eivissenc Josep Costa. Aleshores entre els capos estirava més la construcció que el turisme. Joan March, que morí el 1962 a 82 anys en ple boom turístic, ho tingué ben clar. “Un dia –recorda Ferrer, que també és el biògraf del famós banquer–, passejant amb un arquitecte per les costes de Magaluf, en Verga assegurà: ‘No bastaran els ametlers de Mallorca perquè s’hi pengin tots els hotelers”.

La falta de pipella del viler per la futura gran indústria de les Illes contrasta amb la que tingueren pioners del sector com Simó Barceló, Gabriel Escarrer o Llorenç Fluxà. “En els inicis del boom turístic –recalca l’investigador–, els hotels encara no eren una inversió segura. No estava molt clar que arrelaria la moda d’anar a la platja. Als contrabandistes els resultava més llépol vendre pisos a termini en una època en què es començà a construir molt. Tot i això, als anys cinquanta March tingué participacions en un hotel de luxe a Acapulco (Mèxic), que fou punt de trobada de la flor i nata del Hollywood i de la màfia de l’època”.

Corrupció

Durant el boom turístic, els productes més contrabandejats foren el tabac ros, el whisky i la ginebra, que eren molt demandats als hotels. Un cop restablerta la democràcia, l’Estat començà a perseguir de manera més severa un negoci que suposava una competència a la recaptació d’impostos. Fou així com a poc a poc el contraban anà desapareixent. Llavors, un dels pocs antics capos que apostà per la indústria turística fou Jaume Moll Triay, mort el 2017 a 93 anys. El 1980 fundà la cadena hotelera Royaltur i el 1991 construí a Cadis la urbanització Sancti Petri.

El 2007 Moll es veié involucrat en un cas de corrupció destapat per l’inquer Antoni Garau Mulet, que durant 27 anys (del 1964 al 1991) fou cap de la demarcació de Costes de Balears. Garau reclamà al santanyiner el cobrament d’unes anualitats pendents per haver-li deixat explotar comercialment la platja de sa Coma (Manacor) amb 475 para-sols, 1.580 gandules, 20 velomars i tres bars al costat del seu hotel, el Royal Mediterráneo. En el judici, l’hoteler va admetre que pagava per “por” de perdre els seus negocis. Per emmascarar aquell suborn, va subscriure un contracte fals amb l’esposa de Garau, mestressa de casa de professió. Tot i que els fets prescrigueren, la dona de Garau fou condemnada a tornar a Moll els doblers per ser qui figurava en el contracte.

Un altre antic contrabandista que igualment invertí en hotels, encara que en menor mesura, va ser Andreu Oliver Amengual Castellitxo, d’Algaida. A Can Pastilla construí Hotel Linda i Hotel Leo. També obrí la immobiliària Pisos Oliver, amb la qual aixecà la filera de pisos que hi ha a la carretera de Manacor de Palma, a partir de les Avingudes. Durant molt de temps l’algaidí fou el president de la Federació Balear de Ciclisme. La seva passió per aquest esport el portà a construir el velòdrom del seu poble, que avui du el seu nom, i a comprar el de Campos.

Oliver morí el 1981 sense fer testament. Llavors, la seva vídua i una filla extramatrimonial, a qui ell no havia reconegut en vida, se’n disputaren l’herència en una acarnissada lluita als tribunals. La vídua estava convençuda que, a causa d’una malaltia, el seu marit era estèril. El 1991 el Tribunal Suprem acabà fallant a favor de la filla extramatrimonial, a qui la vídua d’Oliver hagué de lliurar el que li quedava de la fortuna. El 2005 la història d’aquest litigi inspirà la sèrie d’IB3 Televisió L’amo de son Quint.