Quim Llisorgas: "Quan vaig néixer li van dir a la meva mare que em moriria aviat o em quedaria vegetal"

BarcelonaPer a molts espectadors de TV3 Quim Llisorgas (Vilassar de Mar, 1995) és l’Hèctor, un dels protagonistes del Com si fos ahir. Ara l’actor, que té síndrome de Joubert, una malaltia genètica rara que afecta el cerebel, reivindica una societat més inclusiva amb Si vols, pots (Rosa dels vents), un llibre en el qual parla dels impediments als quals ha hagut de fer front al llarg de la seva vida i com va descobrir la seva vocació teatral.

Per què vas voler escriure el llibre Si vols, pots?

— Jo vaig fer una ESO adaptada a una escola de Mataró, però no em van donar el títol de secundària, tot i que vaig aprovar amb un 6,5. Encara no sé per quin motiu, però jo crec que és perquè tinc una discapacitat. A l'escola hi havia una Unitat de Suport a l'Educació Especial (USEE), en la qual en teoria aprenies més a poc a poc però més bé. Després resulta que no és així. Per exemple, jo tinc un 5% de visió en un ull i un 10% en un altre ull; en un veig clars i foscos i en l'altre només frontalment. Em donaven un memory en blanc i negre, com el joc dels nens petits, que a mi no em servia de res. Al principi, ho vaig acceptar, però al final va haver-hi un punt que vaig dir prou. La meva tutora em deia que la USEE era molt important i jo no podia parlar de l'atac de pànic que tenia.

No tenir el títol de secundària és un impediment pel teu futur professional i el de molta gent que es troba en el teu cas.

— Un títol, malauradament, val molt. Tu no pots treballar en un súper o d'administratiu sense un títol. Jo volia fer el llibre per mi, però també per a moltes altres persones que es puguin trobar amb aquestes dificultats.

Al llarg de la teva vida t'has trobat amb persones que et posaven més problemes dels que tu tenies?

— Crec que si tens una discapacitat, sigui quina sigui, t'etiqueten i no veuen més enllà d'això. No hauria de ser així. Tu potser tens una discapacitat, però si tu vols arribar fins a un lloc, et costarà més o menys, però hi arribaràs. Primer mira la persona i fins on pot arribar i després opina. A la meva mare li van dir que jo no podia fer Batxillerat perquè fracassaria. No han de ser les altres persones qui t'impedeixin fer una cosa, tu has de veure si aquell curs o aquella matèria la pots fer. Evidentment costarà, però amb esforç i dedicació tot es pot aconseguir a la vida. El que no entenc és que ens posin una etiqueta injustament. Tots som aptes per aprendre o ensenyar. El títol és molt important perquè, si no el tens, et quedes a casa sense fer res.

Molts cops les persones donem opinions sense mesurar les paraules. Alguna d'aquestes opinions t'ha fet especialment mal?

— Sempre intento que no em faci mal, però a vegades me'n fa. Fa set anys vaig fer un vídeo a Youtube explicant que volia ser actor i la cantant Nina em va presentar una escola d'interpretació on podia cursar teatre de forma lliure, sense tenir el títol de l'ESO. Vaig fer quatre anys. El primer any li vaig demanar al director del centre que volia anar més enllà perquè jo volia ser actor professional, però ell va tirar pilotes fora. El quart any vaig tornar a insistir. El que em va fer mal és que aquesta persona em va discriminar, anant al vessant personal.

Et va dir que no podries ser actor?

— Em va dir que els actors han de tenir talent. Aquell dia vaig pensar que tu pots tenir més o menys talent, però el que mai has de fer és perdre els papers davant d'un alumne o un exalumne.

Al final, treballes d'actor. Què és per a tu el teatre?

— El primer dia que vaig pujar a l'escenari em vaig oblidar dels problemes que tenia durant dues hores. Em distreia, em posava a la pell d'una altra persona. M'agrada sentir els problemes del personatge.

Molta gent et coneix pel Com si fos ahir. Com és l'experiència de rodar una sèrie diària?

— M'agrada moltíssim el contacte amb la gent i faig una cosa que mai vaig pensar que podria fer. M'agradaria continuar la meva carrera.

Creus que és important que hi hagi actors amb diversitat funcional en sèries com el Com si fos ahir?

— Saps què passa? Que estic lluitant amb mi mateix per respondre't aquesta pregunta. A veure, crec que sí i que no. És veritat que si tu ets un actor sense discapacitat i has de fer un personatge amb discapacitat ho faràs molt bé. Però si tu contractes persones que realment tinguin dificultats crec que ho faran més bé.

Vols dir que potser serà més real?

— Això!

El llibre el dediques a la teva mare, què significa ella per a tu?

— Ho significa tot. Jo quan era petit no m'assabentava de quasi res. No entenia per què anava a l'ONCE, per què anava a rehabilitació. Ara m'adono que sense aquests esforços jo ara no estaria aquí, o estaria aquí però més lent. Per això sempre li dono les gràcies a la meva mare.

La teva mare va haver d'escoltar comentaris molt durs quan tu vas néixer.

— Quan jo vaig néixer, em van posar al pit de ma mare i li van dir que jo em moriria ben aviat o em quedaria vegetal per sempre. Per sort, no ha sigut així. És curiós perquè a la mare de l'Àlex Roca [esportista amb paràlisi cerebral], que és el meu referent, li van dir el mateix. Tots som humans i ens podem equivocar, però donar aquesta incertesa a una família que mai ha passat per això és un cop dur.

Ella sempre ha considerat que tu podies fer el mateix que els altres. La teva filosofia "Si vols, pots", sorgeix d'aquí?

— Sí, per això sempre li donaré les gràcies a ma mare, per ser la impulsora de fer realitat el meu somni de ser actor professional. Jo vull més diversitat en el món del cine i en el món en general. Fa quatre anys que treballo com a professional i ho veig: en necessitem més. És veritat que anem fent passos cap a la inclusió real, però són molt lents. Per por o per respecte, que ho entenc, no acabem de tirar-nos a la piscina.

Al llibre també expliques que et fa molta ràbia que et parlin com una criatura. Encara et passa?

— Em passa menys, però em passa.

Quan et trobes en aquesta situació, què fas?

— Ha arribat un punt que si ells em tracten de ximple, jo també ho faig amb ells. Jugo el seu joc.

També et preocupa molt la mirada de la societat cap a les relacions d'amistat o amoroses de les persones amb discapacitat.

— Sí, perquè m'ha passat que el nucli familiar de l'altra persona s'ha ficat pel mig i això m'ha provocat alguns problemes de salut mental. Soc una persona que a primera vista pot semblar que t'estic tirant la canya, però no és així, tot el contrari. A vegades, la gent té por i t'aparta. En el meu cas, l'entorn d'aquesta persona ens va dir a la meva mare i a mi que jo no podia ser el xicot de la seva filla perquè ella "optava a un altre nivell de persones". Puc no agradar-te com a persona, no podem agradar a tothom, però em molesta moltíssim que perquè tingui una discapacitat et permetis el luxe d'apartar-me. Una cosa que també m'ha passat és que a la meva mare li pregunten molt quant cobro al Com si fos ahir. Si cobrés un milió d'euros, que mai ho cobraré, llavors sí que els interessaria. Jo no vull això. A mi em costa parlar d'aquests temes perquè fa mal i perquè em sento impotent. Que t'agradi una persona fa respecte i que et diguin aquestes coses crea inseguretat.

En el llibre expliques que vols fer Ricard III, de William Shakespeare. Com portes aquest projecte?

— Tot va començar perquè jo vaig fer una obra de teatre, Entre tu i jo no en fem un, i un dels esquetxos era un tros de Ricard III, com un poema. La professora de teatre, l'Esther Nadal, em va dir: "Vull fer un Ricard III amb tu". A mi quan em diuen una cosa, jo hi insisteixo, si no, no m'ho diguis. Fa uns dies la professora va llegir el llibre i li vaig dir: "A veure quan fem el Ricard III". Ella va respondre: "Ja saps que el que prometo, ho faig".