Nens que ploren o riuen… i que serveixen per triomfar a la xarxa

BarcelonaÉs l'últim vídeo viral, que circula incansable per les xarxes i és vist per milions de persones arreu del món. Un minut de gravació en què es pot veure com la Sadie, una nena de cinc anys, plora desconsoladament al costat del seu germà petit. A la Sadie li han dit que el seu germanet es farà gran, que deixarà de ser el nen que no parla i fa ganyotes i es farà un noi primer, i un home després. "No!!", diu la Sadie mentre plora i s'abraça al seu germà, "no vull que es faci gran".

El moment en què la Sadie descobreix que el seu germanet es convertirà en un home s'hauria pogut produir de forma imprevista. Però, casualment o no, es va produir mentre els pares filmaven l'escena, un minut que després han penjat a les xarxes, convidant mig món a observar una situació domèstica que ells han convertit en un espectacle mediàtic. Els pares de la Sadie no són, però, cap excepció. De vídeos virals amb nens n'hi ha milers a les xarxes: nadons que ploren en sentir la mare cantar, que fan ganyotes, que toquen un iPad per primera vegada...

Profits econòmics

En la majoria dels casos aquests vídeos han estat gravats de forma més o menys espontània, però sovint responen a una certa coreografia. Als nens els posen una càmera o el telèfon davant i els estimulen perquè reaccionin d'una forma determinada, rient, o cantant, o dient alguna cosa divertida. En el cas de la Sadie, es pot sentir la mare parlant, de fons, provocant, de fet, els plors de la nena. És ètic aquest comportament? Tenen dret els pares a convertir els seus fills en actors involuntaris que facin riure o plorar milions de desconeguts? Una pregunta que resulta pertinent tenint en compte que l'èxit a internet va acompanyat d'una recompensa econòmica. Si un vídeo rep moltes visites YouTube es posa en contacte amb qui el va penjar i li ofereix col·locar-hi anuncis. En alguns casos són els mateixos pares els que demanen obertament una contribució econòmica.

Més enllà dels casos en què els pares demanen una contribució econòmica, al darrere de la immensa majoria de vídeos amb nens que arriben a YouTube només hi ha l'orgull i la satisfacció d'uns pares que sovint no pensen en les implicacions quan pengen material a les xarxes. Després de tot, fa dècades que els pares fotografien els seus fills i, en alguns casos, els filmen. La diferència és que allò que abans quedava guardat en els àlbums de fotos familiars i que només veien les visites arriba ara a milions de desconeguts. El David, el nen que milions de persones han vist desconcertat per l'anestèsia després de sortir del dentista, què pensarà quan sigui gran? Li semblarà bé que milions de persones el trobessin graciós? Que els seus pares convidessin tothom a riure's del seu comportament, encara sota els efectes de l'anestèsia? En el vídeo el nen li pregunta al seu pare: "Això és el món real?". Pel pare certament ho és, de real: després de l'èxit de la filmació va deixar la feina i va muntar un negoci de marxandatge i samarretes amb el lema 'Això és el món real?'.

"No és educatiu"

Jaume Funes, psicòleg i educador, és contundent: "Els pares no ho haurien de fer", diu. Funes no creu que els pares que filmen moments privats dels seus fills per després compartir-los amb mig món estiguin fent gala d'un comportament poc ètic, però sí que considera que el que fan "no és educatiu". "La tasca dels pares", diu, "és ajudar a construir la personalitat dels seus fills, i donant tanta importància a la imatge el que fan és fomentar personalitats buides, poc sòlides". Funes , per qui els pares no són conscients de la importància que té la imatge en una societat mediàtica com la nostra, distingeix entre vídeos filmats de forma voluntària pels nens —o fins i tot aquells que es fan a les escoles— i vídeos en els quals els nens són estimulats pels pares a fer i dir algunes coses, "de forma falsa". En tot cas, admet que els vídeos virals són un element més de la difícil relació que hi ha entre el que els nens volen i allò que els seus pares volen, i posa com a exemple el cas de nens que treballen com a artistes sense que se sàpiga gaire bé si ho fan per voluntat pròpia o per voluntat paterna.

"Sembla que tot estigui permès"

Les coses, doncs, han canviat, i és això el que introdueix una nova dimensió ètica. Hans Ibold, professor de la Universitat d'Indiana especialitzat en nous mitjans de comunicació, creu que la societat encara no ha arribat a un consens sobre el que resulta apropiat i el que no resulta apropiat a internet, i apunta que no és una bona idea que els pares es precipitin penjant continguts a les xarxes sense qüestionar-se si el seu comportament és ètic i si estan atacant el dret a la intimitat dels altres. "Les barreres que existien en els mitjans de comunicació tradicionals ja no hi són, i moltes persones creuen que tot està permès, que ja res no és privat", diu Ibold, que apunta que "cal més temps perquè aprenguem a saber què és correcte i què no".