Els castells medievals falsos i espanyolistes de la Mallorca turística

PalmaA Mallorca, el boom turístic deixà grans mostres d’arquitectura al servei de la felicitat capitalista. La seva petjada es pot apreciar al Museu de Porreres en l’exposició Coves i neocastells. Thematic park (entre ficció i biopoder) –hi serà fins al 6 d’octubre i després també es podrà veure al Menorca Doc Fest. És obra de l’artista palmesana Marijo Ribas, que ha tingut el suport d’una beca de creació de l’Institut d’Estudis Baleàrics. “El meu interès –diu– radica en l’impacte mediambiental, paisatgístic, social, identitari i polític d’aquests dos tipus d’espais d’oci i de consum domesticats per un nou conqueridor, el turista”.

A mesura que s’anaven batent rècords en l’arribada de visitants, el franquisme ideà iniciatives per garantir-los una estada més entretinguda, que reportàs encara més divises. A partir, sobretot, dels anys seixanta s’apostà per la construcció a les zones costaneres de castells medievals. S’idearen per acollir espais formats generalment per un local vinculat a la indústria artesanal local, un punt de venda de souvenirs i un restaurant. Eren edificis integrats dins la coneguda arquitectura falsejada. “Tanmateix –avisa Ribas–, d’arquitectura falsejada n’hi ha hagut tota la vida. N’és un exemple el castell de Bendinat, a Calvià. Els seus propietaris, de família noble, el construïren a principi del segle XIX, emulant l’arquitectura centreeuropea medieval. També és un pastitx com els neocastells del boom turístic, però amb acabats molt més bons”.

Espanyolitat hegemònica

Aquelles noves fortaleses, sovint d’estètica kitsch, poc tenien a veure amb les històriques de l’illa com el castell de Bellver i el santuari de Sant Salvador de Felanitx. “Es volgué ficcionar –apunta la investigadora– una espanyolitat hegemònica amb construccions que exaltassin el passat heroic de la Corona de Castella. Amb aquest mateix objectiu, la dictadura també promogué, a l’interior d’Espanya, la recuperació de castells reals com a paradors nacionals i espais simbòlics”.

Els fonaments d’aquell exòtic paisatge urbà ja s’havien fixat en acabar la Guerra Civil. El 1939 tingué lloc al monestir d’El Escorial de Madrid el Congrés d’Arquitectes Falangistes. L’objectiu era establir les directrius de la nova arquitectura espanyola, que s’havia d’inspirar en el regionalisme castellà. De Mallorca hi assistiren els arquitectes Gabriel Alomar, Francisco Casas, Enric Juncosa, Carlos Garau i Francisco Cases. “El 1945 –assenyala Ribas–, la fi de la Segona Guerra Mundial representà el final de l’arquitectura feixista a escala internacional. L’aïllament de la dictadura franquista intensificà la tendència cap al regionalisme”.

A Mallorca, l’artista ha documentat una trentena de neocastells medievals, però assegura que el nombre és superior. Encara que n’hi ha a finques de particulars, els més vistosos s’aixecaren a la part més plana i àrida de l’illa amb una clara vocació comercial. Eren com un oasi que actuaven de decorat perfecte dels voltants de les dues principals carreteres per visitar les coves turístiques. Al Raiguer, hi havia les coves de Campanet, obertes al públic el 1948, i al Llevant, tres més, que es començaren a explotar a principi del segle XX: les del Drac i les dels Hams (Manacor) i les d’Artà (Capdepera). “Es volia –recalca Ribas– captar l’atenció del turista, vist com un transhumant contemporani, que ja no es desplaça per qüestions de necessitat, sinó de plaer. Se li construïa un relat del desig perquè fes aturades en el camí. Eren aturades com els ‘edificis-anunci’ que hi ha als Estats Units a la famosa avinguda de Las Vegas, l’Strip”.

El Foro i Menestralia

Milers de postals immortalitzarien aquells nous centres del biopoder, terme encunyat pel filòsof francès Michel Foucault (1926-1984) per referir-se a la capacitat dels estats moderns per gestionar la vida dels ciutadans. A l’entrada, disposaven d’un enorme aparcament per facilitar als autocars el desembarcament de turistes àvids de productes Typical Spanish. A final dels cinquanta, els que es dirigiren a les coves de Campanet ja es pogueren aturar al Foro de Mallorca, situat als afores de Binissalem. El seu impulsor, l’empresari Miquel Llompart, va ser el precursor dels grans centres de lleure de les Balears.

El Foro, tal com era conegut popularment, trencà esquemes: tingué el primer museu de cera –amb figures com la del divulgador Félix Rodríguez de la Fuente i la del rei Joan Carles–, la primera pista de buguis, el primer parc aquàtic i la primera piscina de bolles a imitació de les americanes. A partir de final dels seixanta fou l’espai emblemàtic de ‘Bodas, bautizos y comuniones’. Molts treballadors del Raiguer que havien prosperat gràcies a la indústria del calçat pogueren veure complit el somni de viure la fantasia de ser un príncep per un dia.

Als anys setanta, el complex binissalemer rebria la visita d’estrelles espanyoles del moment com Manolo Escobar, Sara Montiel, El Fary i Bertín Osborne. Als vuitanta, l’oferta es completaria amb la discoteca Bruixes. A final d’aquella dècada, tanmateix, s’inicià la decadència del recinte a causa de la competència del sector –avui, després d’un frustrat projecte de geriàtric de luxe, està totalment abandonat.

El 1965, l’artèria viària de Mallorca tindria un altre neocastell medieval per al consum, Menestralia, aixecat a pocs quilòmetres de les coves de Campanet. Gabriel Mateu Mairata, que després seria batle falangista del municipi, l’encarregà a l’arquitecte del moment i curiosament una de les veus més crítiques del boom turístic, Josep Ferragut –moriria assassinat al cap de tres anys sense que s’obrís cap investigació sobre el seu crim.

A part de restaurant, Menestralia acollí un museu i una fàbrica de vidre bufat amb demostracions per als turistes. El nom del local ja indicava la voluntat de recuperar l’ofici de menestral, de l’artesà que fa treballs amb l’ajuda d’instruments. El conjunt fou inaugurat per Carmen Polo, la dona de Franco. Eren els anys en què la dictadura no escatimava esforços per promoure la indústria que li permeté oblidar l’estèril autarquia amb Manuel Fraga com a ministre d’Informació i Turisme (1962-1969). Avui només funciona com a restaurant.

Can Alorda i Gordiola

El 1969, prop d’Algaida, l’‘edifici-anunci’ medieval de camí a les coves del Llevant seria la fàbrica Can Alorda. Estava especialitzada en pell i en degustació de licors –una franquícia estrangera l’acaba de reconvertir en un celler de vi. L’agost de 1977, a 200 metres de distància, li sortiria la competència de la fàbrica de vidre bufat Gordiola, amb un interessant museu de la indústria, encara obert. Era d’una família catalana que des del segle XVIII tenia el taller a Palma que imitava el procés artesanal de Venècia, el bressol del vidre. Amb el nou emplaçament a l’extraradi pretenia treure profit de la ‘gallina dels ous d’or’. Les cròniques parlaven d’una “majestuosa mola medieval” cridada a convertir-se en el “més fabulós complex artesanal d’Espanya”. A l’acte d’inauguració hi assistiren la reina Sofia i els seus fills, que es trobaven de vacances a Marivent. A Algaida, amb Can Alorda, Gordiola completava la ruta turística iniciada als anys cinquanta amb el restaurant Cal Dimoni, que, com a reclam, tenia el ball dels Cossiers.

Megapark

Un neocastell d’aquells anys de desenvolupisme que només serví de restaurant i que continua en funcionament és El Castillo del Bosque. S’aixeca enmig d’un pinar entre Felanitx i Portocolom. La llegenda deia que el fantasma del castell feia entrar gana als visitants en arribar a la rotonda que té al davant. Un altre que encara serveix menjar és Los Melones, a Vilafranca de Bonany. També hi hagué hotels que adoptaren la forma de fortaleses medievals. Fou el cas de l’hotel Es Pas, a Llucmajor, propietat d’un holandès. El 1968, un obrer hi descobrí la cova del Pas de Vallgornera mentre excavava un forat negre per a les aigües brutes. Curiosament nomia Tomeu Covas. Avui l’establiment està abandonat. És un vestigi més de la narrativa del luxe del boom turístic.

Un dels darrers edificis de l’‘arquitectura falsejada’ que s’ha obert a Mallorca és la discoteca Megapark, situada a primera línia de l’Arenal. Representa un castell bàvar en runes. L’interior, però, és una simple nau que poc té a veure amb el món medieval. Fou inaugurada el 2001 per l’empresari Bartomeu Cursach amb l’entrada de l’euro com a moneda única. “És –conclou l’artista Marijo Ribas– el perfecte exponent de l’arquitectura dels vencedors, que estava alineada amb el públic alemany de la zona a qui anava dirigit. El franquisme havia fet el mateix durant el boom turístic amb els neocastells, símbols de l’espanyolitat hegemònica”.