Nerea Barjola: “Allò important no és només l’agressió sexual, sinó l’avís que ens envia a les altres”

PalmaLes agressions sexuals són “tecnologies de control” extremadament eficients i rendibles. No només tenen conseqüències damunt la víctima directa, sinó que condicionen la vida de la població femenina a partir del “relat del perill sexual” que es crea entorn de cada cas i que “avisa” de quin és el seu lloc. Aquesta és la tesi que Nerea Barjola (Santurtzi, 1980) desenvolupa en les prop de 300 pàgines de Microfísica sexista del poder. En aquest assaig, publicat per l’editorial Virus i amb pròleg de Silvia Federici, desgrana perquè la manera de narrar crims com el d’Alcàsser –en el qual es basa– fa sentir-se possibles víctimes a totes les dones alhora que ells ignoren ser agressors en potència. Barjola tractarà aquesta i altres qüestions en la conferència que oferirà aquest dilluns 14 de març, La violencia sexual como proyecto político: narrativas sobre el peligro sexual, al Teatre d’Artà amb motiu de les Jornades de Feminisme Municipalista del Consell.

“El relat del perill sexual és una tecnologia de control sobre les dones”, manteniu al vostre llibre. Com s’articula?

— Hi ha un concepte que faig servir de Focault, “la microfísica de poder”, que fa referència al poder que totes les persones exercim, i que no se sap molt bé on està. Jo li ho volia expropiar per parlar de microfísica sexista del poder, en el sentit que aquestes relacions de poder són profundament masclistes. S’ubiquen en un sistema patriarcal, i aquesta és la ideologia que les sustenta. Quan jo planteig que les narratives sobre el perill sexual són polítiques, ho dic perquè les representacions que les articulen donen unes pautes de comportament molt concretes. Dins la societat es protegeixen els privilegis que tenen els homes damunt la vida i els cossos de les dones per mantenir l’statu quo sexual. Per això, les narratives sobre el perill sexual llancen avisos alliçonadors sobre com ens hem de comportar, quin és el límit que no hem de creuar perquè no ens passi el mateix que a altres companyes. Allò important no és únicament i exclusivament l’agressió que pateix una companya, sinó l’avís que ens envia a les altres, de quin és el nostre lloc.

Quan deixarem de sentir-nos potencials víctimes perquè ells siguin potencials agressors?

— És fonamental canviar el focus. Les narratives sobre el perill sexual es constitueixen sempre sobre la responsabilitat de les dones: què feies, com anaves vestida, amb qui estaves, quina hora era... Però el focus mai es posa damunt la responsabilitat d’ells. Hi ha titulars que poden, fins i tot, plantejar-te que has arribat a consentir ser assassinada. És molt difícil que es pugui girar el focus i que ells s’adonin que són agressors en potència. A més, quan construïm la narrativa de la violència sexual des de l’excepció també influeix en el perfil de l’agressor, que sempre es planteja com el caramel enverinat, com si aquell home no formàs part de la societat. El que en realitat estam fent és treure’l per no responsabilitzar-nos de la violència sexual que exercim com a societat.

Per això deis que cal considerar-los “crims polítics”.

— La idea de no considerar-los polítics és una altra estratègia per mantenir l’statu quo sexual. De fet, com explicam els casos de violència sexual o masclista és una manera de banalitzar-los; ni tan sols li donam el lloc del debat polític, la naturalitzam. Quan ho contam a successos és com si fos un fet que succeeix, que s’esdevé. Com si la violència no tingués una base, una estructura ni una ideologia. El que permet la violència sexual és la ideologia masclista, el paradigma polític i social en què vivim.

S’expliquen com un cas de mala sort i amb tots els detalls escabrosos.

— S’explica tota la informació relacionada amb el relat del perill sexual: les característiques de l’agressió, les descripcions del que ha ocorregut, com estava la dona agredida... I parlar de les tortures sexuals ubica els cossos de tota una generació de dones joves com a públics. En canvi, quan parlam dels agressors és per justificar-los, per què han fet això.

Què hi ha de càstig darrere aquest relat, sobretot en el cas d’Alcàsser?

— En el meu treball contextualitz el cas en un moment polític de canvi. El moviment feminista estava molt potent i havia aconseguit avanços per a les dones, que tenien traducció en normatives i en el terreny social. El relat d’Alcàsser irromp de manera descomunal i romp el procés. Es veu clarament quan desconstrueixes el relat, com afloren les pors i ansietats socials. Es comença a construir un relat que castiga la transgressió de l’espai públic, que demana la tornada a casa, el reforç de la institució familiar...

I la por és la clau.

— Aquesta és la idea bàsica de les biopolítiques. Allò important és que el càstig ja no empra el cos en el sentit de tortura, sinó que hi ha un control des del cos a partir de la representació, que està formada a partir del que ha passat a altres companyes i el que et podria passar en la seva mateixa situació. Hi ha un saber a través de la representació que et sosté el cos, ets tu mateixa que t’autocontroles i autolimites.

En aquests crims “el dolor té un significat rellevant”, deis. Com s’usa?

— L’exclusiva del dolor encara s’usa i crec que no hi ha hagut cap canvi respecte d’Alcàsser. Es basa en el sensacionalisme, en l’emocionalitat, i acabes veient entrevistes que et fan passar vergonya, perquè no respecten una línia superfina que és la responsabilitat com a periodista de respectar el dolor d’aquella persona. Hi ha coses que són impreguntables. En el periodisme la prioritat és tirar endavant la notícia, però això parla de la persona que hi ha darrere la que fa l’entrevista i dels seus valors.

Aquests enfocaments persisteixen perquè reben clics.

— Aquí hi ha una responsabilitat conjunta, i torn a la microfísica del poder: tots reproduïm la violència sexual. Aquell material penjat al web, sense ningú que el visualitzi, no és res. Els mitjans no són un ens abstracte al marge de la societat, sinó que les persones que en formen part són dins el conjunt social. De la mateixa, un [com a lector] consumeix el que comprèn, i si ho comprèn, és perquè no l’has desconstruït.

Què us semblen els true crime, que estan en auge, com El caso Alcàsser?

— Són actualitzacions dels relats sobre el perill sexual que no aporten perspectiva feminista i als quals, a més, tenen accés persones més joves. Per exemple, amb la sèrie de Netflix, m’ha passat que em contacten al·lotes molt joves que no han tingut sensació de terror sexual fins que no l’han vista. Quina funció social que ha complert? Produir i reproduir violència sexual, perpetuar-la.

I, a sobre, sota un fals feminisme.

— És tot mentida. Ells [els creadors d’El caso Alcàsser] em van contactar perquè sortís al documental i van dir que després em passarien el que volien fer. Els hi vaig dir que no, que jo no participaria en això. Ells eren conscients del que feien, i els vaig dir: “Fareu un altre documental de morbo”.