Neven microplàstics al mar

Des que hi ha vida marina hi ha neu marina: un plugim incessant de mort i residus que cau de la superfície al fons del mar. La neu comença amb partícules que s’agrupen per formar flocs que s’enfonsen a poc a poc i deixen enrere les boques (i òrgans semblants) dels carronyaires que hi ha més avall. Però, segurament, fins i tot la neu marina devorada es torna a convertir en neu: els budells d’un calamar són només una parada de descans en aquest llarg trajecte cap a les profunditats.

Tot i que la paraula ens fa pensar en blancs hivernals, la neu marina acostuma a ser de color marró o grisenc i es compon sobretot de matèria morta. Durant eons aquests residus han contingut sempre el mateix -partícules de cadàvers de plantes i animals, femta, mucositats, pols, microbis i virus- i han transportat el carboni de l’oceà al fons marí, on queda emmagatzemat. Però cada vegada s’infiltren més microplàstics a la neu marina: fibres i fragments de poliamida, polietilè i tereftalat de polietilè. I, segons sembla, aquesta falsa neu està alterant l’antic procés de refredament del nostre planeta.

Cada any arriben als oceans terrestres milions de tones de plàstics. Al principi els científics suposaven que acabaria flotant a les illes d’escombraries i als vòrtexs oceànics, però les prospeccions de la superfície només han localitzat aproximadament l’1% del plàstic que es calcula que hi ha al mar. Gràcies a un model elaborat fa poc s’ha descobert que el 99,8% del plàstic que ha anat a parar al mar des del 1950 s’ha enfonsat per sota dels primers centenars de metres. Els científics han trobat 10.000 vegades més microplàstics al fons marí que en aigües superficials.

Es veu que la neu marina, una de les principals vies de connexió de la superfície amb les profunditats, està ajudant els plàstics a enfonsar-se. I els científics tot just comencen a desxifrar com aquests materials interfereixen en les xarxes tròfiques de les profunditats marines i els cicles naturals del carboni oceànic. Com diu Luisa Galgani, investigadora de la Florida Atlantic University: “No és només que la neu marina transporti plàstics o s’hi ajunti. El que passa és que els plàstics i la neu s’ajuden mútuament per arribar a les profunditats del mar”.

Com es forma la neu marina

A la superfície del mar il·luminada pel sol hi proliferen el fitoplàncton i el zooplàncton, així com algues, bacteris i altres éssers vius diminuts que s’alimenten dels raigs solars o els uns dels altres. Quan alguns d’aquests microbis es metabolitzen, produeixen uns sucres que creen un gel enganxós que atreu els cossos sense vida d’organismes diminuts, petits fragments de cadàvers més grossos, closques de foraminífers i pteròpodes, sorra i microplàstics, que s’agrupen per formar uns flocs més grossos. “És la cola que aglutina tots els components de la neu marina”, diu Galgani.

El plàstic no para de degradar-se al mar. Fins i tot un objecte tan gran i flotable com una garrafa s’acabarà desfent i es trencarà en milers d’estelles de microplàstic. En aquests plàstics es desenvolupen biofilms formats per diferents comunitats microbianes. És l’anomenada plastisfera, com diu Linda Amaral-Zettler, científica de l’Institut Reial d’Investigació del Mar dels Països Baixos, que ha encunyat el terme: “Pensem que el plàstic és inert. Però tan bon punt entra al medi ambient, de seguida el colonitzen els microbis”.

Són tants els passatgers microbians que pugen als microplàstics, que en contraresten la flotabilitat natural i els fan naufragar. Però, encara que els biofilms es degradin quan se submergeixen, el plàstic pot tornar a flotar. La neu marina no és gens estable: quan els flocs es precipiten en caiguda lliure cap a l’abisme, es congelen i es desfan constantment, esqueixats per les onades o els depredadors. Com diu Adam Porter, ecòleg marí de la Universitat d’Exeter, a Anglaterra: “No és que tota l’estona estiguin caient tota mena de coses, no és tan senzill”.

Per explorar com es distribueixen la neu marina i els plàstics a la columna d’aigua, Tracy Mincer, investigadora de la Florida Atlantic University, ha començat a obtenir mostres d’aigües més profundes amb una bomba plena de filtres i de la mida d’un rentavaixelles, que penja d’un cable d’un vaixell oceanogràfic. Els filtres estan ordenats segons la mida de la malla, del més gran al més petit, per filtrar-hi peixos i plàncton. Fent funcionar aquestes bombes durant deu hores seguides s’han detectat fibres de niló i altres microplàstics distribuïts per tota la columna d’aigua sota el gir subtropical de l’Atlàntic sud.

Però ni amb un vaixell oceanogràfic i el seu equip car i difícil de manejar resulta fàcil extreure de les aigües profundes un tros sencer de neu marina. Les bombes solen agitar la neu i n’escampen els grànuls fecals. I els flocs ens donen poca informació de la velocitat a què s’enfonsen algunes neus, cosa vital per entendre quant de temps els plàstics aguanten al mateix lloc, pugen i baixen sense parar o s’enfonsen a la columna d’aigua abans de dipositar-se al fons marí. “Triguen dècades?”, es pregunta Mincer. “Centenars d’anys? Aleshores podrem entendre què hi fem aquí i quin és en realitat el problema”.

Neu marina artificial

Per respondre a aquestes preguntes i treballar ajustant-se al pressupost, hi ha científics que han fabricat i manipulat la seva pròpia neu marina al laboratori. A Exeter, Adam Porter va recollir galledes d’aigua de mar i va omplir amb aquesta aigua unes ampolles que no paraven de rodolar. Després hi va afegir un polsim de microplàstics, amb esferes minúscules de polietilè i fibres de polipropilè. El sacseig constant i un raig d’àcid hialurònic enganxós van portar les partícules a xocar entre si i a enganxar-se per formar neu. Segons explica Porter: “Evidentment, no tenim 300 metres de tub per enfonsar tot això. Quan fas rodolar les ampolles, crees una columna d’aigua interminable per la qual cauen les partícules”.

Després de tenir-les rodolant tres dies, va analitzar el nombre de microplàstics de cada floc. El seu equip va descobrir que tots els tipus de microplàstics que estudiaven s’agrupaven per formar neu marina i que els que -com el polipropilè i el polietilè- floten massa per enfonsar-se sols, se submergien amb facilitat una vegada incorporats a la neu. I tota la neu contaminada amb microplàstics s’enfonsava força més de pressa que la natural.

Segons Porter, aquest possible canvi de la velocitat de la neu podria tenir grans repercussions sobre la manera com l’oceà captura i emmagatzema el carboni: les nevades més ràpides emmagatzemarien més microplàstics als fons marins, mentre que les lentes posarien les partícules carregades de plàstic més a l’abast dels depredadors i, en conseqüència, les xarxes tròfiques de zones més profundes potser passarien gana. Perquè, com diu Karin Kvale, científica del GNS Science de Nova Zelanda i especialitzada en el cicle del carboni: “Per a aquests animals els plàstics són una pastilla per aprimar-se”.

En uns experiments fets a Creta i finançats pel programa de recerca Horitzó 2020 de la Unió Europea, Luisa Galgani ha imitat la neu marina a més gran escala. Va tirar sis mesocosmos -unes bosses enormes que contenien gairebé 3.000 litres d’aigua de mar i recreaven el moviment natural de l’aigua- en una gran piscina. I en aquestes condicions s’hi va formar neu marina. “Fent treball de camp, el que fas sobretot és observar”, diu Galgani. “Tens molt poc espai i un sistema limitat. Al mesocosmos manipules un sistema natural”. Galgani va barrejar microplàstics en tres mesocosmos perquè volia “recrear un mar i potser un futur oceà on hi hagi una alta concentració de plàstics”. Els mesocosmos que contenien més microplàstics van produir més neu marina, però també més carboni orgànic, perquè gràcies als plàstics els microbis tenien més superfícies per colonitzar. Tot això podria dipositar a les profunditats marines encara més carboni i alterar la bomba biològica de l’oceà, que ajuda a regular el clima. “Només és una hipòtesi”, diu Galgani: “Però en tenim indicis. Evidentment, depèn de la quantitat de plàstic que hi hagi”.

Un banquet de plàstics

Per entendre com es desplacen els microplàstics per les xarxes tròfiques de les profunditats, els científics recorren a les criatures marines a la recerca de pistes. Moltes espècies d’organismes marins emprenen, cada 24 hores, una migració sincronitzada amunt i avall de la columna d’aigua. Guilherme V.B. Ferreira, investigador de la Universitat Rural Federal de Pernambuco, al Brasil, es preguntava: “¿Pot ser que transportin els plàstics amunt i avall?” Ferreira i Anne Justino, estudiant de doctorat a la mateixa universitat, van agafar calamars vampirs i calamars d’aigües intermèdies, els Abralia veranyi, en una zona de l’Atlàntic tropical. En totes dues espècies hi van trobar una gran quantitat de plàstics: sobretot fibres, però també fragments i esferes minúscules.

Això és lògic en el cas dels calamars d’aigües intermèdies, que de nit migren cap a la superfície per alimentar-se de peixos i copèpodes que es mengen els microplàstics directament. Però els calamars vampirs, que viuen en aigües més profundes i amb menys microplàstics, en tenien a l’estómac uns nivells encara més elevats i també una mena d’escuma de plàstic. Els investigadors es plantegen ara la hipòtesi que la neu marina, que és el principal aliment dels calamars vampirs, sigui el que els introdueix els plàstics a la panxa. “És molt preocupant”, diu Anne Justino. I Ferreira afegeix: “És una de les espècies més vulnerables a aquesta influència antropogènica”. Justino ha extret fibres i esferes minúscules del tracte digestiu de peixos llanterna, peixos destral i d’altres que migren amunt i avall a la zona mesopelàgica, entre els 200 i 1.000 metres de profunditat.

Els flocs de neu marina són petits, però s’aglutinen. Un model creat per Karin Kvale ha calculat que el 2010 els oceans del món van produir 340 bilions d’agregats de neu marina, que cada any podrien transportar al fons marí fins a 463.000 tones de microplàstics. Els científics encara estudien com s’enfonsa exactament aquesta neu de plàstic, però saben del cert, segons Porter, que “al final tot acaba al fons del mar”. Els calamars vampirs viuran, moriran i acabaran convertits en neu marina. Però els microplàstics amb què han tingut contacte continuaran existint i, al final, es dipositaran al fons marí en una capa estratigràfica que donarà testimoni de la nostra presència al planeta molt temps després que hàgim desaparegut.

Copyright: The New York Times/ Traducció de Lídia Fernández Torrell