Palma“La mort no em fa por. Ja puc donar gràcies d’haver arribat a 97 anys”. Nicolau Pons Llinàs ens rep al convent de Monti-sion, al centre de Palma. Es mou amb un caminador i no atura de fer bromes: “Jo aquí som el capità, el més gran d’un grup de quatre capellans nonagenaris. N’hi ha quatre més a la vuitantena i quatre a la setantena”. El jesuïta dona per fet que tots s’hauran de mudar a un altre lloc davant la recent cessió del recinte a l’empresari asturià Víctor Madera, president executiu del Grup Quirón: “Hi vol fer una residència sanitària. Hi ha col·legues meus que ho han criticat. Però alguna cosa s’havia de fer per poder rehabilitar aquest edifici amb quatre segles d’història. Els alumnes que queden al col·legi també hauran de ser traslladats a les noves instal·lacions de la Companyia a Son Moix”.
Pons va néixer a Artà el 1927. Tenia nou anys quan va esclatar la Guerra Civil. El 31 d’agost de 1936 presencià com uns pilots italians, aliats dels militars espanyols revoltats, bombardejaren el poble sense saber que estava sota el seu bàndol. Llavors, les tropes republicanes del capità Bayo, que havien desembarcat a Portocristo dues setmanes enrere, ja controlaven Sant Llorenç i Son Servera. “Hi hagué una desena de morts i pols pertot. Dies després, els ‘nacionals’ reclutaren mon pare, que havia estat batle pel Partit Liberal. L’enviaren a lluitar contra els homes de Bayo. Ma mare s’acomiadà d’ell feta un devessall de llàgrimes. En arribar a Son Servera, però, li digueren que se’n podia tornar perquè els republicans ja havien partit. Un cop a casa, exclamà: ‘La Puríssima de sant Salvador ens ha salvat!’”.
El 1940, l’artanenc entrà al seminari Vell de Palma. En una família de cinc fills era una bona sortida als terribles anys de la fam de la postguerra. “Hi vaig estar deu anys. Va ser una pèrdua de temps absoluta. Era com una presó, amb professors molt estrictes i menjar molt dolent. Llavors vaig iniciar una relació epistolar amb un cosí meu que vivia a Montevideo (l’Uruguai). Era fill d’un germà de mon pare que el 1910 se n’havia anat a fer les Amèriques. S’havia fet jesuïta i m’animà a ingressar a l’orde. Com que jo no tenia cap al·lota, vaig pensar que estaria bé estar a l’empara d’una congregació. Vaig fer la formació a Saragossa i Barcelona”.
Simpatia pel Che
El 1956, havent-se ordenat ja capellà, la Companyia de Jesús destinà Pons a Bolívia. Dos anys després es desplaçà a l’Argentina per acabar els estudis. Tornaria al país de l’altiplà el 1963. Feia un any que, arran de la celebració del Concili Vaticà II del papa Joan XXIII, agafava força el moviment de Teologia de l’Alliberament, un corrent cristià nascut per combatre la situació d’opressió i subdesenvolupament dels països d’Amèrica Llatina. “Jo –diu el jesuïta– sentia simpatia per aquell moviment. Com que sempre m’havia agradat escriure, em vaig posar a editar una revista sobre temes socials”.
Aquell projecte editorial començà a incomodar la Companyia sobretot a partir del 5 de novembre de 1966, el dia de l’arribada a Bolívia del guerriller argentí Ernesto Guevara, més conegut com el Che. El 1959, a Cuba, havia participat amb Fidel Castro en la revolta contra la dictadura de Fulgencio Batista. Després d’haver intentat dur la seva lluita al Congo, el dirigent comunista viatjà fins al país andí per iniciar una gegantesca revolució llatinoamericana. “No el vaig arribar a conèixer –apunta l’artanenc. Aleshores, però, vaig escriure un editorial defensant la seva causa. De seguida, el meu superior m’advertí que havia d’evitar tractar temes polítics a la revista. Eren temes que no m’atrevia a tocar a missa, a les homilies, però sí per escrit”.
El 8 d’octubre de 1967 el Che, de 39 anys, fou capturat per l’exèrcit bolivià, que comptà amb el suport de la CIA. L’executaren l’endemà a la localitat de La Higuera. El clima a Bolívia s’enrarí l’agost de 1971 amb el cop militar d’Hugo Banzer. Pons partí en avió del país juntament amb altres religiosos. Havent passat una curta temporada a l’Argentina, decidí tornar a Espanya. “Els jesuïtes mallorquins –assegura– em feren el buit perquè deien que era un comunista. Llavors em vaig instal·lar a Madrid per fer un curs de Teologia. Al cap d’un any un amic em convidà a anar a viure a Alemanya. Només hi vaig estar un any. Em resultà un país massa diferent i novament vaig partir cap a Mallorca”.
Jeroni Alomar
Repudiat pels seus, el 1974, a 47 anys, Pons s’afanyà a demanar ajuda al bisbe Teodor Úbeda, que havia assumit el càrrec un any abans: “Em va dir que a Amèrica ja hi havia jesuïtes que tenien parròquies, però que a Espanya encara no era gaire habitual. No dubtà a oferir-me la de Can Picafort”. A principi dels vuitanta, l’artanenc començà a conèixer la dimensió de la Guerra Civil, que havia viscut de petit: “En una casa de sa Pobla vaig veure un quadre immens amb la imatge d’un capellà. En demanar qui era, vaig saber que es tractava de Jeroni Alomar Poquet, de 42 anys, l’únic clergue que havien assassinat els franquistes a Mallorca durant la contesa. La informació me la donà la seva cunyada, Antònia Cladera Crespí, a qui vaig escoltar amb molta emoció. A mi, allò no m’encaixava perquè donava per fet que els franquistes sempre havien estat homes de l’Església”.
Alomar era de família benestant. En esclatar la guerra, fou empresonat per haver denunciat la detenció del seu germà Francesc, membre d’Esquerra Republicana de Muro. En sortí al cap d’uns dies, però va tornar a ser detingut a final de 1936. Francesc Barrado, cap de la Policia de Palma, li preparà una trampa. L’enxampà intentant ajudar a escapar cap a Menorca dos soldats desertors, Joan Baldú i Martí Ros. La condemna per als tres fou pena de mort. El llubiner fou afusellat la matinada del 7 de juny de 1937, a la tàpia exterior del cementeri de Palma. El bisbe Josep Miralles no mogué ni un dit per salvar-lo.
El 1995, després d’una llarga tasca de documentació, Pons rescatà de l’oblit la tragèdia del conegut ‘capellà roig’ amb la publicació de Jeroni Alomar Poquet. El capellà mallorquí afusellat pels feixistes el 1937 (Lleonard Muntaner): “El llibre tingué molta de repercussió. Passava pena que em detinguessin els militars. Aquell any també vaig pressionar el bisbe Úbeda perquè li oficiàs un funeral. Inicialment, li feia una mica de por, però finalment hi accedí. La família n’estigué molt agraïda”. Passat un temps, el jesuïta rebria dues visites inesperades a Can Picafort: “En acabar la missa, se m’acostà un home i em digué que ell era un dels deu soldats integrats de l’escamot que afusellà Alomar. Insistí, però, que ell, en el moment de la descàrrega, disparà a l’aire. Una setmana després, un altre home em feu la mateixa confessió. Es penedien molt d’haver participat en aquell crim”.
Senyalant pederastes
Pons estigué 22 anys al capdavant de la parròquia de Can Picafort. La deixà el 1996. Quedà astorat quan el bisbe Úbeda li digué el nom del seu substitut, Pere Barceló, de 43 anys, natural de l’Alqueria Blanca. “Jo –ressenya– tinc família a Cala Rajada, la seva antiga destinació, i ja m’havien arribat notícies de conductes inadequades que havia tingut amb menors d’allà. El bisbe també n’estava informat”. Al cap d’un temps, el jesuïta pogué confirmar en persona la pitjor de les sospites: “Jo encara conservava les claus de l’església de Can Picafort. Un dia m’hi acompanyà el catequista Mateu Ferrer, que ara fa de periodista a Diario de Mallorca. Mentre jo cercava uns llibres, ell s’acostà fins a la rectoria. En obrir la porta, trobà Barceló abusant d’una nina de 10 anys mig despullada”.
Ferrer fou qui el 1998 denuncià els fets davant el Bisbat i la Fiscalia. “Ell –ressalta l’artanenc– va ser un heroi. Encara hi ha capellans que no em parlen per haver-li fet costat”. Aquella denúncia, tanmateix, s’arxivà perquè, en la seva declaració judicial, la menor, amenaçada pel seu agressor, ho negà tot. El 2010, dotze anys després, ja adulta, s’atreviria a confessar la veritat. Fou després de veure a TV3 intervenir Ferrer en el documental de Els monstres de casa meva, dedicat als abusos sexuals.
El 2013, abans que s’hi pronunciàs la justícia ordinària, Barceló es convertí en el primer capellà expulsat de l’Església espanyola per un cas de pederàstia. El 2016, seria condemnat a sis anys de presó, una vegada havia reconegut que violà la víctima una desena de vegades. En l’actualitat afronta un nou procés judicial per abusos a una altra menor. El record de tots aquests episodis ha deixat exhaust Pons. A 97 anys, li fa peresa sortir de Monti-sion per gaudir d’una Mallorca que ja no reconeix. “El turisme –lamenta– ha espenyat la nostra illa i la nostra cultura”.
L’anticlericalisme republicà
Nicolau Pons també és autor del llibre Jesuïtes mallorquins víctimes de la Guerra Civil (Lleonard Muntaner, 1994). Segons els seus càlculs, entre 1936 i 1939, el bàndol republicà represalià 6.832 esclesiàstics: 13 bisbes, 4.216 capellans diocesans, 2.365 religiosos i 238 religioses. Són víctimes considerades màrtirs pel Vaticà. L’octubre de 2007, a Roma, en foren beatificades 498. D’aquestes, n’hi havia set que eren de Mallorca. En total, però, en el bàndol republicà, hi hagué 20 màrtirs mallorquins, entre els quals sis jesuïtes. Tots ells foren assassinats entre Barcelona i el País Valencià. 38 més caigueren executats a Menorca i 17 a Eivissa.
La repressió de gent de l’Església va ser una característica comuna a la zona republicana. Independentment de la seva tasca social, se la considerava la gran aliada de les classes dominants. A la Península, alguns religiosos serien torturats en els calabossos destinats als enemics de la República, les conegudes txeques. Qui més odi els professà foren els anarquistes de la CNT-FAI. Poc els importà que la seva persecució indiscriminada perjudicàs enormement la causa republicana.
L’anticlericalisme també fou molt furibund a Menorca, l’única illa de les Balears que es mantingué fidel a la República pràcticament fins al final de la guerra. Una de les seves víctimes va ser el prevere Joan Huguet, de 23 anys, oncle de l’expolític popular amb el mateix nom. El 23 de juliol de 1936 fou detingut a Ferreries. En negar-se a escopir damunt d’un crucifix, el comandant militar Pere Marquès, alcohòlic empedreït, li pegà un tret al cap. Entre els dies 18 i 19 de novembre també foren afusellats 37 capellans menorquins que formaven part d’un grup de 75 presos del vapor Atlante. Fou la resposta a un atac de l’aviació italiana, que ja el 13 de setembre, a Eivissa, havia provocat igualment que els republicans matassin 17 religiosos en els coneguts ‘fets del Castell’.
Els militars insurrectes tampoc no tingueren contemplacions amb els religiosos que no abraçaren la seva causa. A Mallorca, que de seguida controlaren, l’únic que assassinaren fou el conegut ‘capellà roig’, el llubiner Jeroni Alomar Poquet, que havia mogut cel i terra per treure de la presó el seu germà Francesc, membre d’Esquerra Republicana de Muro. El seu afusellament tingué lloc el 7 de juny de 1937. El bisbe Josep Miralles no feu res per salvar-lo, com sí que feu amb Bartomeu Oliver (1903-1993), vicari de Sencelles. Qui també tingué una segona oportunitat fou Antoni Rosselló (1888-1966), el capellà Ferrereta de Bunyola. L’enxamparen juntament amb Alomar mentre ajudaven a escapar de l’illa dos soldats desertors. A ell, però, el condemnaren a 20 anys de presó, dels quals només en complí cinc. Quedà en llibertat l’abril de 1943.
A Mallorca, tanmateix, molts capellans acabaren acatant els dictats feixistes. Així es desprèn del llibre Mallorca, any 1936. D’una illa hom no en pot fugir (1981). L’autor és Jean A. Schalekamp, traductor holandès establert a l’illa als anys seixanta. “Generalment –diu– els capellans eren gent poruga. Al seminari havien après una obediència cega a les autoritats, a tots els qui jeràrquicament es trobaven per damunt d’ells [...]. Per a ells, l’única cosa important era que la gent anàs a missa i que combregassin. Només veien l’Església, no veien les injustícies socials, la misèria. Beneïen els rics que oprimien el poble”.