Nius de metralladora, les cicatrius de la por

E l 8 de novembre de 1942, Franco estava molt inquiet. Mentre els soviètics contenien l’exèrcit nazi a Stalingrad, els Estats Units, juntament amb la Gran Bretanya, havien activat l’operació Torxa. Fou la primera gran operació mediterrània de la Segona Guerra Mundial. Més de 70.000 soldats desembarcaren al Marroc i a Algèria, llavors en mans del govern francès de Vichy, soci de Hitler. Hores abans del desembarcament, el flamant general Eisenhower havia ordenat que els avions aliats llançassin pamflets sobre aquelles costes per informar els seus defensors de la inutilitat de continuar lluitant al costat del Tercer Reich. D’aquesta manera, molts d’ells s’acabaren rendint sense necessitat de pegar ni un tir.

El 12 de juny de 1940, dos dies després que la Itàlia feixista de Mussolini se sumàs a la contesa, el Consell de Ministres de Franco havia acordat la “no bel·ligerància en el conflicte”. En termes diplomàtics, era la passa prèvia per anar a la guerra. El 23 d’octubre d’aquell mateix any, el Caudillo havia encaixat la mà del Führer a Hendaia, al País Basc francès. Li havia manifestat la seva voluntat de col·laborar amb les forces de l’Eix Roma-Berlín.

Tanmateix, havent acabat la Guerra Civil, Espanya no estava en condicions de ficar-se en una altra guerra. Fou així com finalment es declarà neutral en la contesa mundial. Ajudà, però, Hitler amb la División Azul, un contingent de voluntaris espanyols que el 22 de juny de 1941 partiren al front rus -hi estarien fins al 3 de novembre de 1943. L’operació Torxa de 1942 exasperà el règim. Amb tot, tan sols fou un ensurt. Els Estats Units estaven molt interessats a conservar la neutralitat espanyola, de manera que no atacaren cap de les bases franquistes.

Línia Tamarit

Malgrat tot, el Caudillo sempre sospità que les costes espanyoles podien ser el trampolí dels aliats per atacar la fortalesa europea nazi. Així, també es preocupà de construir búnquers a la costa del Llevant peninsular i també a les nostres illes, on aquestes fortificacions militars són més conegudes com a nius de metralladora. Qui les ha estudiades en profunditat és la historiadora Maria Eugènia Jaume, que acaba de publicar el llibre Esclaus oblidats. Els camps de concentració a Mallorca (1936-1942). Ella, a l’illa gran, n’ha documentat 160. La zona que en té més, amb 63, és la compresa entre el cap de ses Salines i sa Coma. La segueix la badia d’Alcúdia, amb 37.

A les Balears, aquesta línia defensiva costera va ser coneguda com la línia Tamarit en honor del seu responsable, el general Ricardo Fernández Tamarit. Era un virulent espanyolista que el juny del 1936 atacà durament els intel·lectuals illencs que signaren la Resposta al Missatge dels Catalans, un manifest de germanor cultural amb Catalunya. Tamarit també seria famós per ser el jutge instructor de l’ignominiós judici que el 24 de febrer de 1937 condemnà a mort Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques.

Molts de nius de metralladora de la línia Tamarit es construïren a prop de les platges utilitzant l’orografia del terreny per camuflar-los. S’aprofitaren roques escarpades i allà on no era possible mimetitzar-los amb l’entorn simulaven ser casetes de pescadors o directament es cobrien amb pedres. La serra de Tramuntana, atès que era un lloc difícil per desembarcar-hi, no fou una prioritat per a la construcció d’aquests sistemes defensius. Tampoc no ho fou la badia de Palma, que ja tenia canons de costa i antiaeris.

Jaume recorda que, en contra del que molts pensen, la majoria dels nius de metralladora es construïren després de la Guerra Civil, entre el 1940 i el 1942. Es requerí mà d’obra civil, però, sobretot, mà dels reclusos dels camps de concentració de l’illa. “A causa de la seva complicada ubicació -diu Jaume-, varen ser construccions molt cares. Solien tenir fumeral i un soterrani amb l’habitació de tir i una altra on dormir. Tanmateix, finalment no s’arribaren a ocupar perquè a poc a poc s’allunyà l’amenaça aliada”.

L’amenaça aliada estava més aviat a les costes del Llevant espanyol. Els búnquers d’aquella zona no impediren que l’octubre de 1943 desembarcàs a Axarquia (Màlaga) un grup de maquis (guerrillers espanyols) que havien estat entrenats a l’Àfrica pels Estats Units. De sobte, la neutralitat espanyola perillà. Va ser, però, Santiago Carrillo qui tallà d’arrel la ‘connexió americana’ i assegurà que darrere aquella operació, que va ser sufocada de seguida, hi havia el Partit Comunista.

El 6 de juny de 1944 es produí el desembarcament dels aliats a Normandia (França). Aleshores, la resistència antifranquista s’animà a persistir en la seva lluita. Així, l’octubre uns 1.500 maquis envaïren la Vall d’Aran. Novament fracassaren en l’intent. Va ser precisament aquell mateix any quan el Caudillo ordenà començar a fortificar tota la frontera amb els Pirineus amb més de 1.800 búnquers -les obres duraren fins al 1957. Aquella barrera defensiva, tot un secret militar, fou coneguda com la línia P. Intentava imitar la famosa línia Maginot, que França havia aixecat a la frontera amb Alemanya després de la Primera Guerra Mundial.

Accident al port de Sóller

Malgrat que Espanya es mantenia neutral, Franco no dubtà a ajudar per mar les forces de l’Eix. Una de les seves bases navals més importants fou la del port de Sóller, d’extraordinàries característiques tant per la seva situació (a la meitat de la costa nord de l’illa) com per la profunditat de les seves aigües. Havia estat construïda el 1937, en plena Guerra Civil, per donar refugi als vaixells de la marina nacional. Al llarg de la Segona Guerra Mundial, la base sollerica acollí també alguns destructors i submarins italians i alemanys, que hi atracaven per carregar benzina i per proveir-se d’avituallaments.

El 17 de juny de 1946, havent acabat la guerra, es produiria una gran catàstrofe davant el port de Sóller. Durant el transcurs d’unes maniobres navals, en el moment de l’ascens, el submarí C-4 xocà accidentalment contra un vaixell de guerra. Hi morí la tripulació sencera, que era espanyola: 43 persones. Les restes de l’artefacte encara descansen al fons de la mar.

A la badia d’Alcúdia, els submarins espanyols també tingueren un altre espai per a les seves maniobres. Fou la zona compresa entre la platja de Muro i la Colònia de Sant Pere que, per a l’ocasió, es poblà d’obeliscos; en total, 28. Són els coneguts com a punts d’enfilament. Es començaren a construir en la dècada dels anys 40 perquè els submarins poguessin fer pràctiques de detecció de mines i tir de torpedes. S’agruparen formant parelles. Així, un es construïa a primera fila i l’altre darrere, a 200 metres. Estaven numerats i pintats de blanc i vermell.

‘Realpolitik’

Avui aquests punts d’enfilament estan totalment abandonats, igual que molts de nius de metralladora, que són les cicatrius de la por que tenia Franco d’un desembarcament aliat. Aquesta por s’esvaí definitivament el 21 de desembre de 1959. Aquell dia Franco rebia a Madrid el president nord-americà Eisenhower, el seu antic malson. Fou un cop molt dur per a la resistència antifranquista, que esperava que, després d’haver derrotat el Tercer Reich, els Estats Units es desempallegarien del Caudillo. La Realpolitik, però, havia convertit el dictador espanyol en un mal menor per evitar qualsevol amenaça comunista al sud d’Europa.

El 2014, en el marc de l’ArtNit Campos, alguns nius de metralladora del Trenc foren transformats en obres d’art capaces de ser un nou reclam turístic per a la zona. Es pintaren de blanc i s’hi estamparen versos de Costa i Llobera com “Oh, glop d’eternitat”, “Oh, estatge de bellesa i pau”, “Ombra serena, remor suau” i “El Sol declina, divina serenitat”. Qui és molt crítica amb aquestes intervencions artístiques és la historiadora Maria Eugènia Jaume: “Al Trenc tothom es fa fotos al costat de búnquers bellament decorats. Si, però, s’aturassin a pensar en el sentit d’aquestes construccions militars, s’adonarien que el missatge no és tan bonic. Són construccions aixecades amb el sofriment dels reclusos dels nostres camps de concentració, igual que algunes carreteres. Els nius de metralladora s’haurien de conservar i donar a conèixer qui els va construir i per què”.

E l 9 de setembre de 1943 els maonesos protagonitzaren un dels grans episodis de solidaritat de la Segona Guerra Mundial. Aquell dia el cuirassat Roma, vaixell insígnia de l’armada italiana, va ser enfonsat per l’aviació nazi a prop de Sardenya. Havent estat destituït Mussolini el juliol, el govern italià de Pietro Badoglio s’acabava de rendir als aliats.

Aquell canvi de bàndol provocà la represàlia alemanya. L’atac deixà 1.400 morts dels prop de 2.000 tripulants del Roma. És la major tragèdia naval de la història de l’armada italiana. Set naus italianes s’encarregaren de rescatar-ne els supervivents, que presentaven un estat crític, amb moltes cremades per tot el cos. Els ports italians no eren llocs segurs, de manera que, per proximitat, l’opció triada foren les Illes Balears, ja que Espanya es mantenia neutral en la contesa.

Gairebé 500 mariners italians foren acollits a l’Hospital de l’Illa del Rei, l’antic hospital naval del port de Maó construït pels anglesos al segle XVIII. Un altre centenar es dirigí cap a Pollença i, després, al port de Sóller. Ho feren a bord de l’ Orsa, el Pegaso i l’ Impetuoso. L’ Orsa quedà sense combustible i l’armada espanyola el remolcà fins a Palma. El altres dos vaixells només pogueren arribar fins al cap de Formentor. Davant la negativa de l’exèrcit franquista de deixar-los atracar, la seva tripulació decidí explotar i enfonsar les seves valuoses naus abans d’entregar-les. Així, uns s’acostaren fins al port de Pollença nedant, amb petit bots o amb l’ajuda de pescadors locals.

A l’Hospital de l’Illa del Rei hi moriren 13 mariners del Roma a causa de les cremades patides. Uns altres 13 havien perdut la vida durant la travessia. Avui, les seves restes reposen en un mausoleu al cementeri de Maó. La població local es va desviure davant l’arribada d’aquells desvalguts. Maonesos i italians varen conviure durant any i mig. Es forjaren amistats i fins i tot es formalitzaren matrimonis. Molts d’aquells mariners havien participat en la Guerra Civil espanyola, uns d’enrolats a les Brigades Internacionals i d’altres al bàndol de Franco.

L’exèrcit franquista acabà traslladant els supervivents del Roma a Caldes de Malavella (Girona). És precisament en aquesta població catalana on arranca la novel·la El fill de l’italià, de l’escriptor Rafel Nadal, premi Ramon Llull 2019. Qui també ha novel·lat aquest episodi poc conegut de la Segona Guerra Mundial és el mallorquí Miquel Ferrà Martorell. Ho ha fet en el seu llibre Els nàufrags del Roma (2006).