No tenim por dels monstres

PalmaVoldria crear un club de lectura amb tota la gent que estim i llegir durant hores infinites Els llibres d’A. És una novel·la de més de cinc-centes pàgines, que ens conta les històries de dos germans. El seu avi Drus els obrirà la porta a un món màgic i tendre, un món ple de veritat. Sirenes, bruixes, éssers mil·lenaris, dracs... ens fan oblidar que fa molta estona que no contemplam la vida amb ulls d’infant. És a dir, fa molta estona que ens perdem els impossibles, malalts com estam de realitat.

Aquesta novel·la va tenir un naixement oral. Abans de ser escriptura, llibre de llibres, va ser un conte oral, un eixam d’històries que Josep Lluís Badal contava als seus fills. Potser és per això que té aquest ritme melòdic, carregat d’onomatopeies i de teatralitat que conviden a la lectura en veu alta. Com passa a L’Odissea o a Les mil i una nits, són les històries dins la història les que prenen protagonisme. El fet mateix de contar i d’escoltar (o de llegir) és el fil vermell que teixeix el llibre. Allò fantàstic no és la trama, sinó que pugui ser contada.

Enllà del pou, enmig del jardí, el món de l’avi Roure és un bosc badat al sol d’hivern, la música dels animalons i dels arbres ens acaronen durant tot el viatge. L’avi Roure és un ésser mil·lenari que conté tota la saviesa del món, un arbre que no només parla sinó que canta òperes i es desplaça per la geografia coneguda del nostre planeta. El seu interior és habitat per personatges fantàstics que ens fan recórrer la mitologia, el folklore, segles de tradició popular i de clàssics.

La paraula

Les històries i els personatges, tan diversos que sembla mentida que puguin coincidir, tenen un lligam indestructible: la paraula. La reflexió més fonda de la novel·la juga molt a prop de la filosofia del llenguatge. Tenim món perquè podem contar-lo, són les paraules mateixes les creadores de realitat. Les coses existeixen perquè poden ser dites. De fet, la novel·la ens mostra que només les paraules poden lluitar contra la destrucció, són les paraules les que sempre saben com reconstruir el món.

La senyoreta Dickinson, petitona i tímida, escriu poemes a les fulles, poemes que lleven la tristesa encara que siguin un poc incomprensibles. L’insecte Kafka, teixeix les paraules en una teranyina que ho explica tot, el nen Gilgameix té la saviesa inabastable de qui no jutja mai perquè coneix la bondat profunda de totes les coses, el follet Foix és un poeta pastisser, un antídot contra la desmemòria. El capità Ahab, caçador de dracs, ens ensenya que no hi ha més victòria que vèncer les pròpies pors (o aprendre a conviure-hi), la científica Smolensky vincla la seva ment racional i experimentadora davant l’evidència de la meravella.

Josep Lluís Badal ens regala l’univers, convençut que “l’univers és, tot sencer, un llibre”, i sembla que mai l’acabarem de llegir, però a vegades es tracta tan sols de les mateixes històries contades de diferents maneres. La literatura, per als personatges de Els llibres d’A, salva, consola, obre els camins que semblaven clausurats, torna difícil l’impossible, transcriu l’univers.

Llegir aquesta novel·la m’ha transportat a les nits de lectures i contes de la meva infantesa, quan la fosca arribava però la meva germana i jo no teníem por dels monstres, perquè nosaltres teníem les paraules.