Això no és Times Square

PalmaEns agradi o no ens agradi, els americans van marcar la pauta del segle XX en gairebé tot, i la seva influència podrà ser substituïda al llarg del XXI per la d'altres potències, però tampoc no desapareixerà d'un dia per l'altre —o ja no desapareixerà mai, més ben dit. La Xina és la que té més força i més possibilitats de plantar cara a l'hegemonia ianqui, però paradoxalment als xinesos sembla que els preocupa més aviat poc imposar els seus patrons culturals. Els interessa dominar els mercats, però què fem o deixam de fer els occidentals decadents en el nostre temps d'oci fa l'efecte que els és més aviat indiferent, si més no de moment.

De manera que el predomini nord-americà en aspectes culturals (de cultura de masses) és previsible que continuï vigent durant bastant de temps, mesclat cada dia més amb referents d'altres procedències, però vigent al cap i a la fi. No fa falta cap bola de vidre per comprendre que el cinema de Hollywood, les multinacionals hamburgueseres o imperis com els d'Amazon, Microsoft o Google continuaran ocupant durant molts d'anys el lloc que ocupen en la manera que tenim tots plegats de gastar els doblers. Però la influència nord-americana també es produeix de manera banal (és a dir, sense que ni la notem) en molts aspectes de la vida quotidiana, al marge fins i tot del poder de les corporacions globals. Per exemple, en la celebració de la nit de Cap d'Any.

No sé quin degué ser el primer lloc on van tenir la idea d'aplegar-se a mitjanit del dia 31 de desembre a una plaça amb un rellotge per festejar el canvi d'any, però el que és cert i segur és que el patró d'aquesta festa l'ha acabat fixant la que es fa a Times Square, una cruïlla de carrers de Manhattan on cada any se celebra la nit de Cap d'Any més famosa del món. El compte enrere, les campanades, la gernació de gent presa d'un entusiasme fervorós (molt sovint borratxa i/o drogada), i una explosió de llum, colors i renou són els ingredients principals de la festa. El que no se sol explicar, però ho comprovareu si anau allà a celebrar el cap d'any, és que la de Times Square s'ha convertit en una cita per a turistes, de la qual els novaiorquesos en fugen com de la pesta. El que succeeix amb tots els llocs que pateixen la devastació del turisme de masses, un model obsolet i condemnat a desaparèixer, però que es resistirà a fer-ho.

Sigui com sigui, qualsevol plaça del món on s'aglomeri gent a la manera abans descrita per festejar el canvi d'any està fent, en el fons, la seva versió provinciana de Times Square, un vull i no puc fet sempre amb la millor de les voluntats i amb resultats ben descriptibles. A Mallorca, els que som de la Part Forana evitam per tots els mitjans que ningú ni res ens dugui a passar aquesta nit a Palma, una ciutat que ha aconseguit acumular tots els inconvenients de les ciutats europees mitjanes i grans, però cap dels seus avantatges. I on, en aquestes dates, es multiplica exponencialment el risc de ser agredit pels acudits insuportables del Casta o de qualsevol altre inepte amb ínfules d'humorista. Els de poble tenim notícia, sí, que a la plaça de Cort, a baix d'en Figuera, té lloc cada any una celebració emotiva, i ho trobam esplèndid, només a condició que no ens hi facin anar a nosaltres. Sens dubte, allò més emocionant que ofereix la nit de Cap d'Any a Palma és no ser-hi. Ara bé, això no lleva que a la majoria de pobles de les Balears no es perpetrin també els propis intents de fer un Times Square casolà, i que s'hi produeixin estampes tan o més notables que les de la capital.

Allò que defineix les celebracions de Cap d'Any a les places dels pobles és la capacitat de fer por i de fer riure, les dues coses de manera simultània i involuntària. Per descomptat, el secret de la fórmula té a veure més que res amb la fauna humana. Persones que conviuen durant tot l'any en comunitat (que estan cansades de veure's cada dia, vaja) es presenten de sobte aquella nit disfressats amb esmòquings (ells) o endiumenjades per assistir a la fi del món (elles), en un esforç per mostrar-se elegants i atractius, fins i tot (engolim saliva) sexualment atractius. La cosa, no cal dir-ho, es desbarata a mesura que l'alcohol i els estupefaents van fent el seu efecte: els joves sempre tenen l'excusa precisament de ser joves, però hi ha aquell moment atroç que algú de quaranta anys per amunt (ben amunt, de vegades) felicita el nou any amb grans crits i amb expressions desmesurades d'afecte, que els altres (especialment la parella) reben amb el somriure que es dedica als fracassos irrecuperables.

Aquest personatge habitualment farà ús dels elements ja tradicionals, que van des dels grans de raïm (que sovint acaben usats com a armes llencívoles) fins als utensilis de les bosses de cotilló: cintes, confeti, espanta-sogres i gorres i llacets de paper. A les places de poble les campanes sempre sonen massa fluix i els petards i els coets massa fort, fins que entra en acció una de les incorporacions recents de la litúrgia: un DJ sense el més mínim sentit del ridícul ni del decòrum, disposat a torturar el món sencer amb la seva llista de cançons (és un dir) escollides entre el més pútrid del reggaeton i el trap, i també entre els pitjors èxits d'avui, d'ahir i de sempre. Menció a part mereix la incorporació, ja a la majoria de pobles, d'un misteriós envelat que no serveix per a res (no plou), tret de servir de lloc de pas entre els diferents bars de la plaça, que aquesta nit solen fer calaix i que en alguns casos creuen necessari competir amb la selecció musical del DJ. Tot plegat no és Times Square, però sí que hi té en comú el fet que el moment millor és el d'anar-se'n.