Pantalles

Sakshi Ghai: "No hi ha cap evidència sòlida que eliminar les pantalles millori els resultats educatius"

Membre del grup de Recerca actiu al Programa sobre el Benestar de l'adolescent en l'era Digital de l’Universitat d’Oxford

BarcelonaSakshi Ghai és doctora en psicologia per la Universitat de Cambridge. Investigadora postdoctoral a Oxford, ha centrat la seva recerca en els efectes cognitius i socials de la tecnologia i forma part del grup de recerca actiu al Programa sobre el Benestar de l'Adolescent en l'Era Digital. Visita Barcelona per assistir al del Festival per l'equitat digital organitzat per la Fundació Bofill.

Ens hem passat de frenada posant pantalles a l'aula?

— Aquesta és una pregunta difícil. De fet, és una pregunta complexa davant la qual ningú té resposta. Els nens d'una mateixa aula poden estar en diferents etapes i poden utilitzar la tecnologia per tenir un aprenentatge més personalitzat, també pot ser útil per a alumnes vulnerables o amb alguna discapacitat. D'altra banda, molts pensen que la tecnologia pot distreure els alumnes i allunyar-los de l'èxit acadèmic... Però el cert és que actualment no hi ha cap evidència sòlida que eliminar les pantalles millori els resultats educatius.

I a casa?

— Per començar, no hi ha una fórmula única que digui quin nombre d'hores de pantalles és el que està bé. El que sí que és cert és que en psicologia, i en general en la ciència del comportament, parlem molt del concepte de mediació parental positiva, que és quan els pares ajuden els fills a gestionar positivament les experiències. En el cas de les pantalles, hi ha investigacions que mostren com fent una mediació parental positiva, no controladora, no autoritària i no dient coses com "només mitja hora de mòbil", els fills responen millor a l'hora de gestionar el temps que passen en línia.

Cargando
No hay anuncios

No hem de regular l'ús de pantalles en hores?

— Si hi penses bé, no hi ha una definició universal d'hores, oi? Les famílies poden tenir un telèfon compartit o que tots els nens tinguin el seu propi telèfon, depenent de l'entorn socioeconòmic i de l'ecosistema familiar. Esclar que importa el temps que passen en línia, però cal posar-ho tot en perspectiva mirant també quant de temps dormen, quanta estona estudien i fan esport, si fan amics, si tenen aficions en la seva vida quotidiana... Ara bé, és molt difícil distingir quines parts d'aquestes rutines socials depenen del que es fa dintre o fora de l'àmbit digital. Per tant, crec que no hi ha una resposta universal que sigui un nombre d'hores concret, sinó que la regulació perquè un infant pugui estar sa i feliç s'ha de fer posant-ho tot en perspectiva.

Així doncs, com hem de prendre decisions respecte a les pantalles?

— Crec que dins de la política necessitem més converses i compromís amb la comunitat científica, però també una comprensió més pausada del que considerem evidència. Perquè fins i tot dins de la comunitat científica les evidències són tan diverses que no és sorprenent que s'acabin traient conclusions precipitades. La comprensió del món digital ha de ser molt personalitzada, i cada infant i adolescent és un món. Per tant, considero que l'única opció és aturar-se i reflexionar per no caure en generalitzacions excessives.

Cargando
No hay anuncios

El curs vinent les escoles i instituts catalans prohibiran els mòbils.

— Al Regne Unit, que és el context que jo estudio, hi ha directrius mixtes pel que fa a la prohibició dels mòbils. Hi ha escoles que ho fan i escoles que no. Crec que és complicat arribar a una solució única. Hi ha alumnes vulnerables socioeconòmicament o amb necessitats específiques que es poden beneficiar molt dels mòbils per a l'aprenentatge. Evidentment, ha de ser un ús supervisat, però cal tenir en compte que en l'efecte que té el mòbil en un alumne hi influeixen aspectes individuals com l'edat, el gènere i la situació social. Tot s'ha de posar en perspectiva.

¿Com encaixa això amb el fet que els adolescents més vulnerables són els que passen més temps davant les pantalles perquè passen hores sols a casa?

— Aquest és el cor del problema. Els més vulnerables són els que hi tenen més a guanyar, però també els que més hi poden perdre. Cal posar en una balança els riscos d'estar inclòs digitalment, però també els d'estar-ne exclòs. Per exemple, un nen de la comunitat LGTBiQ+ pot trobar una xarxa de suport a internet que potser no existeix en el seu entorn. No tenim prou investigació sobre els diversos tipus d'adolescents, i aquest és també un altre desafiament.

Cargando
No hay anuncios

També preocupa com les xarxes socials fan que els adolescents pateixin més per la seva imatge corporal.

— Per descomptat. I sobretot en les noies. És cert que estan passant per la pubertat i veure totes aquestes imatges de perfecció els pot provocar una comparació excessiva. Però més enllà d'això, en la meva investigació ens preocupa l'abús sexual infantil en línia i les imatges i peticions que es poden enviar als nostres fills. Crec que cal ser molt curós amb aquests riscos perquè no hi ha solució per eliminar-los. Sovint parlem de pares, científics i responsables polítics, però en realitat les empreses tecnològiques són les que han de fer la regulació per assegurar-se que s'evitin alguns d'aquests riscos.

Ha repetit força vegades que falten evidències. ¿És perquè no estem investigant prou o perquè els resultats encara han d'arribar?

— És una pregunta complexa. D'una banda, tenim una recerca molt enfocada a trobar evidències sobre si la tecnologia és bona o dolenta per al benestar, quan potser no hi ha una veritat absoluta. De l'altra, cada dia apareixen noves aplicacions de xarxes socials. Ara mateix la intel·ligència artificial ho està canviant tot per complet i, per tant, els desafiaments cada cop són més complicats. El problema és que la ciència i la recerca no estan anant tan de pressa com la tecnologia.