Però no hi ha massificació
Hi ha qui diu que no tenim massificació. Deu ser cert, però sí que tenim la germana de la massificació, que és l’especulació urbanística i immobiliària
PalmaAlgú s’ha construït una casa a una vorera del torrent de la Riera, a Palma, darrere la barriada del Fortí. Al camí de Jesús, prop del psiquiàtric i del cementeri. Més que una casa, una caseta. Una caseta feta amb cartons, teles, algun tauló i rampoines arreplegades per aquí i per allà. A la foto d’Isaac Buj veim el torrent i la caseta en primer terme; al darrere hi ha un bloc de pisos. Quatre plantes i, a més, uns baixos, un àtic i una terrassa. Una finca d’una vintena de pisos, o tal vegada més. Als baixos hi ha persianes metàl·liques que possiblement siguin les portes d’accés d’uns negocis, però estan abaixades. El que és segur és que a cadascun dels pisos hi ha un món: famílies més o manco nombroses, persones que viuen soles, parelles que acaben de mudar-se, matrimonis a punt de separar-se, veïns que potser estan contents, d’altres que potser estan malalts, d’altres que només hi són de passada, d’altres que fa dècades que es van instal·lar al pis i ja el tenen pagat i no se’n pensen moure mai més.
A la caseta dins la Riera també hi ha un món, però és un món a part. A pesar que els separen pocs metres, els de l’amplària del camí de Jesús, el món de la caseta no té res a veure amb el de cap dels pisos de la finca. Perquè, per molts problemes que puguin tenir, els de la finca viuen en un pis, mentre que els altres viuen dins un simulacre de casa fet amb deixalles. Això fa que els mons, en un lloc i altre, no tan sols siguin diferents, sinó que la distància entre ells sigui d’anys llum. Tampoc tenen res a veure les persones que habiten els pisos amb les que s’amaguen dins la caseta de la Riera. Els primers són ciutadans: paguen impostos, tenen un domicili. A les eleccions, els candidats es disputen els seus vots i els de milions de persones com ells. Els de la caseta no participen en cap d’aquestes coses. Això torna a situar-los en galàxies que tal vegada es poden veure l’una a l’altra a través del telescopi o de la imaginació, però no poden acostar-se mai. No poden comunicar-se. Perquè els de la caseta són pobres.
No hi ha cap forma de diferència més gran que la que representa un pobre. Ser dona, ser negre, ser gai, ser immigrant, ser massa petit o gras o alt o prim són diferències que poden comportar discriminacions, però totes es tornen molt pitjors si la dona, el negre, el gai, el gras o el prim són pobres. Un individu situat al capdamunt del patriarcat (és a dir, un home blanc heterosexual) tanmateix torna no res si és pobre. Un pobre és un àlien, un extraterrestre, un misteri, un forat negre, on ningú vol anar i d’on no torna ningú que hi hagi caigut. El planeta de la pobresa és el de la intempèrie i la indefensió, on pot passar qualsevol cosa sense que a ningú li importi. Bé, sí: a alguns els pot saber greu el sofriment d’un pobre, però es tracta sempre d’un moment puntual de compassió. Perquè, en el fons, tothom sap que sofrir és la feina del pobre.
Els de la caseta poden sofrir, però no per això deixen de tenir sentit pràctic, i possiblement tinguin també sentit de l’humor. A un costat de la caseta hi ha un para-sol que els protegirà quan arribin els dies de calor, i que segurament els deu haver fet un servei –escàs, però servei: en la pobresa, tot és escàs– en els dies de pluja que ha fet aquest mes de març. També hi ha un fil d’estendre amb roba estesa, perquè un pot viure en un casetull a la vorera d’un torrent, però no renunciar a estendre la bugada, encara que sigui una bugada de parracs i pedaços.
Desigualtats
Hi ha pobres perquè hi ha rics, és a dir, perquè hi ha desigualtats. I hi ha desigualtats perquè ens hem organitzat perquè n’hi hagi. És a dir: abraçam les desigualtats, les donam per bones, solem dir que són inevitables. Segons les darreres dades conegudes, a les Balears viuen 250.000 persones en risc de pobresa, un 20,6% de la població. Això passa al mateix temps que tenim temporades turístiques de rècord i una ocupació laboral altíssima. De manera que alguna cosa falla quan el negoci va tan bé, però tantes persones no es poden permetre un habitatge, un lloc on viure en condicions dignes, com ordena la Constitució espanyola. Hi ha qui diu que no tenim massificació. Deu ser cert, però sí que tenim la germana de la massificació, que és l’especulació urbanística i immobiliària. A veure si deu ser que, com més rics es fan alguns amb les germanes Massificació i Especulació, molts d’altres van perdent oportunitats i drets. Si ho preguntau als de la caseta, possiblement us diran que no els maregeu, que ells no en saben res d’aquestes coses.
