No només les mascotes: tota la Terra és sensible

BarcelonaReconeix que li és més fàcil parlar que escriure sobre el que anomena “la Terra vivent” o Gaia, que és el nom d’un planeta personificat, és a dir, la Terra “com una persona en el sentit més ampli i aventurat de la paraula”. Stephan Harding voldria parlar “com els narradors boiximans, que sota les estrelles expliquen històries sobre la creació màgica del món”, i en certa manera així ho fa com a professor a diverses universitats del món. La seva narració, però, no es limita a la màgia, i tampoc en prescindeix. La seva ciència, assegura, és holística: a l’enteniment racional cal afegir-hi intuïció, imaginació, sentiment.

Britànic nascut a Veneçuela el 1953, Harding és zoòleg, doctor en ecologia per la Universitat d’Oxford i cofundador a la dècada de 1990 del cèlebre Schumacher College a Anglaterra, un centre de referència mundial sobre estudis ecològics on és docent des de llavors. També va ser nomenat el 2007 cotitular, amb James Lovelock, de la Càtedra Arne Næss de Justícia Global i Medi Ambient de la Universitat d’Oslo. Ara sintetitza tota la seva oratòria en un llibre vital, un luxe per als lectors on poder escoltar, enquadernat, aquest investigador infatigable, pregoner d’una relació holística amb la Terra, on l’observació implica també l’observador, on l’interior és també exterior, on l’entorn és centre i el centre un cosmos viu. Traduït al castellà com a Tierra viviente (Atalanta), l’obra és investigació científica i reflexió personal; és xerrada amena sota les estrelles i classe magistral en una aula de prestigi; és invitació al canvi social i individual; és resposta a moltes qüestions i interrogació de determinades afirmacions.

La responsabilitat humana

Explica aquest professor que sovint les persones que venen al Schumacher College es fan preguntes al voltant de per què és tan important la destrucció de la natura: “¿No és totalment natural el que estem fent? ¿No és una conseqüència inevitable de la nostra profundament imperfecta naturalesa humana? ¿No som la forma que té Gaia de causar una nova extinció massiva? ¿No hauríem d’acceptar el nostre destí com a nèmesi de la configuració actual de Gaia i gaudir del temps que ens queda?”

Per a Harding, aquestes preguntes són pertorbadores “perquè mostren el profund sentiment de desil·lusió, futilitat i inevitabilitat que afligeix una quantitat cada vegada més gran de persones”. Per a ell, defensar que la Terra és un ésser viu i que s’autorregula no eximeix l’ésser humà de la seva responsabilitat. Si bé, com assenyala, “tot el que fem els éssers humans és natural, incloent les bombes atòmiques, els plàstics, els pesticides i la desforestació”, el que marca la diferència és “el nostre nivell de consciència”.

“Els humans -explica Harding- som diferents d’una inundació de basalt o de l’impacte d’un meteorit perquè tenim la capacitat d’escollir com ser presents en el món. Tenim el do de gaudir de molts graus de llibertat. Ara que la nostra ciència ens ha informat de les immenses crisis ecològiques i socials que estem desencadenant en el món, podem escollir, o bé continuar amb el mode de consciència estret i objectivista que ha contribuït a la crisi o bé actuar des d’un mode de consciència més profund i ampli en el qual experimentem la nostra unitat amb la totalitat de Gaia i, per tant, entenem la importància de canviar radicalment la nostra forma de ser i d’estar en el món”.

Quan els alumnes arriben amb els arguments desencoratjadors, Harding els intenta rebatre amb respostes que no siguin purament racionals, “ja que una resposta satisfactòria exigeix que connectem amb formes de coneixement que van més enllà de la nostra ment pensant, la qual ens fa el millor servei quan estem treballant amb fets, però no amb sensacions, sentiments o intuïcions”. Quan es tracta de consciència ecològica, o d’ecologia profunda, que és un altre dels termes comuns que utilitza, els arguments racionals no són suficients. “Cap argument racional ens convencerà, perquè no estem parlant d’utilitat sinó de santedat. Això es fa difícil d’acceptar per la nostra cultura perquè tendim a pensar que qualsevol cosa no humana és inferior a nosaltres, subtilment diferent, que en realitat no està viva”, afirma. Per això, assegura, “si ens impulsa la cobdícia, la pura ambició, l’odi i l’egoisme, llavors el desenllaç serà negatiu; però si desenvolupem un sentit de la solidaritat cap a tots els éssers, amb el desig de ser útils a l’ampli món i des del profund coneixement que hi ha un únic ésser, que és el gran Ésser de l’Univers, llavors el més probable és que actuem amb saviesa i autodomini”. Per a Harding, aquest mode de consciència “ens permet adonar-nos que és impossible que alguna vegada esdevinguem els amos de la Terra”.

Sensibilitat i relació

Ara que la nova llei sobre animals de companyia reconeix que les mascotes ja són éssers “sentints” (amb sentiments i sensibilitat), Harding es pregunta per què aquesta obsessió amb compartimentar i aïllar. Cal ampliar la mirada. Seguint el físic Fritjof Capra i el que denomina pensament de sistemes, el professor advoca per “desplaçar el nostre enfocament dels objectes als processos i les relacions, de les jerarquies a les xarxes i del coneixement objectiu al coneixement contextual”. Una idea clau del pensament de sistemes, assenyala, és que ens permet veure “com és d’arrogant pensar que som les úniques criatures amb sentiments que habiten la vella i arrugada superfície de Gaia”. A més, indica que no és possible predir la natura: “Hem d’acceptar la conclusió possiblement incòmoda que la natura és inherentment impredictible i incontrolable. De fet, el pensament de sistemes suggereix que la metàfora del control és una base equivocada sobre la qual construir una relació fructífera amb la natura. La participació és molt més apropiada. De fet, és l’única opció disponible”.

En aquesta participació amb consciència, “les experiències profundes no tenen per què ser coherents entre si; necessitem ser tolerants amb les experiències profundes de les altres persones, per molt diferents que siguin de les nostres”, conclou.