No és només el porno

Darrerament, s'ha posat l'accent en la influència de la pornografia en l'educació sexual dels joves i, si bé "és clar que el porno no està creat per educar ni és educatiu", afirma la sexòloga Mariona Guijarro, també opina que "preguntar-nos si el porno mola o no mola suposa una mirada reduccionista i moralitzadora del que és la pornografia i la sexualitat". Segons Guijarro, centrant-nos només en si el porno és bo o dolent es perd tot un diàleg al voltant de la sexualitat.

La Cooperativa Mandràgores fa educació sexual i afectiva a adolescents, joves i dones des d’una perspectiva feminista. Abans de començar els tallers amb adolescents fan un qüestionari preguntant-los d’on treuen informació sexual o qui els parla de sexualitat per primera vegada. La resposta majoritària a 5è, 6è i 1r d’ESO és d’alguna sèrie o l’entorn d’amics. El porno els arriba perquè els envien un vídeo o apareix jugant a algun joc o per TikTok, i a partir d’aquí tenen curiositat per investigar què és. No és fins a 3r i 4t d’ESO que el porno és més buscat activament, encara que molta informació els arriba d’altres fonts menys criminalitzades.

Molts dels seus referents són tiktokers, youtubers i sobretot els amics i amigues. Encara que cada cop se’n parla més a casa, les famílies no solen ser un referent. “Llevat que sigui una família molt oberta que n’ha parlat sempre, és un moment incòmode per a tothom. A més, els acostumen a parlar de protecció per possibles embarassos, malalties o consentiment”, explica l’educadora sexual Carlota Coll, membre de Mandràgores.

Què caldria fer?

A casa s’hauria de trobar un espai obert per parlar d’afectivitat i de sexualitat perquè sigui còmode i estigui més normalitzat, tenint present que hi ha noies i nois que no tenen gran interès per la sexualitat o no tenen ganes de parlar-ne i també cal respectar-ho. Coll proposa aprofitar quan sorgeix l’oportunitat de comentar el que surt en una sèrie o un conte, sense donar-hi gaire importància: “Així els pares es mostren com a referents adults accessibles per parlar d’aquest tema”. Afegeix que la família hauria d’assegurar-se que l’entorn educatiu tracta la sexualitat de manera positiva i els fills tenen altres referents que els ajudaran sense jutjar-los si tenen algun problema o assumeixen riscos que no toquen.

Parlar de sexualitat no és només parlar de pràctiques sexuals. Les educadores coincideixen que està bé normalitzar-ho, però també implica educar en comunicació, respecte, empatia i autoconeixement, perquè l’educació emocional i la sexual van molt lligades. Asseguren que quan a casa es fa la feina d’educar, s’eviten situacions incòmodes en les relacions. “La sexualitat també té a veure amb el cos, l’autoconeixement, els cànons i la pressió estètica”, explica Coll. Per tant, les famílies juguen un paper important en com es viu el cos, tant per com els fills veuen que els adults viuen el propi cos com pel que es diu als fills. Tot això configura l’esfera de la relació amb el seu cos i la seva sexualitat.

Un bon acompanyament

Per acompanyar la sexualitat dels joves cal que es generin espais d’educació sexual integral on no es caigui en una educació sexual prohibicionista, alarmista o centrant les intervencions educatives en riscos i perills, com si la sexualitat sempre fos una cosa de què protegir-se. Sovint encara s’associa la sexualitat al risc i el perill de l’embaràs no planificat, les malalties de transmissió sexual i ara també a evitar violències. El que proposa Guijarro és fer un acompanyament de tot el que passa amb la sexualitat més enllà del que es vol evitar. Això inclou orientacions, relacions, autoaparença, prevenció, consentiment, diversitat, fantasies, accions, cossos, òrgans, plaer, desig i la idea del sexe com a valor cultivable, tenint present que els missatges alarmistes generen falses urgències.

Els adults haurien de començar revisant la seva educació sexual, la biografia relacionada amb la sexualitat i les pors, perquè directament o indirectament les transmetem. “No cal que hagi d’estar hiperdesconstruïda, per sort no només la família educa, també hi ha professionals que poden fer aquest acompanyament”, apunta Guijarro. Provar altres estratègies com explicar-los coses pròpies o dir-los què ens ha semblat una xerrada a la qual hem assistit pot funcionar. Es tracta d’anar deixant missatges perquè sàpiguen que els adults estan oberts a parlar d’aquests temes quan ells vulguin o ho necessitin, més enllà de fer-los preguntes directes o esperar que els expliquin coses concretes. Si s’han generat espais de diàleg durant la infància i l’adolescència, els fills saben que existeixen i quan vulguin parlar podran refer aquest diàleg.

Aprofitar les excuses

Ja es poden veure al 3Cat els tretze capítols de Canvis, el programa que posa el focus en l'educació afectivosexual dels nens i nenes. “No pretén ser una enciclopèdia d’educació sexual”, diu Marta Pujol, educadora sexual i afectiva i copresentadora del programa. La Marta ha recorregut escoles catalanes recollint preguntes sobre aquests temes i busca respostes acompanyada de l’alumnat. Després d’aquesta experiència conclou que infants i joves tenen molta informació sobre sexualitat, però lamenta que tenir-ne no fa que es canviïn conductes ni implica tenir pensament crític: “Quan adults i educadors generem pensament crític, els donem eines perquè més endavant, quan es trobin en una situació concreta, sàpiguen com afrontar-la, posar-la en judici a partir de a les creences i valors, que també transmet la família”.

A Canvis no es tracta el porno, és una elecció volguda: “No es pot avançar amb coherència si no es tenen assumides idees bàsiques”, explica Pujol. I afirma que si s’ha treballat el pensament crític, quan arribin al porno ja tindran eines de valoració: si no és quan arriba la confusió, dubten si és normal o real, si està bé o no.