Miquel Gual: “No podem permetre que els joves pagesos fracassin, són la darrera oportunitat”

PalmaAmb més de 500 membres entre socis cooperativistes i amics de l’entitat, la Cooperativa de Sant Bartomeu de Sóller fa enguany 125 anys d’història, plena de vitalitat i amb un gran impacte positiu a la vall sollerica. La cooperativa agrícola més antiga d’Espanya és el productor més gran d’oli d’oliva de la DO de Mallorca, però, per damunt de tot, és un projecte que va més enllà de la transformació dels fruits de la terra. Aquest és un dels motius per rebre el premi ARABalears a la Iniciativa Econòmica. Parlam amb Miquel Gual, president de l’entitat des de 2014, amb qui repassam també la complexa i desafiant realitat del camp illenc.

Com s’arriba a 125 anys d’història amb tanta salut com a cooperativa i projecte empresarial col·lectiu?

— Són moltes coses. La cooperativa va néixer perquè hi havia uns petits propietaris que tenien trossets d’olivar i volien tirar endavant el producte davant la competència dels grans terratinents. Avui es mantenen els petits propietaris –la majoria descendents d’aquells– i, en comptes dels terratinents, hi ha els grans operadors del camp i l’alimentació. Continua la necessitat de defensar un producte bo i honest que feim els petits perquè arribi a la gent.

L’agricultura ha canviat molt. Quina és la clau per tenir més de 500 membres?

— Hem sabut adaptar-nos. Vàrem impulsar el filtratge en fred l’any 2000 i vàrem ser-ne pioners. També hem intentat innovar en altres àmbits, com la dimensió participativa. Vàrem incorporar els amics de la Cooperativa, perquè aquells que no tenen terres també puguin tenir-hi un vincle i, per això, ja som més de 500. La clau és ser útils per a uns petits propietaris que consideren aquell olivar que tenen, que varen comprar o heretar, com a part de la seva vida. L’oli, l’oliva i les taronges són un signe d’orgull, d’aprofitar allò que la terra ens dona, de tenir cura del paisatge i del nostre entorn. A Sóller molts són pagesos a temps parcial, però això ja era així fa molts anys, i la Cooperativa el que fa és acompanyar-te, donar-te suport i treure un producte de qualitat.

El públic valora aquesta qualitat i està disposada a pagar-ne el preu?

— Sí i no. La connexió amb el territori fa que els sollerics i els residents a la nostra àrea d’influència comprin amb orgull el producte. Els pagesos ens indignam de vegades quan la gent s’estima més comprar fruita i verdura de fora, perquè sabem les propietats i la salut que hi ha als nostres productes i, com que és natural, han de tenir un preu just. No tothom ho entén, però hem de continuar fent pedagogia sobre la importància de consumir els nostres productes, no només pel concepte de quilòmetre zero, sinó per la seva qualitat. Estam obligats a fer un producte de primera, però la societat l’ha de comprar, perquè en cas contrari no tindrem futur.

De futur us volia parlar. Els joves s’incorporen al camp una mica més que fa una dècada. Però bastaran?

— El camp és dur i no resulta del tot atractiu per als joves, en general. Però ara mateix tenim a les Balears, i a Sóller en particular, una fornada de gent molt formada, que ja du finques familiars o explotacions d’altres, i que combina molt entusiasme amb una bona preparació. Els més grans aprenem d’ells i ells de nosaltres, i som optimista en aquest sentit. Hi ha relleu, i amb gent que en sap molt més del que sabia jo quan tenia la seva edat. Però no vull pecar d’optimista perquè la realitat no és fàcil. Els hem de donar suport perquè són la darrera baula per mantenir viva la connexió entre la societat, la tradició i la saviesa del camp. Com a societat no podem permetre que fracassin, en són la darrera oportunitat.

Hi ha un ressorgiment al món agrari tot i les dificultats?

— Sí que hi és, perquè ara mateix veiem aquest corrent de joves que s’hi incorporen, a Sóller i a tot el territori. Molts d’ells han agafat les finques dels padrins de manera professional. Hi ha hagut un bot generacional, perquè els seus pares se n’anaren a fer feina al turisme. Llavors tothom ho veia com una feina més rendible i amb menys esforç, i el camp s’abandonava. Però avui hi ha un retorn a la terra, gràcies a la mecanització i per haver comprovat que el turisme en molts casos no és el que et pensaves, sobretot per als treballadors. Això sí, hem d’agrair que aquesta generació que se’n va anar al turisme, en el cas de Sóller, mai no va donar l’esquena a la finca familiar i va invertir temps i doblers en un patrimoni que al final és de tots, perquè és el paisatge i el rebost que gaudiran els que vinguin.

Ara que es parla molt de diversificar l’economia, què necessita el camp de les Balears?

— Necessita pagesos, això ja ho sabem. Però si hi ha camí, som caparruts i no abandonarem. Cada petit gest, cada persona que ens diu que li agrada el nostre producte són 100 cavalls de força. Però el que sí que necessitam són clients, consumidors conscients, que valorin el que costa dur a taula un producte fresc. A Sóller ens trobam que la taronja que arriba per Nadal resulta que ens costa molt de vendre. Tristament, el motiu és que tota l’activitat està tan enfocada al turisme que, si no hi ha visitants, no aconseguim donar-li sortida. Entre tots hem de fer un esforç perquè la població valori els productes locals i la qualitat que aporten. Segurament la gent no sap que algunes peres que compra fa anys, així com ho sents, anys, que estan dins una cambra de conservació amb nitrogen. El producte local és un tresor que encara no valoram prou. Això permetria millorar la producció i el rendiment de l’activitat agrària i contribuir a la diversificació econòmica.