“No podia deixar els gats allà”
Els animals recuperats de persones amb síndrome de Noè solen arribar amb mal estat, desnodrits i amb malalties
Girona“Hi havia una ventrada i, tot i que la gata em mirava desafiant, vaig poder emportar-me tres cries a casa. A la matinada, vaig endur-me tres cries més i la mare en una gàbia. No podia deixar els gats allà”, assegura la Montse, una dona afectada per la síndrome de Noè. Està convençuda que ha fet el bé. Al seu domicili, però, hi tenia una quinzena de felins més i dos gossos. Sense ser conscient que pateix un trastorn d’acumulació d’animals, anomenat síndrome de Noè –que, segons alguns estudis, afecta entre un 1 i 3% de la població–, confessa que li “agradava que n’arribessin més” però admet “que tot es va embolicar perquè anaven criant”.
Amb un tret de personalitat comú, els afectats per aquesta síndrome tenen en realitat por a perdre els animals. “La por a desprendre’s d’ells és més gran que la satisfacció de tenir-los. S’hi amaga por, no satisfacció. Aquesta és la clau”, detalla Antoni Bulbena, catedràtic de psiquiatria i director del departament de psiquiatria i medicina legal de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Tot i que en aquesta llar els felins estaven prou ben cuidats, en el 75% dels casos això no passa. La majoria dels animals recuperats –principalment gats i, en menys quantitat, gossos– presenten situacions extremes: manca d’higiene i greus problemes de salut per malalties infeccioses o parasitàries. L’entorn on viuen acostuma a ser insalubre. Els animals, a més, no estan socialitzats i manifesten problemes de comportament, que van de la por a l’agressivitat. Entre ells es van reproduint, amb la qual cosa les malalties hereditàries s’incrementen. “Els animals pateixen físicament i psicològicament. Tenen fam. Veus canibalisme. Estan ulcerats. La densitat de població animal en aquests domicilis és excessiva. Per tant, hi ha un problema de superpoblació i no es poden desenvolupar com a gats o gossos com a tal”, aclareix la doctora en antrozoologia Paula Calvo. Aquesta etòloga, experta en comportament animal i autora del primer estudi europeu sobre la síndrome de Noè, va participar en el conegut cas de Pontons (Alt Penedès). A la casa, de 70 m², hi havia 67 gossos en pèssimes condicions amb el seu responsable i la seva mare, d’edat avançada. En un altre habitatge, van localitzar més de 170 cànids. “Fins i tot, et trobes cadàvers d’animals i a Pontons hi havia un pam d’excrements al terra de la casa”, descriu Calvo.
L’Ajuntament de Barcelona, pioner en la posada en marxa d’un protocol d’actuació davant d’aquestes situacions des de l’any 2019, ha intervingut un total de 530 gats i 420 gossos en domicilis des del 2012. “Tot i que normalment es tracta de persones soles, a vegades poden conviure amb el progenitor; es reenganxa així en aquesta problemàtica la generació futura”, assenyala Anna Ortonoves, cap del departament de Protecció dels Animals del consistori. El protocol barceloní fa servir uns barems per determinar si la tinença d’aquests animals suposa un maltractament com la malnutrició, les malalties, la densitat o la higiene. Els afectats acostumen a negar l’accés als tècnics de l’Ajuntament; per això, per fer una primera inspecció a l'habitatge es fa necessària una ordre judicial. Un cop recuperats, els animals es deriven a les protectores, on són atesos clínicament i més endavant, si és possible, posats en adopció. Segons la coordinadora de l’equip de comportament del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona, Natalia Iorlano: “El primer dia els deixem tranquils i a partir d’aquí interactuem amb ells; a veure si s’animen a acostar-se, comencem a fer-los carícies si es deixen... I amb el temps milloren però no sempre es recuperen”.
Aquest juliol passat van arribar al Centre d’Acollida de Mataró 17 gats procedents d’un cas de síndrome de Noè. “Has d’allotjar-los i fer front al tractament de les malalties amb què venen. En una actuació l’any passat va haver-hi 61 felins. Intentem trobar la fórmula perquè afecti el mínim la resta d’animals que tenim, però la situació és complicada i agreuja tot el que hem d’anar gestionant. Les persones afectades per aquest trastorn no saben els animals que arriben a tenir. És un amor que mata”, lamenta Sílvia Serra, directora del centre. Davant l’increment d’arribades inesperades, sobretot actualment renúncies per motius econòmics, algunes protectores proposen “la creació de centres d’acollida especialitzats en aquest tipus de problemàtiques més socials que van en augment per la pandèmia”, adverteix Serra.
Des que es presenta la denúncia –sovint pels mateixos veïns que senten pudors o per part d’entitats– fins que es recuperen els animals poden passar anys. “Segons la llei de protecció dels animals, les administracions poden comissar de manera immediata els animals, sempre que hi hagi indicis racionals d’infracció de les disposicions d'aquesta llei o de les normatives que la despleguin. Hi ha casos, però, en què hem tardat entre 10 i 15 anys. No és una tasca fàcil”, assegura Joan Toran, coordinador de les actuacions dels Agents Rurals amb els animals de companyia. “Malauradament, és habitual que es tracti de persones sense recursos, amb la qual cosa l'Ajuntament ha d’actuar de manera subsidiària i no recuperarà les despeses. Retirar els animals i fer-se'n càrrec pot arribar a costar 10.000 euros”, concreta Toran.
Encara que passi el temps, a la majoria dels afectats els costa assimilar el que realment els passa. A part del trastorn en si, tenen una base de demència o altres desordres mèdics i psiquiàtrics. “Pateixen quadres obsessius greus i trastorns delirants. Solen ser gent solitària i amb poques relacions. No admeten cap raonament. La solució passa per socialitzar-se: com més companyia, més relació i relativitat de les coses tindran. Ells viuen en l’absolutisme”, indica Bulbena. “En canvi, maduresa és quan veus que l’altre és un i el respectes com a tal; que té la seva vida i els seus propis desitjos. Els afectats, en no veure-ho, van acumulant animals i viuen pendents de si en troben més”, conclou.
Majors de 65 anys i en situació precària
La síndrome de Noè afecta per igual homes i dones. Un 63% són majors de 65 anys, un 83% viuen sols i la seva situació econòmica és precària. En un 44% dels casos es pateix també la síndrome de Diògenes o trastorn per acumulació d’objectes. Les persones amb aquest trastorn poden pertànyer a qualsevol classe social. De mitjana, un cas sol tardar entre un i cinc anys a resoldre’s, segons alguns estudis.
