Toni Llabrés: “No fer política lingüística és una manera d’anar-hi en contra”

PalmaMalgrat que el Govern no havia convidat l’OCB al Pacte per a la sostenibilitat, el seu president, Toni Llabrés (Palma, 1968), considera necessari aprofitar de manera constructiva aquest canal per defensar el català dels efectes perniciosos del turisme. Si hi ha una paraula que Llabrés repeteix, és integració, perquè sense tenir en compte la llengua pròpia mai no serà completa.

Presentau una cinquantena de mesures al Pacte per a la sostenibilitat. El Fòrum de la Societat Civil –l’OCB n’és membre– ha criticat el funcionament d’aquesta iniciativa. Com valorau el procés? Vàreu remarcar que la llengua ni s’esmenta a l’àrea de Patrimoni Cultural.

— Quan va sorgir el debat sobre la sostenibilitat vàrem voler aportar-hi la nostra perspectiva. Pensàvem que [el Pacte] naixia coix perquè no incidia en les conseqüències negatives que el model turístic de masses també suposa per a la llengua i cultura pròpies. El mateix dia que es va constituir vàrem dir que hi volíem ser, però no ens hi varen voler. La llengua no apareixia a cap dels 12 grups. I vàrem assenyalar que no tenia sentit que en el de Patrimoni Cultural no hi hagués entitats culturals. En la sessió del 27 de setembre hi va haver una mesura de força: els grups de l’oposició amenaçaren d’aixecar-se si no ens hi admetien. El Govern va rectificar i ens va convidar a participar-hi. Així que no en puc donar una visió des de dins. El document que hem fet és l’aportació en positiu al grup de treball, que hauria de ser de Patrimoni Cultural i Lingüístic, o de Llengua i Patrimoni Cultural, perquè la llengua figura a l’Estatut com un dels símbols d’identitat del poble.

Quins són els principals efectes negatius del turisme de masses sobre la llengua i la cultura? També heu assenyalat la manca d’integració lingüística dels nous residents.

— El turisme sense límits comporta moviments demogràfics fora de tota proporció. Això també ha provocat un creixement demogràfic descontrolat i producte de la immigració. Ens trobam amb una societat desestructurada. Què tenen en comú un magrebí de sa Pobla, un senegalès de Son Gotleu, un danès de Santa Catalina i un xinès de Pere Garau amb un fill d’andalusos de Son Cladera i un mallorquí preturístic de Búger? Només se m’ocorre una cosa: el certificat de residència. I com més alt és el poder adquisitiu de la gent que hi ve, menys integració hi ha. L’índex de persones que tenen el català com a llengua inicial ha davallat a les darreres dècades, malgrat que hi ha una transmissió intergeneracional robusta. La comunitat de parlants es manté, però amb un creixement demogràfic tan gran, s’empetiteix percentualment. A més, no hem estat capaços d’integrar lingüísticament i culturalment l’allau que ens ve de fora.

Al document parlau de sostenibilitat lingüística i cultural. Com la definiu?

— Significa que la llengua pròpia del país tingui garantit un ús normal i en plenitud a tots els àmbits comunicatius. Que continuï sent una llengua viva i usada i no es converteixi en una llengua familiar, de la tribu. Necessitam que els parlants siguin conscients de la situació, hi adquireixin un compromís i es converteixin en militants. Afortunadament, els habitants de les Balears que estimen la llengua i són fidels als seus usos són desenes de milers. Però cal incorporar nous parlants, que han de ser els nouvinguts. Quines polítiques d’acollida ha desplegat el Govern? No n’hi ha hagut els 41 anys d’autonomia i així és molt mal de fer. Què hem de fer per canviar el model que ens duu al col·lapse? Des del punt de vista lingüístic i cultural, s’han d’implementar iniciatives per pal·liar els impactes de l’activitat turística, perquè és un àmbit on el català no existeix. Això s’ha d’acompanyar d’una política d’integració de les persones que han vingut per mor de l’activitat turística. Cal una oferta formativa potent i reforçar la integració dels fills en edat escolar. L’escola és important com a lloc on moltes persones tenen contacte per primera vegada amb la llengua del país. Se l’ha de dotar de mitjans. Per això, proposam dedicar-hi una part significativa de l’Impost de Turisme Sostenible.

Per què als turistes no els interessa la nostra cultura? Per desconeixença, per desídia o pel tipus de visitant?

— Hi ha estudis que diuen que únicament entre un 5% i un 10% dels turistes coneixen la realitat lingüística del territori abans de venir aquí. Hi ha un dèficit de projecció exterior de la nostra cultura i realitat lingüística. Un altre percentatge en pren consciència durant la seva estada. El turista ha de conèixer la nostra realitat lingüística i s’ha de posar al seu abast la informació. Proposam formació per als guies turístics i divulgació en diverses llengües sobre aquesta realitat. També s’ha d’oferir al turista repetidor un coneixement bàsic del vocabulari mínim habitual en la interacció turística. A més, es pot incentivar el turisme lingüístic. Hi ha 150 càtedres de català a universitats del món i tenim experiència amb estudiants estrangers que venen cada any.

En quin punt està la relació de l’OCB amb el Govern?

— Tenim interlocució amb el Govern a través de l’Institut d’Estudis Baleàrics, amb el qual col·laboram. Però continuam valorant les actuacions del Govern negativament perquè no ha revertit les mesures regressives que va prendre inicialment, i això que ha tingut oportunitat per fer-ho. La primera va ser l’eliminació del català a la sanitat, que tenim recorreguda. Podria haver frenat l’intent d’erosió del model lingüístic educatiu, que era el peatge que suposadament havia pactat amb l’extrema dreta. Una vegada trencats els acords de governabilitat, no tenia cap excusa per no aturar el pla pilot, perquè els centres encara no s’hi havien adherit –també l’hem recorregut als tribunals. Continuam demanant que es retiri, i més després de constatar que ha estat un fracàs i que la comunitat educativa li ha girat l’esquena.

L’OCB va demostrar una gran capacitat de convocatòria a la Diada per la llengua. Continuareu endavant amb les mobilitzacions?

— Cal una mobilització permanent a favor del català. Després de la demostració de força del maig, el Govern va prendre nota del fet que havia pitjat excessivament l’accelerador per acontentar un soci que és impossible de satisfer en aquest sentit, perquè persegueix l’aniquilació del català i mai en tindrà prou. Després de la Diada, no hi ha hagut mesures regressives de nivell. El drama és que no hi ha accions en positiu i necessitam polítiques lingüístiques valentes, decidides i dotades de recursos com mai. Necessitam uns poders públics a l’altura de la seva obligació estatutària. No fer política lingüística és una manera de fer-la, d’anar-hi en contra.