"No estem preparats per saber que al cap de 15 dies es mor el pare"

Barcelona"La mort encara és molt tabú i no estem preparats per a una mort programada, per saber que el pare es mor al cap de 15 dies i que es mor perquè ell ho ha decidit així, que hi veu un alliberament". Pau Gonzàlez és el fins ara regidor d'Educació i del districte de l'Eixample de Barcelona pels comuns. També anava al número deu de la llista d'Ada Colau i, de moment, ha quedat fora de l'Ajuntament. I és, abans que tot això, el fill de Toni Gonzàlez, que va morir a l'abril després de demanar l'eutanàsia. "Va ser molt valent i li vaig poder dir que ho pensava", explica Gonzàlez, que assegura que es van sentir molt acompanyats en tot el procés i que va tenir el temps de dir-li tot el que necessitava dir-li. Aquest últim any, diu, ha viscut un curset accelerat de gestió de les emocions i d'aprendre a veure la mort com una pantalla més de la vida. I ara compleix, a través de l'ARA, el compromís adquirit amb el pare de fer pública la seva decisió per si ajuda algú que, com ell, està patint. Escull pujar al Tibidabo a fer-se les fotos en un homenatge íntim al pare, que és qui l'acompanyava fins al parc d'atraccions, on va tenir una de les seves primeres feines, perquè fes pràctiques amb el cotxe just després de treure's el carnet. Un record bonic.

Per a ell tot comença amb un missatge de la seva germana preguntant-li si està el cas que el seu pare, malalt de càncer des del 2018, vol demanar l'eutanàsia. I no, en aquell moment, a principis de febrer, no n'estava, tot i que el pare ho tenia clar des que va llegir la notícia que s'aprovava a Espanya la llei que converteix en una prestació l'assistència a la mort en cas de malaltia greu incurable o patiment crònic. "Ell no va dubtar en cap moment, fins al punt que quan la doctora li demanava que es ratifiqués li deia que sempre que el veia li preguntava el mateix. Ho tenia claríssim, i això ens va ajudar als altres a anar-ho acceptant".

Però realment tot comença bastant abans d'això. Comença fa cinc anys amb el primer diagnòstic de càncer de còlon i, després, de bufeta i de pulmó. I s'accelera quan els metges comuniquen que, malgrat la quimioteràpia, al pare li han crescut els nòduls del pulmó. I ell, gens amant de bates blanques i hospitals, decideix que ja n'hi ha prou i que deixa el tractament i entra en el programa de pal·liatius. La situació es fa encara una mica més difícil de portar quan, el gener d'aquest any, també li diagnostiquen a la mare de Gonzàlez un càncer de pulmó, que s'estén a l'altre pulmó i al cap, i del qual s'està recuperant gràcies al tractament. "Jo crec que això per a ell ja va ser definitiu. Sentir que era el moment en què l'hauria d'estar cuidant i no podia fer-ho. Feia temps que ja no tenia qualitat de vida, patia, s'ofegava molt i feia mesos que no podia ni sortir de casa". I llavors sí, llavors comencen els tràmits per demanar l'eutanàsia. I l'espera fins a tenir la validació, que són els dies més complicats, segons la família.

Primer s'ha de plantejar per escrit, després cal ratificar-ho (sempre davant d'un professional mèdic) i, més tard, la Comissió de Garantia i Avaluació ho ha de confirmar, en un procés que es pot allargar fins a 45 dies. "Quan va tenir la confirmació va ser com un gran alliberament, li va canviar l'humor", recorda Gonzàlez, que explica que llavors també els va tocar a ells preparar-se per al dia X. Perquè la data, com el lloc i els acompanyants, són aspectes que el pacient pot escollir. "Tot el procés posa molt la persona en el centre", elogia. I quan al seu pare li van dir que ho podien fer qualsevol dia a partir del 17 d'abril, va pensar que el mateix 17 no era una bona opció perquè era dilluns i els dilluns ja no ho solen ser, i encara menys si és el primer dilluns després de la Setmana Santa. I per això va escollir el 18. "Jo havia marxat uns dies i em va trucar, el dia 5 d'abril, per preguntar-me com tenia l'agenda el 18. I això, de cop, em descol·loca: saber que ja hi ha una data i que a partir d'ara comença el compte enrere i que totes les coses que facis amb el pare seran les últimes. Va ser un dels moments més durs, però també et dona l'oportunitat de celebrar cada última cosa i de dir tot el que vols dir", recorda.

"Fins i tot va ser bonic"

El que més agraeix és el suport de l'equip del Programa d’Atenció Domiciliària Equips de Suport (PADES) que seguia el seu pare: l'Ània, l'Anna, la Mònica i el Joan, que van aconseguir, diu, que se sentís "cuidat fins al final". I que també el van atendre a ell i a la seva germana per explicar-los com aniria tot. Els preocupava, especialment, veure patir el pare en els últims moments o que l'espai que ell havia triat, que era casa seva, els quedés especialment marcat a la memòria. Però ara diu que no va passar res d'això, que ja els van explicar que el procés dura uns 15 o 20 minuts i que en cap moment el veurien patir perquè el primer que fan és sedar-lo. "No va patir gens, fins i tot diria que va ser bonic perquè ens vam poder acomiadar tots, vam estar els quatre junts fins al final, vam tenir el nostre temps, i ell va marxar molt tranquil i convençut fins a l'últim moment que feia el que volia fer".

El que no es va poder complir va ser la data, perquè la doctora va agafar el covid i l'eutanàsia es va acabar reprogramat al dia 20. Per a Gonzàlez hi va haver, diu, dos moments especialment difícils: el primer és quan ja hi ha una data marcada i el segon quan l'equip mèdic truca a l'intèrfon i tothom ja sap què és el que passarà a continuació, que és el final. Per preparar-se per a tot va parlar amb la Nani, que havia sigut la seva professora de socials a l'institut i que quan ell va ser nomenat regidor d'Educació el va anar a veure en nom de l'Associació pel Dret a Morir Dignament. "Ella ha lluitat per un dret que el meu pare ha pogut exercir, i parlar amb ella em va anar molt bé per veure la decisió del pare com una cosa alliberadora per a ell i per parlar amb algú que ja havia viscut una experiència similar. No tenia cap altre referent".

Un cop digerida la decisió, li va preguntar al pare si volia anar a algun lloc per última vegada, o menjar alguna cosa per última vegada. Van compartir els "millors musclos de Barcelona" i li va portar també fruites de Niça de la pastisseria centenària La Colmena. I es va fer una llista amb tot el que li volia dir. "Li vaig poder dir que l'estimava molt i que també l'hauria escanyat un fotimer de vegades", explica. I ell li va poder respondre, sorneguer, que ja ho sabia i que potser hauria tingut motius per fer-ho. Van poder acordar com seria la cerimònia de comiat i els fills també van poder repetir-li que estarien sempre al costat de la mare: "Normalment la vida no et dona l'oportunitat d'acomiadar-te així de la gent que estimes. Jo he pogut tenir uns dies per dir-li adeu i gràcies". Ara té por que una possible victòria del PP a Espanya suposi canvis en lleis com la de l'eutanàsia: "És una llei que ajuda la gent i que ve de lluny, no poden dir que és una llei de les minories".