Caterina Canyelles Gamundí: “Si no saps reconèixer la violència masclista, com l’has de jutjar?”

PalmaCaterina Canyelles Gamundí (sa Pobla, 1982) és polifacètica: antropòloga, enginyera, tècnica informàtica, professora de cicles formatius i investigadora tenaç. Va dedicar sis anys a estudiar el sistema judicial a Mallorca i a Catalunya –des de dins, fent feina colze a colze amb advocats, jutges i fiscals– per descobrir com tracta la violència masclista. Ho ha explicat en el llibre Masclisme i cultura jurídica, de l’editorial Lleonard Muntaner, una radiografia incòmoda.

Què us va xocar més del sistema judicial espanyol quan el vàreu començar a conèixer a fons?

— El xoc cultural entre la lògica jurídica i l’antropològica. L’antropologia cerca la diversitat i s’ho qüestiona tot, mentre que el món del dret és més quadrat, fet de certeses indiscutibles. 

Ja havíeu fet una investigació sobre les preses de Sendero Luminoso i el Movimiento Revolucionario Túpac Amaru al Perú. Heu trobat punts en comú en les dues recerques?

— L’estigmatització per trencar l’estereotip que viuen els dos col·lectius. La majoria de dones que passen per un procés judicial per violència masclista surten del patró perquè no segueixen l’estereotip de víctima que hi ha a la imatgeria social: el de la dona submisa, passiva, invisible i que aguanta sense queixar-se. I les preses no només s’havien aixecat en armes, sinó que també transgredien el seu rol de gènere, perquè s’associa a donar vida i no mort. En les dues situacions hi ha una reacció masclista contra la transgressió de l’ordre patriarcal. 

Quan una víctima es planteja denunciar, es pot imaginar què pot acabar implicant fer-ho?

— Cada vegada més; sobretot des de la violació en grup dels santfermins del 2016, el tema s’ha posat molt en el punt de mira mediàtic. Ara és més fàcil saber què és passar per un procés judicial. 

Heu trobat una advocada que aconsellava a una víctima que renunciàs al procés perquè seria molt dur i funcionàries dels jutjats de violència de gènere que sovint pensen que la seva feina serveix de poc o de res. La sensació de frustració és molt habitual als jutjats que tracten aquesta mena de delictes. 

El que genera més frustració és que molts de casos acaben en absolució o arxivats per falta de proves, i això és, en gran mesura, perquè moltes dones renuncien durant el procés judicial. Que la protagonista del procés hi renunciï costa de comprendre si no s’entén com funciona la violència masclista i les seves implicacions. 

Un estudi de l’Associació de Dones Juristes Themis diu que el 85% de les sentències sobre violència sexual de les Balears emeses l’any passat no recollien si la víctima havia patit danys psicològics o no. 

— No he vist mai un cas de violència masclista judicialitzat només per violència psicològica. La violència psicològica, en general, es té molt poc en compte. 

Explicau que la Fiscalia General de l’Estat xifra en un 0,0075% les denúncies falses per maltractament. Però citau, per posar-ne només un exemple, un advocat que critica la seva pròpia clienta perquè no recordava com li havien romput l’húmer i la cara. Fins a quin punt està arrelat, també en el sistema judicial, el mite de les denúncies falses?

— Tant com en la societat. El mite de les denúncies falses és l’eix de reproducció de la cultura masclista als jutjats.

Però n’hi ha, de denúncies falses. 

— Sí, com en qualsevol altre delicte, però en els altres delictes no es qüestionen totes les víctimes per sistema.

El sistema judicial és ple d’un argot sovint incomprensible pels que no en formen part, de burocràcia i de rituals que cerquen com a mínim l’aparença d’objectivitat. Però en el llibre deixau clar que està carregat de prejudicis i que tenen conseqüències. 

— Les persones que fan feina als jutjats s’han socialitzat en el mateix sistema masclista en què vivim tots nosaltres; per tant, si no tenen una formació específica, és normal que coneguin i reprodueixin idees masclistes. A banda dels coneixements tècnics jurídics, en un procés hi ha tota la part d’interpretació de com opera el masclisme. Si no s’és capaç d’identificar una situació de violència masclista, hi intervindran els prejudicis. Si no saps reconèixer la violència masclista, com l’has de jutjar?

Tenim la idea de la víctima passiva i sotmesa i l’agressor violent i malvat. La realitat és tan simple?

— No, ben al contrari. Aquesta dicotomia és molt simplista, i jo també la tenia al cap, però em vaig adonar que la realitat és molt més complexa. S’espera que sigui així i, quan les dones intenten gestionar el conflicte, prendre decisions, les posen en dubte perquè no encaixen en aquest esquema. No sempre es pot parlar d’un fet violent que ha passat, descontextualitzat. En molts de casos hi ha una interacció entre dues persones amb molts més elements.

Advocats, jutges i fiscals també s’empassen sovint aquestes etiquetes estereotipades? 

Clar, són a la imatgeria social i, per tant, a la judicial. Si no es fa una formació per desconstruir-ho, es continuaran reproduint aquests estereotips i no s’estarà capacitada per fer aquesta feina. 

La justícia espanyola és masclista?

— El masclisme és un conjunt de valors hegemònic en la societat i, per tant, també en el nostre sistema judicial.

Una justícia en què el masclisme és hegemònic pot ajudar a combatre la violència masclista?

— Dit així és un oxímoron. Però el sistema judicial està format per persones i evidentment hi ha gent que fa molt bona feina. Ara, hi insistesc, el problema és de tota la societat.