No robar, compartir ni tocar res: les normes dels exploradors de llocs abandonats

Barcelona"Aquest llibre és una introducció a l’exploració urbana, una mena de turisme que permet als més curiosos descobrir què s’amaga rere el teló”. Així comença el llibre Access all areas: a user's guide to the art of urban exploration de l’autor Ninjalicious. I continua: “L’exploració urbana és una activitat emocionant i que t’obre la ment; que t’inspira a seguir el teu instint natural d’explorar i jugar amb l'entorn”. Publicat l’any 2005, aquest manual recull les bones pràctiques, els consells i les anècdotes d’un hobby que cada vegada té més seguidors: l’urbex o l’exploració de llocs abandonats. Fa deu anys, a l’ARA ja vam publicar un reportatge que explicava en què consistia. Hi parlàvem amb alguns dels seus adeptes i compartíem les seves lliçons i bones praxis. Però les coses -més concretament, la tecnologia i les plataformes socials- han canviat prou durant aquesta dècada i han acabat afectant una afició que en bona part es basa en el secretisme. Queda alguna cosa per descobrir? En un món on tota la informació és a l’abast en qüestió de segons, ¿encara ens interessa saber la història d’una fàbrica abandonada? La resposta, diuen els exploradors, és que sí.

“Una de les meves pel·lis preferides de sempre ha estat Els Goonies i poder viure aquesta mena d’aventures amb els meus amics mola molt. És com viure en una pel·li dels vuitanta”, reconeix Carlos Sanmillán, un dels portaveus i membres d’Abandoned Spain, la principal comunitat online d’exploració urbana de l’Estat.

La curiositat, com bé reconeix, és el motor que el mou des de fa anys a planificar amb cura cada sortida, “xupar moltes hores de cotxe” i compartir les seves troballes a la web de la comunitat i a les xarxes socials a través de plataformes com Instagram i Twitter -“molt abans que Facebook, que ja està en desús”- sota hashtags com #abandonedSpain i #urbex. “Crec que respecte a fa deu anys la cosa no ha canviat tant -assegura Sanmillán-, tot i que amb el boom d’Instagram ara és molt més complicat guardar els llocs en secret, perquè de seguida en veus fotos i arriben a molta més gent… i sempre hi ha algú que revela el secret”.

Precisament aquest és un dels punts principals dels bons exploradors, regits per una espècie de codi d’honor on el ‘no robaràs’ també és present. “No compartir. No robar. No trencar res. No tocar res. I, com a última cosa, jo hi afegeixo tenir seny”, afegeix Mumi, la persona rere el canal de YouTube Mumis Place. Mumi també té perfil a Instagram, Facebook i Telegram, a més d'un blog, i creu que les noves tecnologies han servit per “acostar aquest món a la gent curiosa”. Els últims deu anys, aquesta nova tecnologia ha servit per trencar moltes de les limitacions dels blogs: “Ara pots fer vídeos en 360 graus i qualsevol persona de qualsevol indret del món pot visitar una masia enmig del Montseny, mentre nosaltres li expliquem la història no només de la casa, sinó també de la terra”, afirma.

Per a Kamila Napora, viatgera incansable i creadora del blog Kami & The Rest Of the World, les xarxes no són una “prioritat”, a diferència de la seva feina amb el blog. “De totes maneres, les xarxes socials i internet en general sí que han contribuït al fet de viatjar”, assegura aquesta noia originària de Polònia: “Ara tens accés a molta més informació que fa deu o vint anys i pots descobrir rutes i destinacions que no tothom coneix".

Tot és més fàcil i encares les dificultats pràctiques d’aquests viatges amb molt més coneixement. Kami, com es fa dir al blog, creu que els fòrums i els blogs ajuden a conèixer “el rerefons i la història dels llocs”, mentre que les xarxes socials són una “font d’inspiració per decidir on anar”. Com? Molt fàcil, n'hi ha prou amb utilitzar certs hashtags que lliguin amb els teus interessos. Però tot això té un cost. “Ha fet que alguns llocs siguin tan populars que ara és impossible visitar-los”, reflexiona. I ja no parlem només de monuments, sinó que venen al cap també imatges surrealistes com fer hores de cua per poder accedir a una platja o centenars de persones admirant una posta de sol des d’un indret específic de la ciutat. “Per sort, no és el cas dels llocs abandonats, tot i que ara siguin més populars i coneguts”, assegura la bloguera. I alerta del perill d’aquesta moda: “Penso en Tskabulto, a Geòrgia, un poble abandonat ple de psiquiàtrics on alguns dels edificis estaven habitats per refugiats de la guerra d’Abkhàzia, els anys 90. Hi havia històries que circulaven de persones buscant l’emoció de visitar un lloc abandonat i que no respectaven aquells que hi vivien, cosa que va desembocar en una aversió cap als turistes. Però, en general, diria que hi ha més pros que contres i que les xarxes socials han ajudat a descobrir llocs poc coneguts”.

Tot i que podria semblar que amb el predomini de les xarxes socials l’urbexs’ha convertit en una afició fàcil o poc original per tot allò que ja se sap, els exploradors asseguren que cal picar molta pedra per trobar bones localitzacions. “Sempre segueixo el mateix patró”, explica Mumi: “Abans de sortir a la babalà poso Google Maps amb visió satèl·lit i faig recerca de possibles llocs abandonats. Miro si les cobertes estan destruïdes, si la vegetació s’ha menjat la façana o si hi ha algun cotxe abandonat…Tot això són indicadors”. “Conec gent que fins i tot entra a Idealista a mirar les cases que es venen. Però, per a mi, això no té gaire sentit i distingeixo entre una cosa abandonada o en desús, perquè per entrar en una casa de poble d’algú ja me’n vaig a la meva”, afegeix Carlos Sanmillán d’Abandoned Spain. El fet que les fotografies aèries de Google Maps no estiguin sempre actualitzades o que un lloc estigui descuidat, però no abandonat, fa que algunes vegades aquestes pistes siguin errònies. Per això els exploradors asseguren que sempre intenten tenir “tres o quatre destinacions de reserva”, per no fer el viatge en va.

Però què passa quan s’ha seleccionat un lloc? Com s’hi entra? A camí entre els Goonies i les aventures de Scooby Doo, què se sent? “Hi ha gent que va als llocs abandonats per captar psicofonies i tiren més d’espais relacionats amb això. A d’altres ja els va bé la dosi d’adrenalina de pensar que es colen en un lloc. Jo ho faig per pur interès, per curiositat. Per això prefereixo els espais que tenen història, com castells, monestirs, finques…”, assegura el portaveu d’Abandoned Spain. “Un dels punts més divertits d’aquesta afició és no saber què trobaràs a dins: si hi haurà alguna cosa o fins i tot algú!”, explica Mumi. Per a Kami Napora, la cosa varia segons si és un lloc abandonat molt popular entre els fans de l’urbex -o fins i tot per a turistes normals- o si és desconegut. “Mai entro en un lloc del tot tranquil·la, perquè realment no saps què t’hi trobaràs ni quins perills hi pot haver. Per això sempre segueixo la intuïció i si veig que quedar-m'hi no és bona idea, amb tota la pena del món me’n vaig. Val més prevenir”, sentencia.

Per al youtuber, el més perillós de tot és haver-se acostumat a entrar a aquests llocs després de més de deu anys, Per això de tant en tant necessita “respirar i ser conscient” del que fa i així “tornar a tenir aquell esclat d'adrenalina”. Tot i això, ha tingut algun ensurt, com corrents d’aire que tanquen portes i parts de cobertes que cauen al seu costat, inclosos rocs de tres o quatre quilos. “'A la propera em posaré casc', sempre penso, però només el portem quan entrem en mines o coves, en realitat”. El fet d’explorar sola essent dona, hi afegeix “una capa extra de perillositat”, fins i tot si només existeix al teu cap, reconeix per la seva banda la bloguera polonesa. “De nou apareix el tema de la intuïció i d’anar ben amb compte quan entro a un lloc, de tot el que m’envolta. Si tinc internet al mòbil, envio també un missatge als amics per dir-los on vaig i que si no he tornat en una hora, alguna cosa no rutlla”, confessa Napora.

Potser la tecnologia ha canviat la manera com es comparteixen els continguts d’aquests exploradors urbans i també què hi podem compartir: més fotografies, vídeos, gravacions en 360º, etc. Però l’essència perdura més o menys intacta. “Tothom ho pot fer, perquè realment l’única cosa que necessites és una mica d’equipament i pantalons vells que es puguin fer malbé. L’urbex no hi entén, d’edats ni de classes socials”, assegura Sanmillán.