Albert Sangrà i Josep Gallifa: "No s'explica prou bé que la universitat és la solució a molts problemes de la societat"

BarcelonaDurant els mesos de confinament, Josep Gallifa i Albert Sangrà van posar-se en contacte per analitzar com la pandèmia estava accelerant la transformació que ja vivien molts sistemes universitaris. El resultat és un llibre en obert que publica Editorial UOC amb un recull d'entrevistes a grans experts per "fer pensar" i fer emergir les "tensions i debats" que planen sobre el sector.

Quina és la principal conclusió del llibre?

— J.G.: Que la transformació de la universitat és una qüestió molt complexa, que afecta l'ensenyament, la recerca, els valors i l'organització de les universitats, cosa que fa emergir moltes tensions. Però el que hem vist és que hi ha una necessitat global de transformar el sector i de veure la universitat des d'un punt de vista integral.

Els docents diuen que les escoles ja no només han d'ensenyar, sinó que han de formar ciutadans. ¿El propòsit de la universitat també ha canviat?

— A.S.: Una de les tensions que reflecteix el llibre és precisament si la missió de la universitat ha de ser donar servei a tota la societat o només al món empresarial. ¿Les competències que ha de donar la universitat són les que sol·liciten les empreses o les que formen part del creixement de les persones des d'un punt de vista humanístic? Si la universitat ha de ser un espai per discutir, pensar i crear no és fàcil lligar-ho amb l'aprenentatge de competències professionals que es necessiten en un moment determinat. Potser hauríem d'identificar tipologies diferents d'universitats en funció de la seva missió: en lloc de voler una universitat que ho faci tot, potser hi ha d'haver universitats dedicades al vessant professional i d'altres al desenvolupament personal i humanístic.

El rector de la UPF va dir a l'ARA que faran menys classes magistrals i molts lectors van opinar que això desprestigia el coneixement. Què opineu d'aquest debat?

— A.S.: És reduccionista, dir això. Un dels eixos de la transformació és en els processos d’aprenentatge. Sòcrates va ser criticat perquè trencava els esquemes i es va dir que la impremta seria molt perjudicial perquè la gent no recordaria les coses. S'han de poder provar mecanismes d'aprenentatge innovadors i amb sentit. No estem parlant d'ocurrències, sinó de propostes ben fonamentades i avalades per la recerca. Per què és fantàstic pensar que a Oxford hi ha un professor discutint una obra amb 8 alumnes i en canvi a les nostres classes hem de tenir 75 alumnes i la xerrada és unidireccional?

— J.G.: Ja hi ha universitats que reprodueixen situacions d'aprenentatge tan reals com sigui possible i que tenen la tendència a treballar per projectes i per reptes. Aquests models d'universitat més avançats no obliden les dues dimensions: al costat de formar professionals hi ha d'haver una reflexió sobre els valors i la cultura. 

Aquestes tensions es resolen amb més finançament?

— J.G.: La manca de recursos ha obligat alguns sistemes universitaris a ser extremadament innovadors. Per exemple, a Austràlia han fet convenis amb grans empreses o han fet cursos reduïts més permeables que els graus tradicionals. Els recursos sempre són importants, perquè als llocs on els sistemes públics eren més forts, la crisi per la pandèmia ha tingut menys impacte.

— A.S.: Els recursos sempre són necessaris. El model australià també es basa en el convenciment que la universitat ha d'estar al servei del sistema empresarial del país i això és un model d'universitat en concret, però el model d'universitat pública probablement no tindrà aquest objectiu.

El sistema universitari català té els mateixos problemes que la resta?

— A.S.: Sí, els problemes són similars a tot arreu, el que és diferent és la forma d'enfrontar-s'hi. No és el mateix una universitat dels EUA que una del Canadà, com tampoc ho és una pública catalana que una de privada.

— J.G.: I cada vegada pren més importància el lideratge universitari.

— A.S.: Que ha de ser nou, ha d'estar distribuït i ha d'entendre la universitat com un tot. Malauradament, encara hi ha lideratges que estan en un context anterior.

També entra en joc l'autonomia que té cada model universitari.

— J.G.: A Catalunya venim de la tradició francesa, on la universitat és un ens públic de l'Estat amb legislació pròpia. En canvi, al model germànic cada universitat és autònoma i pot crear els seus plans d'estudi.

— A.S.: Als EUA les universitats són lliures per proposar un programa de formació i cinc o sis anys després presenten l'acreditació, mentre que aquí no podem fer res si no està aprovat abans. Ningú posa en dubte que les universitats necessiten autonomia perquè han de tenir capacitat per prendre decisions en funció del seu context.

Qui ha d'anar a la universitat?

— J.G.: No tothom ha d'anar a la universitat, però sí que tothom que tingui el mèrit i la capacitat ho ha de poder fer en condicions d'equitat. Això es compleix força, al nostre sistema. Els pressupostos de les universitats dels EUA multipliquen per 10 els de les universitats catalanes, però a costa de l'equitat i la igualtat, perquè hi ha estudiants que s'endeuten de per vida per pagar-s'ho.

— A.S.: La manca de recursos públics fa que les universitats ho vulguin fer tot per tenir més ingressos, però no sé si és la via adequada. Crec que caldria redistribuir les missions de les diferents institucions d’educació superior.

— J.G.: Invertir en la universitat no es considera una prioritat. Crec que s'explica prou bé que som la solució de molts problemes que té la societat i que invertir en la universitat pot fer avançar les societats.

— A.S.: El que passa és que hi ha una tendència que diu que a la universitat no s'aprèn. I quan s'accepti això, es podrà aprendre a tot arreu menys als instituts, i després a tot arreu menys a les escoles, i haurem destruït qualsevol sistema educatiu i estarem a mercè de les oligarquies que ens faran aprendre el que voldran. Això és perillós. Hem de posar en valor el coneixement que té un graduat universitari. Em fa molta gràcia que sempre siguin notícia els triomfadors que no han estudiat mai. Potser que mirem també els que triomfen i sí que han estudiat.